Educació: una revolta estructural i imprescindible

Les impressionants mobilitzacions del professorat dels darrers mesos no s’expliquen tan sols per la pèrdua del 25% del poder adquisitiu en els darrers anys; ni per l’insult a la intel·ligència perpetrat pel Departament d’Educació amb la complicitat dels sindicats del règim en el pacte de la vergonya; ni per la paulatina però constant degradació de les condicions en què els docents han de fer la seva feina; ni per la supeditació de les polítiques educatives als interessos de lobbies, empreses i fundacions privades, ni tan sols per la desconsideració que la tasca docent pateix per culpa tant de la classe política com dels propagandistes a sou disfressats de periodistes, tertulians o «experts»…

Seria un error analitzar per separat una sèrie de fets que, estudiats en conjunt, ens mostren el que ha estat una política clara, premeditada i constant de desmantellament del sistema educatiu; planificada al servei de determinades elits, inspirada per un neoliberalisme i un classisme sense escrúpols, i ordida amb la complicitat de personatges foscos i intel·lectualment mediocres elevats a la categoria de gurús pel conjunt d’institucions i entitats que constitueixen la màfia educativa del país.

Cada canvi de color polític en la Conselleria no ha fet sinó corroborar l’existència quasi immutable d’un sottogoverno conformat per acèrrims defensors d’aquestes polítiques al servei d’interessos privatius provinents, majoritàriament, de l’entramat mafiós abans citat, que compta amb el vist-i-plau del conjunt de forces polítiques autonomistes (PSC, ERC, Junts, PP i Comuns) i que és qui acaba dictant el gruix de l’acció de govern: des dels constants i estupiditzants canvis curriculars, fins a les escandaloses inversions en pantalles i ordinadors; des de la imposició de presumptes innovacions didàctiques i pedagògiques (sovint aberrants), fins a la precarització del personal docent i l’augment exponencial de la càrrega burocràtica; des dels plans d’estudis contraris al coneixement científic i a la cultura general de les facultats d’educació, fins a la màniga ampla amb les universitats privades i el manteniment d’una doble línia d’escolarització, veritable arrel de la segregació a través de l’escola privada i concertada…

En aquest context, la revolta dels docents esdevé una revolta estructural, imprescindible, i que en una societat madura hauria d’haver estat protagonitzada ja fa anys pel conjunt de les classes populars, les principals afectades per aquest programa de desculturització classista d’una escola pública que les elits del país i els seus aliats pretenen convertir en una simple fàbrica de mà d’obra de reserva, un viver per a un futur «precariat social» incapacitat per entendre el món creat pel capitalisme, i el paper subsidiari i alienat que se li reserva.

Tan sols la vocació i el voluntarisme d’uns docents maltractats laboralment ha anat impedint el col·lapse del sistema educatiu, però sembla clar que ja s’ha acabat el bròquil!

La revolta ha tingut també una altra gran virtut: posar al descobert el paper que històricament juga el sindicalisme del règim, blindat en els «Pactos de la Moncloa» de 1977, pels quals l’estat i els poders fàctics consagraven UGT i CCOO com a sindicats «representatius» a canvi de la seva implicació a fons en la desmobilització de la classe treballadora, i en el sabotatge contra tota forma d’auto-organització obrera. En el cas de l’educació catalana, el fet que UGT i CCOO no arribin ni al 22% de vots (en un model de representativitat sindical fet a la seva mida, ja que allunya l’elecció de delegats de la realitat dels centres de treball, promou l’abstenció i afavoreix les grans «marques») ha acabat de fer evident el seu paper quintacolumnista al servei del poder establert.

Com hem arribat fins aquí?

