Durant l’última dècada del franquisme i la primera de la transició transfranquista, hi va haver un fortíssim i combatiu moviment sindical que responia a les tres grans reivindicacions del moment: la lluita per millorar les condicions de vida i treball de les grans majories socials, que afectaven fonamentalment la classe obrera i les classes treballadores en general, la lluita per la llibertat i la democràcia reivindicada pels grans sectors populars i la lluita per les llibertats nacionals, que va subsumir primer i subvertir després el que en un primer moment era la lluita per l’autodeterminació, però que va acabar assumint el sistema estatutari.
El primer ítem era clarament terreny sindical, i els altres dos responien a una visió més oberta del moviment sociopolític que també era compartit molt majoritàriament pel moviment sindical d’aleshores. A manera de síntesi i resum, podríem dir que el moviment sindical va reeixir positivament en les lluites econòmiques i sociolaborals. En l’àmbit econòmic l’any 1978 va ser el millor fins al present quant a recuperar, com a salari directe, indirecte i diferit el 68% del PIB produït. Es va avançar també quant a drets sindicals dins i fora de les empreses, especialment les grans i mitjanes, i acompanyant el moviment veïnal, va ser l’època de les grans conquestes urbanes per a fer dels barris populars espais relativament dignes i amb uns mínims serveis públics. Quant al tercer ítem, la reivindicació del dret d’autodeterminació, va córrer igual sort que la resta de les reivindicacions polítiques: café per a tots, o, el que és el mateix, l’enfortiment i transformació de l’estat franquista en la segona restauració monàrquica espanyola.
Pel que fa al model sindical i els seus resultats concrets, l’Estat, amb el vistiplau de les forces recentment legalitzades, va promoure -i van ser acceptats- els denominats Pactes de la Moncloa. L’objectiu fonamental dels quals era revertir el repartiment del PIB entre el treball i el capital, garantint-ne el total control del capital empresarial. El financer mai va arribar a estar en qüestió. Els Pactes de la Moncloa de 1977, van servir per a disciplinar les classes treballadores i populars amb un control de ferro de les CCOO per banda del PCE i fent rebentar la històrica CNT, directament des dels aparells de l’Estat, com es va veure en el cas Escala. En tots dos sindicats, com també en el moviment autònom, el debat sobre si prioritzar l’assemblea unitària en els centres de treball o la participació en les eleccions sindicals va ser motiu de forta confrontació i de ruptura. La incidència real de la UGT històrica va ser molt reduïda fins que va estar totalment controlada pel PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra, que aleshores sí que van alimentar-la des de les institucions de l’Estat. La Constitució espanyola del 78 i l’Estatut dels Treballadors de 1980 van ser la clau i el pany per a acabar de tancar la gàbia del control gairebé total de les classes treballadores.
Ara, com a resultat d’eixe procés, combinat amb l’emergència, sense gaire oposició política, del neoliberalisme en l’àmbit internacional, el treball assalariat s’ha precaritzat de manera estructural, el model agrari ha reduït la seua dependència dels i les treballadores del camp, la figura dels falsos autònoms s’ha generalitzat, la desindustrialització i la reconversió del model econòmic en un altre liderat pels sectors serveis, la construcció i el turisme en totes les seues formes, han modificat de tal manera la classe treballadora que l’ha desestructurat, i en general, troba moltes dificultats per a veure els objectius pels quals continuar lluitant, i les eines sindicals per a poder fer-ho.
Els efectes de la derrota no són només estrictament sindicals, laborals o salarials, sinó que afecten també el salari diferit en forma de pensions o prestacions i a la resta dels àmbits de la vida de les classes populars: la sanitat pública va arribar al seu millor moment en els anys huitanta i d’aleshores ençà, tot i la millora tecnològica, està sent deteriorada intencionalment a l’àmbit de l’atenció per a potenciar el negoci de la privada; l’ensenyament públic, malgrat generalitzar-se i afavorir fins i tot l’arribada dels fills i filles de les classes populars a la universitat pública, pateix el mateix mal que la sanitat, amb la proliferació dels col·legis privats, concertats i universitat privada; els habitatges han anat millorant la qualitat i molts barris i pobles han guanyat en habitabilitat i qualitat urbanística, però les classes populars tenen cada dia més difícil l’accés a l’habitatge, mentre centenars de milers d’habitatges es dediquen a l’especulació, el turisme o les segones residències.
