A Aisha i a la seva filla Fatima, se'ls va venir el món damunt quan després d'unes hores de rumors i fins i tot confirmacions sense nom, inclosa la de "GuinGuinBali", un canal francès va donar la notícia sobre la mort del seu fill amb el seu nom i cognoms, i van començar a rebre condolences. El plor desconsolat de les dones, que s'arrencaven els pèls amb desesperació, es va tornar en ràbia, i només així van aconseguir doblegar als soldats que des del diumenge custodiaven l'hospital militar.
Estaven allà per barrar el pas als familiars de qualsevol dels sis ferits en l'ametrallament de l'exèrcit a un vehicle quan intentava accedir al campament de Gdeim Izik, però les van deixar passar.
Van descobrir llavors que Ahmed no havia mort, i que tres companys havien desaparegut. Ahmed es recuperava d'una greu operació en la qual aparentment li han extret dues bales del cos. Aparentment només, perquè la seva germana ha demanat l'informe mèdic i segons diu, l'hi han negat, “per ordres dels responsables”.
Ella sospita que li han deixat una tercera dins. Encara que és només una sospita. El que és una certesa és que les que li han tret van entrar per l'esquena “prova que tractava de fugir”, apunta ella. Prova, insisteixen, de la versió que el propi Ahmed ha pogut donar-los, amb amb prou feines un fil de veu. “Estàvem tots en el campament i el meu fill va ser amb un grup a buscar menjar a la ciutat; diu que quan intentaven entrar, els soldats els van perseguir i els van disparar en marxa; després, quan van parar, es van baixar del cotxe i van seguir copejant-los amb les armes”.
A aquesta mare de 74 anys se li entristeix el rostre en recordar-ho. Això, i tot el que té a veure amb el grup que viatjava en aquest vehicle. “Sento la mort d'Elghari com si fos la d'un fill meu”. I li amoïna saber què ha estat dels tres ferits als quals la gendarmería va treure de l'hospital sense que hagin tornat a tenir notícies d'ells.
Almenys gens per la via oficial, perquè en la comissària neguen que hagin passat per allí. Els familiars, no obstant això, estan convençuts que han estat torturats aquests dies. “Expliquen que aquest matí van passar pels jutjats, sense advocats ni testimonis, i que ara estan de nou en la caserna a l'espera de ser traslladats a un tribunal militar a Rabat. Però no sabem gens”. el Marroc tampoc parla d'on es troben. Sí ho fa sobre els antecedents penals d'algun dels ocupants del vehicle. “Un assumpte de borratxera”, segons confirma el tio d'Ahmed, que en la premsa marroquina es converteix en terrorisme, en màfia.
“No paren d'inventar-se coses, diuen que eren criminals, que els buscava la justícia, però llavors com obstaculitzen i sortien tots els dies del campament? com passejaven fins a aquest dia per la ciutat sense ser detinguts?”, es pregunta aquesta mare.
Amb la mateixa suspicàcia, rebat les acusacions que portaven còctels molotov amb la intenció de prendre Gdeim *zik. “Com no va cremar el cotxe quan ho van metrallar?”. “El meu fill es va a morir quan sàpiga de què li acusen”, alguna cosa que encara no han volgut explicar-li. “És militant de la causa sahrauí, sí, però pacífic, treballava en la seguretat del campament perquè creia en això”. Ara, la família té por de tornar. Allí estan les seves jaimes abandonades. “I temo pels altres, clar, no ens podem fiar del Marroc”.
El campament era una oportunitat de canviar una situació de “marginació” que si escau es tradueix, compte Aisha, en un únic ingrés, el de la pensió del seu marit, per a massa membres de la família. “Aquí tot el treball és per a uns altres, mai per a nosaltres”.
Encara que no torna al campament també perquè visita diàriament al seu fill, qui roman emmanillat al llit d'aquest hospital militar. Para quan surti -la seva mare i la seva germana no tenen dubtes- ser empresonat igual que els seus companys. “Nosaltres lluitarem fins a on faci mancada, per provar que tot el que diuen sobre ells són mentides”. De moment la seva germana ha aconseguit posar una denúncia sobre l'ametrallament aquest mateix divendres, després que li neguessin aquest dret dilluns passat. Pot no ser gran cosa. Però prova la seva determinació. La mateixa que es respira en el desert, malgrat la preocupació que també comparteixen, tots els habitants d'aquest campament “de la Dignitat”.
Per saber-ne més:
L'assassinat d'un nen sahrauí posa de manifest la gravetat del conflicte
Ataquen i detenen als membres que distribueixen aliments als campaments de sahrauís
Milers de saharauis acampats expressen a "YouTube" les seves reivindicacions independentistes
