Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El Kurdistan del Sud, entre l'autonomia i la independència

La pugna per la ciutat de Kerkuk es resoldrà a través d’un referèndum

19.03.07 Pels soldats i la premsa nord-americana, el territori sota l’autoritat del Govern Regional del Kurdistan (GRK), és l’altre Irak. És a dir, l’Irak amic. No només amic, sinó fins i tot aliat. “Més aliat que el propi Israel”, segons un important intel.lectual kurd. I les xifres ho demostren

 

19/03/2007 09:28 Internacional
Actualment aquest territori, format per les povíncies iraquianes d’Erbil, Dohuk i Suleimaniya, i on viuen aproximadament 5,5 milions de persones, és l’únic en tot l’Irak on els nordamericans no han tingut una sola baixa, tal i com afirmen amb orgull els responsables polítics regionals. La confiança de Washington en aquest govern kurd és tan alta que fins i tot la seva presència militar a la regió és només d’entre 60 i 70 homes. De fet, qui controla l’ordre públic i la seguretat en la regió és la policia i l’exèrcit kurd, els peshmergues, una força l’origen de la qual es remunta als anys vint del segle passat.
 
El Govern Regional del Kurdistan funciona de facto des del mes d’octubre del 1991, arran de la fi de la Primera Guerra del Golf (o Segona si considerem la Guerra Iran-Iraq com la primera), quan les tropes iraquianes sota comandament de Saddam Hussein van abandonar-la després de durs combats amb els Peshmergues, i per imposició de la coalició occidental vencedora. Des de llavors, l’única autoritat realment existent en les tres províncies esmentades, és la del GRK. A més de l’executiu, el règim autònom –més que autonòmic- del Kurdistan, també compta amb una Assemblea Nacional del Kurdistan-Iraq.
 
Aquesta quasi independència de facto, es va veure ratificada arran l’aprovació de l’actual constitució iraquiana, l’octubre del 2005. De fet, la Regió Kurda és l’única que s’ha constituít oficialment. La seva capital és la ciutat d’Arbela (Hawler en kurd o Erbil en àrab) i el seu president és Mesud Barzani, líder del Partit Democràtic del Kurdistan (PDK). 
 
Les forces kurdes van jugar un paper clau en l’enderrocament del règim de Saddam Hussein, fins al punt que foren les primeres en entrar a la ciutat de Musil, l’abril del 2003. Un any i mig després, els americans van haver de demanar novament ajuda als Kurds per acabar amb una ofensiva de la resistència sunnita en la mateixa localitat.
 
Això no obstant, l’actual territori sota l’autoritat del GRK no comprèn la totalitat de les àrees habitades majoritàriament per kurds de l’Iraq. De fet, les autoritats kurdes pressionen per incorporar a la regió autònoma, les àrees de majoria kurda de les províncies de Diyala, Ninawa i Kerkuk (at-Ta’mim, en àrab). Aquestes àrees inclouen, per exemple, les ciutats de Xanequin, Kifri, i sobretot Musil i Kerkuk, totes elles compten amb importantíssims camps de petroli, fet que les converteix en centres estratègics tant pels kurds, com pel govern central de Baghdad, com, no cal dir-ho, pels propis Estats Units.
 
Aquestes tres províncies, presenten una composició ètnica força heterogènea, atès que a més de la població kurda, majoritària en determinats districtes, també n’hi ha d’àrab, d’assíria, de turcmans, armenis i de shabaki.
 
Sense cap mena de dubte, de totes elles, la més rellevant és el cas de Kerkuk, fins al punt que cada cop l’anomenada “qüestió de Kerkuk” atrau més l’interès internacional. Aquesta ciutat és considerada una capital del petroli a nivell iraquià i per aquest motiu ha estat un objecte cobejat per diferents actors. No debades, el descobriment de petroli en els anys vint del segle passat va coincidir amb les primeres polítiques d’arabització, per part dels governs centrals. Una mesura que es va incrementar amb l’arribada al poder del partit Baas, el 1968, i que el propi Saddam Hussein va aprofundir encara més. Sintèticament, l’arabització va consistir en importants moviments demogràfics forçats de població del centre i del sud de l’Iraq cap a Kerkuk i l’expulsió d’un gran nombre de kurds, uns 250.000 aproximadament, cap a altres zones del Kurdistan o fins i tot de l’Iraq. El procés incloïa arabitzar els noms de les localitats kurdes i redissenyar els límits territorials provincials i de districtes per tal d’aconseguir majories àrabs en totes elles.
 
Tot i això, les eleccions locals i provincials han donat com a guanyadores les llistes kurdes, amb un 62% dels vots, aproximadament. Aquest fet, a manca d’un cens oficial, assenyala clarament que els kurds encara són la majoria. Conscients d’això, les autoritats kurdes tant regionals, com també les presents en el Govern Iraquià, pressionen per tal d’incorporar-la al territori autònom. En aquest sentit, s’ha acordat la celebració, abans de la fi de l’any actual, de referèndums tant a Kerkuk, fixat per al 15 de novembre, com a les altres dues províncies.

Val a dir que la perspectiva d’una integració de Kerkuk al territori autònom kurd no només és malvista pels àrabs, sinó també, i de manera molt intensa pel veí del nord, Turquia. Els àrabs consideren que un Kurdistan amb el control dels pous de petroli pot temptar les autoritats kurdes cap a la independència i a perdre els enormes ingressos econòmics que representen. Per la seva banda, Turquia tem que la consolidació econòmica i política dels kurds de l’Iraq seria un referent ineludible per als milions de kurds que viuen dins de les seves fronteres i que això faria multiplicar la lluita per la consecució de la independència. La susceptibilitat turca respecte el GRK preocupa d’allò més a Washington, que fa mans i mànigues per desincentivar l’independentisme dels kurds iraquians, malgrat que paradoxalment, tal i com ja he assenyalat a l’inici, són els seus únics aliats fidels en l’escaquer iraquià. El GRK, per la seva banda, conscient d’això, opta per una posició moderada i es declara actualment partidari d’un Iraq federal, opció totalment rebutjada tant pels sunnites com pels xiïtes. En definitiva, a mesura que s’acosta la data dels referèndums és evident que el tema aixecarà debats encesos, dels quals ens haurem de fer ressò en propers articles.

Josep Sort
 
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid