L’agost de 1976, el Congrés de Cultura Catalana es trobava ja plenament en marxa i havia adquirit una dimensió molt superior a la iniciativa sorgida un any i mig abans. L’article publicat per l’Avui el 20 d’agost repassava el camí recorregut des del 28 de gener de 1975, quan la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va impulsar la celebració d’un congrés en defensa de la cultura catalana.
La iniciativa havia nascut en bona part com a resposta als obstacles que el règim franquista posava a l’ensenyament del català. Ben aviat, però, va superar aquest marc inicial. Col·legis professionals, entitats culturals, associacions i intel·lectuals s’hi van anar adherint, mentre s’obria el debat sobre quin havia de ser el caràcter del Congrés.
Un dels elements decisius d’aquella primera etapa va ser precisament la reivindicació que no fos només una reunió d’especialistes, sinó un procés democràtic i de participació popular. L’Assemblea d’Intel·lectuals reunida a Montserrat el juny de 1975 va defensar aquesta orientació, que acabaria determinant la naturalesa del projecte.
A partir d’aquí, el Congrés es va anar estenent territorialment. L’article explica com les adhesions individuals i col·lectives van créixer ràpidament en poblacions com Calella, Sabadell, Reus, Manlleu, Badalona, Montserrat o Vilafranca, alhora que es constituïen comissions i secretariats locals. El que inicialment havia estat una iniciativa impulsada des de Barcelona començava a transformar-se en una mobilització de país.
Però un dels aspectes més significatius que remarca l’Avui és que el marc del Congrés no era el Principat, sinó els Països Catalans. Aquest plantejament no era merament declaratiu: durant 1975 i 1976 el projecte començava a organitzar-se efectivament més enllà de Catalunya.
De Catalunya Nord a les Illes i el País Valencià
A Catalunya Nord, les entitats culturals de les comarques nord-catalanes van començar a adherir-se al Congrés i es va constituir el secretariat provisional de la regió. L’article destacava també la voluntat de portar el CCC als barris de Perpinyà i anunciava per a aquell estiu el recorregut del Bibliobús de Cultura en Ruta per una vintena de poblacions nord-catalanes.
A les Illes, els primers contactes s’havien establert l’abril i maig de 1975. L’Obra Cultural Balear va assumir responsabilitats organitzatives i es va crear el Secretariat de Mallorca a partir d’una assemblea amb representants d’entitats culturals, professionals i del món del treball. El juny de 1976, el Congrés ja havia fet una presentació pública a Mallorca, amb la previsió d’estendre posteriorment les activitats a Menorca, Eivissa i Formentera.
Al País Valencià, la convocatòria havia trobat dificultats més grans. L’article assenyalava les resistències polítiques i administratives i fins i tot les campanyes contràries impulsades des de determinats sectors. Malgrat això, més de 40.000 persones s’hi havien adherit i s’havien constituït nombroses comissions locals. El 6 d’abril de 1976, el Congrés s’havia presentat públicament a la ciutat de València amb un homenatge al doctor Vicent Peset Llorca.
Aquest desplegament confirma una de les característiques essencials del CCC: la cultura catalana era concebuda explícitament com una realitat compartida pel conjunt dels Països Catalans, i l’organització territorial del Congrés intentava correspondre a aquest marc. La documentació històrica posterior confirma que el CCC es va estructurar deliberadament en aquest espai nacional.
També a París
L’article de l’Avui dedica igualment un apartat a París, on un grup de catalans residents a la capital francesa havia iniciat una campanya de divulgació del Congrés.
La voluntat era contactar amb els organismes de la regió parisenca, donar a conèixer el CCC entre els catalans emigrats i exiliats i implicar també institucions universitàries franceses. Aquesta iniciativa havia de servir, alhora, per explicar internacionalment la realitat cultural i nacional dels Països Catalans.
D’aquesta manera, l’estiu de 1976 el Congrés havia deixat definitivament enrere la seva fase inicial. Ja no es tractava simplement de defensar determinats àmbits de la cultura catalana, sinó d’articular un gran procés de participació popular que abastava el conjunt del territori i començava a projectar-se internacionalment.
L’article ho reflectia en un moment especialment interessant: el CCC encara havia de desenvolupar bona part dels seus treballs i conclusions, però ja havia aconseguit convertir una iniciativa nascuda al Col·legi d’Advocats de Barcelona en una xarxa d’entitats, professionals, intel·lectuals i ciutadans estesa arreu dels Països Catalans.
