Unes altres circumstàncies comunes en aquestes revolucions, van ser, per una banda, l’intens protagonisme de determinades ONG, de determinats mitjans de comunicació, i sobretot d’organitzacions estudiantils i juvenils que foren les que portaren a terme les mobilitzacions més agosarades i presentaren un activisme sense precedents. Aquest fou el cas d’Otpor (Sèrbia), Kmara (Geòrgia) i Pora (Ucraïna), els quals paradoxalment, o no, van emprar estratègies no violentes de mobilització molt semblants.
Hi ha però un tercer comú denominador en aquestes revolucions de color. I aquest és la presència activa d’institucions públiques i privades dels Estats Units, estretament relacionades amb els dirigents revolucionaris en tots els casos, i que sense cap mena de dubte van influenciar en les postures pro-occidentals que els nous governs sorgits dels canvis van adoptar tant en l’àmbit econòmic, en el polític i en el militar. Sense oblidar, per exemple, en el cas georgià, la importància del oleoducte Baku-Tbilisi-Ceyhan (BTC), construït amb capital occidental i que permet el transport de cru des del Mar Caspi fins al Mediterrani turc. Institucions privades com la Soros Foundation o l’Albert Einstein Institution, han estat identificades com a protagonistes actius en el finançament i ensinistrament, respectivament, d’alguns d’aquests moviments opositors.
Però també el propi govern americà, ha estat assenyalat com a instigador, no pas directament, sinó a través d’entitats que promouen el desenvolupament econòmic i polític arreu del món. Un desenvolupament, és clar, que segueix el model nordamericà. Segons el diari britànic The Guardian, algunes d’aquestes agències públiques o parapúbliques que han tingut un protagonismNational Endowment for Democracy, e destacat en les revolucions de colors han estat l’USAID, el National Endowment for Democracy, the International Republican Institute, el National Democratic Institute for International Affairs i la prou coneguda, Freedom House.
Ens trobem, doncs, davant d’un exemple del que els analistes polítics anomenen softpolitics o política de guant blanc. Sintèticament, es tracta de canviar les formes d’intervenció dels Estats Units en la política interior d’altres estats, D’una política dura, que usava la força per part dels opositors seguidors de l’estratègia nordamericana per tal d’enderrocar el règim poc amic (amb exemples que van des de Xile, passant per Nicaragua, l’Afganistan, l’Iran o el mateix Iraq, entre molts altres), la nova estratègia, adequada al context de la globalització de la democràcia i de la defensa, sovint retòrica, dels drets humans (Guantánamo), es fonamenta en el suport a nous liders comprensius amb els interessos estratègics de Washington, que empren mecanismes d’oposició estrictament pacífics i no violents, però que compten amb un enorme suport financer i una gran cobertura mediàtica, recursos que col.loquen els règims a abatre en una situació de feblesa relativa que els porta a recórrer a l’ús de la repressió. Decisió que els condemna irremeiablement als ulls de la comunitat internacional, i n’accelera el seu enfonsament.
Josep Sort