En la fase d’expansió del capitalisme, i especialment a Catalunya on aquest tenia un fort caràcter industrial i comercial que requeria d’un gruix important de població formada i capacitada en diferents àmbits, l’escola pública (una gran conquesta de les lluites socials i una conseqüència de les polítiques socialdemòcrates de contenció del comunisme), esdevenia alhora un ascensor social mitjançant el qual un nombre important de membres de la classe treballadora podien accedir a feines qualificades i millorar les seves condicions de vida, i un espai de socialització del coneixement, on el conjunt de filles i fills d’aquestes classes populars anaven construint les seves interpretacions del món on vivien, formant-se així com a ciutadania crítica.

Això canvia dràsticament a partir de la dècada dels 90 del segle passat a partir de dos fets determinants:

En primer lloc, la caiguda del bloc soviètic que porta les elits occidentals a proclamar d’una manera tant eufòrica com innocent «la fi de la història» (Fukuyama) i que «la lluita de classes ha acabat i hem guanyat nosaltres» (OCDE). La conseqüència immediata és la implantació generalitzada del programa neoliberal assajat la dècada anterior per Reagan, Thatcher i Pinochet, que implica el desballestament dels serveis públics a partir de la negativa dels rics a pagar impostos.

Immediatament després, (i com a negació radical de les proclames anteriors), el capitalisme occidental entra en regressió, castigat per la pèrdua inexorable de taxa de guany i posteriorment per la puixança de les potències emergents. A Catalunya, cal afegir que els acords d’adhesió a la UE van relegar el nostre territori a un paper econòmicament subsidiari de l’eix franco-alemany. Passem d’un capitalisme industrial que necessitava de polítiques paternalistes, a un de bàsicament especulatiu i rendista, basat en la subocupació, la precarització i el negoci basat en l’explotació privada de les necessitats vitals (habitatge, sanitat, energia… i educació).

Tant l’escola com el paper del mestre tal i com havien estat concebuts des dels seus orígens esdevenen tant una nosa per a les elits que ja no volen mà d’obra qualificada, sinó una extensió del precariat en les màximes condicions d’ignorància possibles; com una amenaça per a una determinada casta extractiva (formada per polítics professionals, tècnics, càrrecs de confiança, directors d’institucions i fundacions, etc) que viu d’uns diners públics minvants i no vol competència a l’hora de percebre’ls.

Comença aleshores l’ofensiva per a la desculturització de les classes populars, fonamentada en dos pilars: D’una banda la vulgarització dels productes culturals a través, en un inici, de la televisió privada, per passar posteriorment a l’univers de plataformes, xarxes socials, etc. D’altra banda la «desculturització de l’escola», amb un exèrcit d’experts que passen de dir que «el coneixement per part del mestre és necessari, però no suficient» (és a dir, no n’hi ha prou amb saber, sinó que cal saber transmetre, cosa certa), a proclamar de manera infame que no és ni tan sols necessari, perquè «el coneixement no es transmet, sinó que l’adquireixen els alumnes sols» o, en la fase més avançada de degradació postmoderna, que «el coneixement, com a tal, no existeix».

L’aberració és monumental, ja que en l’origen dels conceptes que ara anomenem educació, aprenentatge, o ensenyament es troba en la necessitat dels humans, que a diferència de la resta de mamífers havien evolucionat apostant el seu futur i la seva existència bàsicament a l’ús del cervell i a la transmissió de coneixements. Això requeria de persones (mestres) i posteriorment institucions (escoles) especialitzades en la transmissió de coneixement i la formació dels seus cadells, que a diferència dels d’altres espècies, necessitaven períodes d’aprenentatge llarguíssims per assolir coneixements complexos més enllà dels dictats per la simple intuïció o observació.

De la mateixa manera es va passar de la necessària crítica a l’ensenyament estrictament memorístic i descontextualitzat, a la criminalització de la memòria (quan necessitin alguna cosa, ja la buscaran) fins a extrems que impossibiliten tant la construcció d’uns coneixements sòlids, com l’adquisició d’unes mínimes habilitats lingüístiques i numèriques que permetin a l’estudiant interpretar el món que l’envolta i comunicar-se de manera intel·ligible.

El darrer pas en aquest procés de deconstrucció escolar va ser posar l’accent en un suposat «benestar emocional» de l’alumnat i no pas en la seva formació com a ciutadà crític. (En una línia diametralment oposada al pensament materialista que diu que si a la feina et maltracten, no vagis al psicòleg, ves al sindicat!). El resultat ha estat el més absolut dels desastres, ja que no només ha caigut el nivell cultural d’infants i adolescents, sinó que, com era d’esperar, s’han disparat exponencialment els problemes de salut mental, tant entre els estudiants com entre els docents.

Cal apuntar que a Catalunya, l’origen d’aquesta farsa es troba en la necessitat de justificar un estalvi de plantilles, quan un govern convergent va decidir que no calia que els mestres fossin especialistes en res (tret d’anglès i música) per, d’aquesta manera, poder-los moure allà on calgués i tapar forats. S’iniciava així el llarg camí d’una ideologia basada en l’apologia de la ignorància que acabaria desdibuixant el paper del docent i reduint la percepció de l’escola, de l’institut, i fins i tot d’algunes facultats, com a simples espais on deixar la canalla entretinguda; expedint, això sí, unes titulacions tant abundants com insignificants.

Paral·lelament, allò que es va vendre com a solució temporal a la manca d’oferta pública, la concertació de centres privats, ha acabat justificant-se i eternitzant-se amb la cantarella de la llibertat d’elecció de les famílies, consolidant de facto una doble xarxa educativa que es troba en l’arrel de la segregació escolar. Més encara, quan la seva inviabilitat ha resultat manifesta, els governs de torn, enlloc d’apostar per un progressiu pas cap a la titularitat pública (i/o l’extinció), no han dubtat en injectar-hi els milions necessaris, que són negats a la xarxa pública. La impresentabilitat del govern Illa ha arribat al súmmum en anunciar en dos dies seguits el pacte de la vergonya per a la pública, i la pluja de milions a la privada; i amb unes setmanes d’antelació la creació de 700 noves places universitàries de medicina, totes en universitats privades.

Per no allargar-nos excessivament en aquest tema que requeriria de tot un llibre, apuntarem només quatre coses:

• Hi ha qui ha fet molts calers amb aquest negoci. Empreses d’activitats en el lleure que exploten els seus treballadors sovint sense formació, emprenedors d’una tant suposada com falsa innovació educativa que han col·locat els seus productes (sovint nefastos) en escoles i instituts, empreses tecnològiques que han aconseguit adjudicacions milionàries per a dotacions d’instruments i materials que s’han demostrat nocius per a l’aprenentatge dels infants i adolescents, acadèmies de repàs privades, bufets privats de salut mental que fan l’agost davant la saturació del servei públic, institucions i fundacions que ofereixen serveis «externalitzats» d’atenció social i educativa… És aquest engranatge que constitueix el nucli dur de la màfia educativa1 i qui dicta les polítiques a seguir.

• Si a l’escola no s’ensenya, només aprèn qui ve ensenyat de casa. El programa desculturitzador eixampla les diferències socials i és profundament segregador. Darrera de conceptes aparentment innocus (autonomia de centres, currículums flexibles…) es poden amagar veritables projectes d’exclusió social basats en el codi postal o els prejudicis ètnics. De manera anàloga, si el servei públic de salut mental està saturat, hi ha estudiants que necessiten una ajuda que no tenen i altres que, pagant, la tenen encara que potser no la necessitin.

• L’únic punt que per alguns pseudoprogres va justificar l’aprovació de la LEC no s’ha complert mai: La despesa total en educació a Catalunya, lluny del 6% del PIB marcat per la llei, s’ha situat de mitjana al voltant del 3,8%. Si mirem l’execució real de les inversions en equipaments i la planificació d’inversions necessàries, el panorama és desolador. L’escola catalana està massificada, molts edificis estan obsolets, i, per acabar-ho d’adobar l’aplicació de l’escola inclusiva ha estat una estafa monumental a les famílies afectades i al conjunt de la societat: en la línia d’educació low cost, s’han tancat escoles d’educació especial que feien molt bé la seva funció i no s’ha dotat el conjunt del sistema dels recursos humans i materials necessaris per acollir aquest alumnat. I, per acabar, afegim la cirereta: els professionals de l’educació catalans estan entre els pitjors pagats de l’estat i se’ls pressuposa la realització d’un nombre ingent d’hores extres no retribuïdes!

