Quan arriba l'hora dels reconeixements, Catalunya torna a desaparèixer darrere d'Espanya.
Durant tres dies ens van repetir que el papa Lleó XIV havia entès Catalunya. Que parlava català. Que havia visitat Montserrat. Que havia beneït la torre de Jesús de la Sagrada Família. Que havia connectat amb la realitat del país.
Molts s'hi van afanyar. Mitjans de comunicació, institucions i comentaristes van celebrar cada frase pronunciada en català com si fos una victòria nacional. Semblava que Catalunya sencera hagués d'estar agraïda perquè el cap de l'Església catòlica havia dedicat unes paraules a la llengua del país. Però la diplomàcia té el costum de despullar les il·lusions.
De retorn a Roma, en la seva primera intervenció pública després del viatge, Lleó XIV va agrair l'acollida rebuda al «poble espanyol», va expressar el seu afecte als bisbes i a l'Església d'Espanya, va tenir paraules de reconeixement per al rei Felip VI i va concloure amb un eloqüent: «Que Déu beneeixi sempre Espanya.» De Catalunya, ni una paraula.
No és cap oblit. No és cap lapsus. És una declaració política en el sentit més profund del terme. Perquè allò que no es nomena acaba esdevenint invisible. I quan arriba l'hora dels reconeixements, dels agraïments i de la representació col·lectiva, Catalunya desapareix i només queda Espanya. És la mateixa història de sempre.
Catalunya, disculpeu, Barcelona existeix per exhibir una basílica monumental. Existeix per mostrar una llengua singular. Existeix per enriquir el discurs cultural de l'estat espanyol. Però quan es tracta de reconèixer una comunitat nacional diferenciada, el discurs torna immediatament al marc mental estatal espanyol.
No és un problema exclusiu del Vaticà. És la lògica amb què funcionen els estats i les grans institucions internacionals. El problema és que massa sovint encara hi ha qui s'entesta a buscar fora el reconeixement que se'ns nega sistemàticament.
La visita papal ha deixat una imatge reveladora. Catalunya va rebre el Papa. Va mobilitzar institucions, mitjans i recursos públics. Va omplir places, temples i carrers. Però quan el Papa va voler resumir qui l'havia acollit, va mirar cap a Espanya.
Però la visita també va mostrar una altra Catalunya. La que no es resigna a ser invisible. La que no accepta que la seva realitat nacional sigui reduïda a una simple expressió cultural tolerada mentre no qüestioni el marc polític establert.
Tal com s'ha recordat aquests dies, som un poble rebel. I aquesta rebel·lia també es va fer present durant la visita papal. Mentre les institucions competien per exhibir adhesió i protocol, centenars de persones continuaven reivindicant l'existència nacional de Catalunya. L'expulsió de centenars de cantaires de la Sagrada Família constitueix una imatge difícil d'oblidar. Més enllà de les circumstàncies concretes de l'episodi, simbolitza una realitat persistent: la voluntat d'expressar una identitat col·lectiva pròpia continua incomodant aquells que prefereixen una Catalunya subordinada, folkloritzada i diluïda dins del relat oficial espanyol. Potser la lliçó és aquesta.
Per molt català que pronunciï un pontífex, per moltes fotografies que es faci a Montserrat o per molts elogis que dediqui a la Sagrada Família, mentre Catalunya continuï sense poder parlar al món amb veu pròpia, altres continuaran parlant en nom seu.
I després de cada visita, de cada discurs i de cada gest simbòlic, tornarem a comprovar la mateixa realitat: per a les estructures de poder que reconeixen els estats i ignoren les nacions sense estat, Catalunya continua sent una nota a peu de pàgina d'Espanya.
Malgrat tot, Catalunya continua existint. Continua parlant la seva llengua. Continua preservant la seva memòria. Continua defensant la seva cultura i els seus drets nacionals. I continua rebel·lant-se contra qualsevol intent de negar-la o reduir-la a una simple peculiaritat regional.
Perquè els pobles no deixen d'existir perquè algú no els anomeni. I Catalunya, malgrat els silencis, les omissions i les incomoditats que provoca la seva existència, continua essent el que ha estat durant segles: un poble rebel que es nega a desaparèixer.