Com que una dada pot valdre més que moltes paraules, podem sintetitzar la situació actualitzant la dada del repartiment del PIB, on el capital ara mateix s’emporta més del 52% en l’àmbit estatal. A eixe repartiment injust per asimètric de la riquesa produïda, cal afegir dos efectes més i tots dos molt negatius. El primer és la denominada bretxa de gènere, que es manté gairebé en els mateixos paràmetres de fa cinquanta anys i suposa una hiperexplotació de les dones treballadores, i el segon que té a veure amb la hiperexplotació que via espoliació patim les classes populars de les nacions colonitzades com la nostra. El tomb en tots aquests aspectes del repartiment de la riquesa col·lectiva, reflecteix la veritable correlació de forces entre el capital/estat i el treball, entre el capital/patriarcat i les dones i entre l’estat imperialista i les colònies.
És sobre aquest rerefons sobre el qual, en un llarguíssim procés històric va anar creixent i consolidant-se les altres dues formes de sindicalisme existent, més enllà del sindicalisme estatal compromés amb el règim del 78. Així en les nacions germanes d’Euskal Herria i Galícia un potent sindicalisme nacional, de classe i amb un fort component de gènere ja és majoritari. A Catalunya, el País Valencià i les Illes van emergint i expandint-se sindicats que tot i ser formalment minoritaris, són ja majoritaris en alguns àmbits molt importants i globalment representen el sindicalisme que, a més dels serveis, mantenen pràctiques de confrontació amb la patronal i l’estat. Així podem referir-nos al sindicalisme de classe de la CGT, CNT, Intersindical Valenciana, USTEC-STES, La Intersindical a Catalunya, l’STEI a les Illes, i un llarg etcètera de sindicats d’empresa i sector. Tots aquests sindicats responen a un model molt més combatiu i qüestionador del règim, però separats quant al reconeixement de l’àmbit territorial de lluita, siga l’estatal o el dels nostres respectius països, o el cas de la COS que assumeix teòricament com a marc territorial de lluita els PPCC.
Així, podem concretar que els tres grans models sindicals es divideixen, grosso modo, entre aquells que com CCOO i UGT actuen a partir d’assumir que els i interessos del capital i de la classe treballadora són diferents però no contradictoris, i que, per tant, han de gestionar conjuntament amb la patronal les diferències, amb la negociació permanent o el pacte social, i la resta de sindicats més amunt esmentats que entenen que els interessos del capital i el treball, a més de diferents són radicalment antagònics. I entre aquests últims, l’altra diferència seria l’àmbit territorial de lluita o de fidelitat nacional. L’àmbit nacional en estar directament afectat per l’espoli estructural i permanent que patim, condiciona la lluita de classes de tal manera que podem parlar d’àmbit nacional i social.
Valga aquest resum, amb traços de brotxa grossa sobre la història recent del sindicalisme, per a tornar al títol de l’article i la referència a la Vaga General. Una vaga que s’ha convocat al País Valencià per al pròxim 29 de maig. La primera de manera autònoma des del sindicalisme combatiu, convocada per la Intersindical Valenciana, la CGT, la CNT i la COS. Amb el suport de bona part del teixit social agrupat en l’Acord Social Valencià, els Comités locals de reconstrucció post-DANA i amb el suport creixent dels sectors socials i culturals més actius de la societat valenciana. Per a conéixer més en detall els motius de la Vaga General, el detonant de la qual ha estat la gestió criminal de la DANA, vos recomane llegir “Les vides valencianes no importen” de Zahia Guidoum, presidenta de Decidim, i els diversos comunicats de les entitats convocants o els que ha anat emeten Decidim des del 29 d’octubre passat.
Hi ha un últim tema, amb el qual vull acabar aquestes ratlles: l’exigència de la solidaritat a la classe treballadora de Catalunya i les Illes. I no només per l’afinitat cultural i nacional, sinó que també des de la necessària solidaritat de classe, perquè compartim, a pesar nostre, el mateix Estat/capital que a més d’explotar-nos socialment ens espolia nacionalment, ens domina políticament i ens discrimina lingüísticament i culturalment. Les nostres realitats sindicals, socials i polítiques són singulars, és cert, però el nostre enemic és el mateix. Si el sindicalisme de classe que opera a Catalunya i les Illes no s’ha plantejat fins ara quines són les possibles formes de solidaritat activa, els hi done una sola pista des de la qual poden estirar el fil: Catalunya, el País Valencià i les Illes som l’àrea econòmica i comercial més activa i interrelacionada de tota la península. Paralitzar solidàriament el dia 29 de maig aquesta relació, en tot o en la part que es puga, suposaria un gran esforç solidari. Soc conscient de la dificultat, però com diu Jordi Belver en l’article “Sobre la vaga, el múscul i la gimnàstica” si volem tindre múscul nacional i sindical, cal exercitar la gimnàstica.