• En aquest context de precarització, massificació, desinversió i segregació, parlar de normalització lingüística és una fal·làcia. Les ràtios d’alumnes, els precaris programes d’acollida, i la inexistent formació sòcio-lingüística d’un professorat mal pagat i eternament qüestionat fan impossible normalitzar la llengua en els ambients on es troba més minoritzada.

El sindicalisme a l’educació: sortir de l’atzucac, esdevenir un exemple

Com ja hem apuntat abans, el sistema de representació sindical del professorat és terriblement pervers, ja que respon a l’esquema de representativitat política parlamentària. Els treballadors voten, per demarcacions, unes llistes de representants a unes juntes de personal buides de contingut. En funció dels vots obtinguts, s’adjudiquen un nombre de representants sindicals «alliberats» (ho poden ser a mitja jornada), que no tenen perquè ser els membres de la llista presentada. També, d’aquesta manera proporcional, s’adjudiquen els representants en la mesa sectorial, encarregada de les negociacions amb el Departament.

En resum, ja sigui per voluntat expressa, ja sigui per incapacitat operativa, la tònica general és la desconnexió entre els sindicats i els centres de treball, de manera que els sindicats són percebuts sovint, per bona part del personal docent, com una simple gestoria o un lloc de consulta de dubtes laborals; la participació en les eleccions sindicals és escassa (un 38% el 2023). D’aquesta manera, les mobilitzacions en el sector acostumen a ser reactives (contra la LEC, contra les retallades, contra les agressions perpetrades per Cambray i Aragonès…), i aleshores pot ser que s’activi una figura extraoficial, l’enllaç sindical, el membre del claustre que actua com a enllaç.

Doncs bé, la situació és tan greu, que en les mobilitzacions d’enguany aquesta dinàmica sovint rovellada s’ha vist superada per l’auto-organització dels docents en assemblees de centre, assemblees territorials, etc, cosa que explica l’èxit de les mobilitzacions de la tercera setmana de març. Les mobilitzacions contra les Cambrayades van suposar un exercici de gimnàstica revolucionària i un aprenentatge i presa de consciència que ara ha trobat la via d’expressar-se en plenitud. La traïció (no per esperada, menys traïció) de CCOO i UGT va acabar de fer la resta, portant la indignació a l’extrem.

Com ja hem dit, UGT és pràcticament irrellevant en l’àmbit educatiu (tot i tenir, per llei, representació a la mesa sectorial que no li correspondria per vots) i CCOO era percebut com una assessoria on tramitar jubilacions, etc. Tot i així, la marca obtenia al voltant d’un 16% dels vots.

A l’altra banda de la barricada, al costat dels treballadors de l’educació hi trobem una amalgama de sindicats: USTEC —majoritari, sovint percebut com a sindicat oficial, de serveis o unitari, sense ser ben bé cap de les tres coses—, SPS —fort a secundària, ja que tot i els seus orígens corporativistes, fou el primer en copsar el profund malestar docent i en denunciar la degradació a les aules—, CGT —que s’ha anat consolidant com a referent mobilitzador i ha superat algun deix espanyolista del passat— i la Intersindical —qui, després de la crisi post-procés, ha sabut interpretar bé el moment i reconnectar amb les demandes del professorat—).

