El nou “model” s’embolica amb xifres i llenguatge tècnic per evitar el debat clau —qui recapta, qui decideix i qui té la clau de la caixa. Quan una proposta és bona i transformadora, s’entén a la primera; quan no ho és, cal disfressar-la de relat.
Aquesta opacitat no és casual ni neutra. Parlar de “singularitat”, “població ajustada” o “fons correctors” mentre s’evita dir amb claredat que les regles del joc no canvien serveix per desplaçar el debat polític cap al terreny tècnic i evitar assumir responsabilitats. Sense sobirania fiscal real, sense control dels impostos i sense garanties d’ordinalitat, tot l’embolcall discursiu no altera la dependència estructural de Catalunya.
Avui, amb el miratge dels 4.700 milions damunt la taula, es confirma aquell avís. Acceptar aquest relat no és un error tècnic, sinó una renúncia política que debilita l’autogovern i normalitza l’espoli fiscal. Catalunya no necessita almoines ni pedagogia posterior, sinó decidir-ho tot. Davant l’opacitat i la resignació, només hi ha una sortida: unitat estratègica, mobilització popular i independència. Perquè mentre la clau de la caixa no sigui a casa, tot el demés és literatura.
