Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Imposicions inacceptables

Publicat al weblog de Josep Maria Terricabras, el 28 de Gener de 2008

El pluralisme i la democràcia són difícils d’assumir, sovint també per part dels qui els prediquem i ens n’omplim la boca. L’aprenentatge democràtic és difícil, bàsicament perquè no consisteix en l’aplicació d’un mecanisme automàtic sinó en una constant avaluació ben feta per veure quan cal que responguem amb flexibilitat per buscar un consens i quan cal que ens mostrem intransigents en la defensa de determinats valors.

03/02/2008 12:31 Hemeroteca

I si els ciutadans hem d’exercir com a demòcrates, les institucions han d’exhibir unes normes d’organització i unes pautes d’acció que no deixin cap mena de dubte sobre la seva radicalitat democràtica. En aquest sentit, les institucions tenen una tasca particularment important: la de servir alhora de plataforma i de mirall per als comportaments democràtics dels seus membres. Malauradament, hi ha moltes institucions que no donen el to i que manifesten, una i altra vegada, la seva incapacitat d’adaptar-se a una societat realment democràtica i, per tant, també la seva incapacitat de protegir i impulsar una societat així. La meva reflexió d’avui ve moguda per dos exemples recentíssims, però en podria trobar molts més, perquè és constant la dimissió democràtica que es produeix al voltant nostre. (Al capdavall, per això estem vivint en un món d’aparença democràtica tan poc atractiu, tan desil·lusionant.)

El primer exemple ve, una vegada més, del món dels jutges. La sentència del Tribunal Suprem espanyol contra Juan Mari Atutxa, antic president de la cambra basca, i contra dos dels seus companys de mesa, per no haver volgut suspendre, en el seu moment, el grup de Batasuna a la cambra basca, és d’una prepotència i d’un autoritarisme realment escandalosos. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc ja havia sobresegut la qüestió. Ara -casualment, en plena ofensiva espanyola antietarra i antiindependentista basca-, el Tribunal Suprem capgira les coses i emet una sentència condemnatòria. La idea clàssica que un parlament és inviolable, que els parlamentaris, en exercici de la seva legítima representació popular, poden expressar com vulguin les idees que vulguin, que només estan subjectes a les regles de la pròpia cambra perquè aquesta expressa, com cap altra institució, la sobirania popular, tot això se’n va en orris. El fet que els tribunals de justícia haguessin dissolt oficialment Batasuna com a partit, en cap cas no podia significar que aquells que havien estat elegits sota aquestes sigles en unes eleccions democràtiques perdessin els seus drets parlamentaris. I llavors, és clar, només s’havien de regir per les normes pròpies del parlament en què havien ingressat, normes que només podien ser aplicades i gestionades per la presidència del parlament. Tan fàcil com això. I així el respecte i la separació de poders quedaven garantits. Segons el Suprem espanyol (el suprem!), això no és així, i un jutge pot entrar al parlament i fer-li prendre decisions que ell no té previstes o que no vol prendre. Com queda la inviolabilitat parlamentària? Realment, sovint sembla que els jutges s’han acabat creient que ells ho poden fer tot en democràcia. Però, és ben clar que, en una democràcia, ningú no ho pot fer tot, ni els jutges, perquè els poders estan ben repartits. Per això la democràcia és democràcia. O ho era.

El segon exemple ve, també una vegada més, del món de l’església. Aquest cap de setmana s’han reunit uns quants milers de catòlics a Barcelona per defensar el seu model de família i per anar contra l’avortament, l’homosexualitat i algunes altres qüestions sexuals que els preocupen. Fins aquí, res a dir. Està molt bé que tothom defensi -i pugui defensar ben lliurement- les seves posicions i conviccions en tots els àmbits. Aquest és precisament un punt bàsic de la democràcia. El problema sorgeix quan diuen que veuen “amenaçada” la “família tradicional”. No és gens clar quin és el concepte que tenen de “tradició”, perquè la “família tradicional” ha passat per fases molt diverses al llarg dels temps. Pel que sembla, Maria, Josep i Jesús no formaven una família tradicional, almenys no una família convencional. Els llarguíssims períodes en què s’ha acceptat el “casament per interès” i que ha tingut com a clara conseqüència l’acceptació també dels amistançats i de les relacions extramatrimonials, no sé si són períodes que compten com a períodes de “família tradicional”. Deixo de banda les èpoques en què molts bisbes i capellans formaven famílies no oficials, però acceptades i conegudes per tothom. Algú té clar de què va això de la família tradicional i des de quan és tradicional la família tradicional?

Suposem, però -perquè voldria seguir amb l’argument dels manifestants- que acceptem que una família tradicional és, i ha estat sempre, la que ara promou el senyor Miró i Ardèvol, d’e-cristians. Suposem-ho. Apareix un altre problema quan es diu que aquest tipus de família està “amenaçat”. Amenaçat per qui? Quina llei hi ha que la destrueixi, que la combati, que la impossibiliti, que la gravi amb impostos, que la faci impossible i, ni tan sols, difícil? Em sembla que, si seguim bé l’argumentació, ens adonarem que aquest model de família només es pot sentir amenaçat perquè hi ha altres models al costat, perquè el seu model ja no és l’únic. I llavors l’alarma és gran, almenys la meva. Si estem en una societat plural i democràtica, ¿algú pot pretendre que el seu model de família sigui l’únic, sigui el que tothom ha d’acceptar i, per tant, sigui el que s’ha d’acabar imposant a tothom? Si algú pensa això, ell sí que es converteix en una amenaça per la llibertat de consciència, de pensament i de moral, de tots els altres. La societat democràtica ha de ser necessàriament laica, és a dir, ha de respectar, per definició, les diverses opcions religioses i morals, encara que algunes d’aquestes religions agradin poc (mentre no siguin manifestament antidemocràtiques) i encara que algunes d’aquestes morals puguin ser considerades immorals des d’un determinat posicionament ideològic, mentre no siguin morals delictives o criminals. En una societat democràtica laica ningú no té autoritat de consciència sobre els altres, ningú no pot imposar res, encara que tothom ho pugui proposar tot.

Heus aquí dos casos d’imposicions inacceptables, per part de determinats jutges i per part de determinats creients catòlics. Aquestes coses s’han de denunciar amb fermesa democràtica. Aquestes coses i moltes altres.

Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid