El tràfic d’armes és un dels afers més obscurs amb què sempre s’ha relacionat Joan Carles I, ara conegut com l’emèrit, des que Franco el va nomenar futur cap de l’Estat. El periodista Carlos Enrique Bayo Falcón (Barcelona, 1956) s’ha endinsat en aquest tèrbol món en el seu darrer llibre dedicat al Borbó, El rey golfo (Akal), un títol amb el qual encara ha fet curt després de llegir algunes de les revelacions que hi publica relacionades amb una activitat que s’ha mirat de tapar com sigui per evitar la caiguda en desgràcia de la corona.
Una de les raons per les quals Felip VI el va obligar a abdicar va ser precisament per les seves relacions amb el món de les armes. També, és clar, per l’operació internacional de blanqueig de capitals que havia muntat des de la Zarzuela. Com diu el mateix Bayo en una conversa amb aquest diari, fa dècades que els poders de l’Estat espanyol empren els “onze principis de Goebbels” per evitar que surti a la llum com el rei i la seva família van acumular bona part de la seva fortuna en els seus millors anys.
Parlem de les armes. Tot va començar, segons explica Bayo, en el primer viatge oficial del rei a l’Aràbia Saudita enviat per Franco. No només va arreglar el tema del petroli i la seva comissió, sinó que va entrar en contacte amb l’home que en aquell moment era el més ric del món, el traficant d’armes Adnan Khashoggi. “Entre ell, el rei –a través de Colón de Carvajal– i el príncep rus Zourab Tchokotua, van fundar l’empresa Alkantara i la companyia Trébol, que eren bàsicament ells tres.” L’Estat espanyol participava activament també en la companyia i feia els negocis directament amb les teocràcies del golf Pèrsic. Es tractava de promoure la venda d’armes espanyoles al món, una iniciativa pública en què el rei sempre hi sucava pa. El cas més conegut i escandalós va ser el de la venda de centenars de camions i tancs a Egipte en la guerra contra Israel. “L’Estat va posar un aval de 22.000 milions, i com que els egipcis van perdre la guerra i no van pagar mai, doncs els diners van sortir de les butxaques dels espanyols i una part va anar, és clar, a les mans del Borbó.” Les quantitats que va aplegar la Casa Reial durant l’etapa de traficant d’armes van ser astronòmiques i anaven de pet cap a fundacions instrumentals en paradisos fiscals que els col·laboradors del rei anaven fundant a Suïssa o a l’illa de Jersei, on es va descobrir una petita quantitat d’uns 40 milions en una investigació al BBVA.
A banda del negoci econòmic que suposa la guerra, també hi ha la sang que fan vessar les armes que venen aquests empresaris. L’afer més cruel que cita el periodista en el llibre és el del Marroc, la monarquia més afí a Joan Carles I. Una part del negoci del rei i els seus col·laboradors necessaris va ser la venda de bombes de fragmentació al germà Hassan II, que estaven prohibides pels acords d’Oslo, que l’Estat espanyol havia signat. “Per què l’exèrcit marroquí volia aquestes bombes? Per combatre en el desert on no hi ha un objectiu clar. L’enemic està dispers. Les llencen i queden allà col·locades fins que un dia passa un camell o un nen i volen enlaire. Durant dècades aquestes armes han seguit matant i mutilant persones a la zona.” Per això, hi afegeix, no aixequen la llei de secrets oficials del franquisme, aprovada el 1968. Hi hauria en aquest cas la confirmació absoluta. D’aquesta venda, de la qual hauria obtingut uns 12.000 milions d’euros, i de moltes altres. El que sempre ha quedat provat és l’amistat entre la família reial espanyola i la del Marroc, que se’n va aprofitar per començar la Marxa Verda. “De fet, el rei del Marroc continua dient-li oncle a Joan Carles I, que tampoc viu als Emirats Àrabs per casualitat.”
“L’editorial em diu que potser es querellarà amb nosaltres, però tot el que he publicat ho tinc verificat i contrastat amb diverses fonts diferents i de plena solvència.” En les pàgines de l’obra queda clar que la feina del CNI ara i del Cesid abans ha estat feixuga. Amagar un per un tots els secrets inconfessables del rei. La protecció de què gaudeix és global, de l’exèrcit, la policia, els serveis secrets, els poders econòmics, la premsa comprada o manipulada i també la justícia, començant pels tribunals més importants, el Constitucional i el Suprem.
Bayo afirma que algunes de les grans informacions que afecten el monarca, de les quals en aquesta secció ens n’hem fet ressò aquests darrers anys, només són maniobres de distracció, sobretot tot això de les amants, començant per Bárbara Rey i Corinna, així com la caça d’elefants que el va obligar a demanar perdó.
Els papers desclassificats sobre el 23-F també segueixen el mateix patró: propaganda per tapar el més important, que el sumari del cas és encara secret i pot continuara essent-ho in saecula saeculorum fins que l’autoritat que ha decidit mantenir-lo no decideixi fer-lo públic. “En el sumari apareix el testimoni per escrit ni més ni menys que del cap de la casa reial, Sabino Fernández Campo.” Com diu ell, la lectura de les paraules d’una persona que es va retirar amb tots els honors i que costa imaginar que mentís davant el Suprem demostraria que el rei estava empastifat des del primer moment, però no ho podem afirmar absolutament per molt que un historiador ho hagi posat en un llibre. “Com deia abans, apliquen els principis de propaganda de Goebbels amb una precisió de cirurgià.” Cortines de fum i, si arriba el cas que descobreixen alguna cosa, es fabriquen nous escàndols que tapin el tema que realment els preocupa. De fet, des de Ferran VII, l’Estat espanyol funciona així, i els ha funcionat. “Quan s’hagi aixecat el secret de sumari potser haurà mort el rei, ningú recordarà qui era aquell Sabino i els més joves, de fet, no sabran ni qui és Goebbels.”