Malgrat algunes diferències (per exemple entre USTEC i SPS pel que fa a model educatiu, o pel caire ideològic fortament marcat tant en el cas de la Intersindical —l’únic sindicat obertament independentista— com de la CGT, més laxe en USTEC i, més confús en SPS), tots quatre han estat capaços de pactar un full de ruta i canalitzar, de moment, les demandes del professorat. El fet d’haver coincidit en la necessitat d’impulsar assemblees de base, d’informar conjuntament sobre l’evolució de les negociacions i de consultar realment al professorat respecte els temps, el fons i la forma, obren la porta a l’esperança.

Aquest exemple d’unitat en el sindicalisme de combat i de confrontació en l’àmbit educatiu ens marca, al nostre entendre, l’estratègia a seguir en moltes lluites socials i laborals: la unitat des de la base, identificant clarament els objectius, responent a les demandes reals i aïllant tant com sigui possible els agents de l’enemic. La construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes, requereix, en primer terme, d’un sindicat independentista i de combat, i en segon terme, d’una estratègia de lluita que ajudi a consolidar espais unitaris d’auto-organització obrera i a arraconar el sindicalisme del règim.

I ara què?

Cal agrair als treballadors de l’educació d’aquest país (com també els de la sanitat en el seu àmbit) que hagin posat al centre del debat polític la necessitat d’un gir copernicà en les polítiques públiques si volem construir una societat que garanteixi drets fonamentals per al conjunt de la ciutadania. Ara toca, no només expressar el suport a llurs reivindicacions i mobilitzacions, sinó, i sobretot, organitzar i mobilitzar el conjunt de les classes populars en defensa d’aquests drets fonamentals.

I la primera batalla serà guanyar la guerra psicològica iniciada de manera brutal pels qui en Ramon Barnils va anomenar encertadament «els mercenaris del segle XXI»: el pseudoperiodistes en nòmina del règim, que en el cas que ens ocupa ja han començat la seva campanya intoxicadora i criminalitzadora tant des de mitjans públics (Ustrell a la CCMA, Nierga a 2Cat), com des del patufet de l’espanyolisme escrit en català i sostingut a cop de subvenció, el Diari Ara (el mateix que —recordem-ho— es va negar a publicar anuncis de l’1 d’Octubre, i que ha participat recentment en la campanya de l’establishment —tant barroera com fracassada— per mirar de retornar el Barça als temps de la foscor i el provincianisme.

Davant la xerrameca que ens ve al damunt, cal unir esforços per defensar amb rotunditat un programa clar de redreçament del sistema educatiu, basat en la construcció d’un servei públic de qualitat i prestigi, que formi ciutadans cultes i crítics de manera igualitària, abandonant els models lowcost i les foteses postmodernes. I aquest sistema, necessàriament, ha de reconèixer amb paraules i amb fets, la tasca dels seus treballadors.

Ens cal aplicar un programa que contempli tant les inversions necessàries, com la reestructuració general dels plans d’estudi, la formació dels docents i llurs expectatives promoció professional. Necessitem un model que es fonamenti en una única línia d’escolarització i que elimini realment la segregació, posant els recursos allà on calgui i no on determinin lobbies i interessos privatius. Calen unes línies d’actuació elaborades a través de l’experiència real dels docents i de l’anàlisi rigorosa de resultats, i no de la xerrameca de suposats experts al servei d’opacs interessos. I cal, sobretot, exigir transparència i rendició de comptes a polítics i càrrecs de confiança, depurant de manera radical les responsabilitats pels desastres acumulats.

En clau nacional, el somni de l’autonomisme de presentar una Catalunya pacificada i submisa se n’ha anat en orris. L’educació, la sanitat, l’habitatge i el transport públic, (allò que cínicament era qualificat com «el que interessa a la gent») han col·lapsat o estan a punt de fer-ho. I, després de la ressaca post-procés, el nostre poble ha començat a despertar i a mobilitzar-se, de nou, cada vegada amb més força.

Cal seguir, doncs, retroalimentant consciència, organització i mobilització per assentar les bases d’un projecte polític de masses realment emancipador. Tornem als carrers, organització i lluita!

Notes