Valoració del tancament de la farsa electoral a rector de la UIB

El resultat de les eleccions d’avui no són bons pels que volem una universitat participativa, dialogant, posicionada amb la justícia i la solidaritat. Tot i ser el rector més desacreditat de la història de les Balears, Jaume Carot, amb una xifra límit del 53% del vot ponderat, liderarà la UIB els pròxims 6 anys –si els continus problemes tècnics que hi ha hagut durant la votació no duen a un recompte que canviï la situació.

Tanmateix, la notícia que crida l’atenció és que una campanya exprés, sense pressupost, agrupada entorn del vot en blanc i organitzada per alumnat, docents i treballadors de la UIB ha assolit un màxim històric del 47% del vot ponderat. La legitimitat de Carot queda en una posició tan fràgil que, si el seu projecte realment s’orientàs a reforçar la UIB, i davant la postulació d’alternatives a rector dels darrers dies, convocaria eleccions demà mateix. Sigui com sigui, l’organització i la mobilització en favor dels interessos d’estudiants i treballadors ha posat a primera plana unes crítiques –autoritarisme i manca de pluralisme, submissió a polítics i empresaris, complicitat amb el genocidi palestí, arraconament del català, manca de consideració a les demandes i necessitats de l’alumnat, personal docent i administració, etc.– que ara ja no podrà obviar.

En números reals, més enllà d’un reglament electoral fet per aïllar els gestors de la UIB de la seva base social i que menysprea els col·lectius majoritaris (i més precaritzats) del campus –estudiants, PTGAS, PDI interí–, només ha recollit un 45% del vot individual sense ponderar. Encara més greu: en el marc d'una participació global que ha quedat per davall del 20% del cens. De les 16.000 persones cridades a votar, les que volen a Carot com a rector no arriben ni a 1.500. Si tots els vots contassin igual, com seria més democràtic, Carot no hauria sortit reelegit. Entre els estudiants, amb una participació que no arriba al 10%, més del 70% ha votat en contra. Entre el PTGAS, que ha votat en més d’un 80%, hi ha més vot contrari que a favor.

Si bé la ponderació electoral li dona la victòria, les eleccions li resten encara més crèdit. Ara ningú ja no podrà dir que Carot no recorre a l’autoritarisme per assolir els seus objectius. N'és simptomàtic el fet que, tot i l’oposició evident, cap docent o investigador/a s’ha atrevit a sortir en públic o als mitjans amb nom i llinatges a qüestionar el seu llegat. El rector ha aprofitat la seva posició institucional durant la campanya per desmerèixer i criminalitzar una opció legítima com és el vot en blanc, que en aquest cas era sinònim de dissensió. Sabíem que li agrada enviar a la seguretat privada a netejar el campus: pancartes, actes, acampades... El que no sabíem, ara sí, és que un ens suposadament imparcial com la Comissió Electoral, presidida per un vell company seu, era part de la seva estratègia final. A primera hora de la jornada electoral, sense pudor, Jeroni Reynés ha ‘’confiat’’ en directe als mitjans de comunicació que el millor resultat seria que guanyàs el rector, paraules que trenquen amb la imparcialitat que s’espera del seu càrrec. Animam a tothom que reclami com s’ha estat fent avui al Síndic de Greuges, de qui esperam que no segueixi el camí poc institucional de la Comissió Electoral.

Normalment, quan algú guanya una contesa ajustada, són habituals les crides a ‘’cosir les ferides’’. Però no és el seu estil. Carot ha celebrat amb triomfalisme la reelecció, assenyalant que si hagués tengut un rival amb cara i ulls, ell hauria guanyat igualment amb més del 60%. A més, acusa als seguidors del vot en blanc de bastir la campanya sobre mentides, fraus i imposició –sí, la Comissió Electoral afirma que ens hem dedicat a prendre mòbils a adults per obligar-los a votar en blanc. Una postura i un relat paternalista, prepotent, que mostren el que haurem d’enfrontar l’alumnat, els docents i els treballadors del campus que volguem expressar crítiques envers la seva gestió i el seu tarannà els propers anys. Aquest és el nivell: totes les legítimes reivindicacions de la campanya han resultat fonamentades en la mentida: Santander, amb seu a la UIB, no finança el genocidi a Palestina; la UIB no ha blanquejat el negoci immobiliari amb un curs públic de lloguer turístic, les obres a les facultats no han afectat la vida acadèmica de l’alumnat, el català no recula entre la docència...

Avui guanya una concepció reaccionària de la ciència que limita la política universitària a la tecnocràcia més equidistant, així com un model d’universitat-empresa cada vegada més elitista. Avui guanya Santander i, per tant, el blanquejament de la barbàrie sionista a la universitat pública –o el que queda d’ella. El rectorat i el seu nou flamant vicerector-activista podran continuar pregonant ‘’la pau a Orient Mitjà’’; suposam que tornaran a comptar amb l’ajuda de la policia nacional, quan faci falta. Carot només expressa un lament: li hauria agradat enfrontar-se a un rival tallat a la seva mida, amb un programa burgès del seu estil... però diu que l’han obligat a batre’s amb un ‘fantasma’. Efectivament, hi ha un fantasma que recorre el campus. Un fantasma que, durant tot el seu mandat, alçarà la veu en defensa dels drets i les llibertats educatives i polítiques de l’alumnat i els treballadors al campus, i contra l’ús de la UIB al servei del capital, els seus negocis i les seves guerres.