Com que són homes els que habitualment seuen a les cadires on es prenen les decisions sobre l’organització del món laboral, horaris, jornades, i altres consideracions que afecten la vida de treballadors i treballadores, són dones, majoritàriament dones, les que acudeixen a jornades com les que aquests dies es duen a terme al Museu Picasso sobre la gestió del temps. En aquesta singular escola d’estiu s’hi aborda una qüestió inquietant, que apareix com un concepte nou, el de la pobresa del temps, una xacra més d’aquesta societat moderna.
És sabut, i també plorat, que la pobresa energètica mata, de fred o d’asfíxia. També és conegut que la bretxa digital, o pobresa de dades, deixa aquell qui la pateix al marge del ritme amb què es viu al segle XXI, una marginació que comporta un risc de ser expulsat del sistema. La pobresa de temps és l’avantsala d’un estadi angoixant, depressiu, de derrota personal. És pobra en temps aquella persona que en acabar la jornada laboral i les obligacions necessàries per al funcionament propi o de la família no disposa de temps per dedicar-se’l a ella mateixa.
En un món modern on tot és oci, aquell que no disposa de temps per esbargir-se al bar, restaurant o la cafeteria de la cantonada, qui no pot escapar-se al cinema o al teatre, o no disposa del racó diari per agafar un llibre o simplement destinar cinc minuts al televisor o mitja horeta de xarxes socials, de macramé, aeromodelisme o l’afició que sigui, pren consciència d’ésser marginal, individu de segona classe.
És vell i conegut en l’estratègia de rendiment laboral que anar a la feina amb un esperit d’ànim positiu redunda en una millor productivitat. En aquesta lògica, els treballadors a qui la feina no se’ls mengi tot el temps anant, treballant i tornant de l’empresa no només seran més feliços ells sinó que ho seran els propietaris dels negocis quan mirin el seu compte de resultats.
Per fer possible aquesta lògica hi ha fórmules que funcionen, per exemple la que va explicar Ana Pérez –una dona havia de ser–, que exerceix de responsable de persones –així se la va presentar– a l’empresa Iterem, una organització petita i integrada essencialment per dones.
En aquesta empresa s’hi treballa 32 hores i mitja a la setmana, amb una distribució de sis hores i mitja al dia. L’organització de la jornada laboral és flexible; mentre es compleixi l’horari previst, l’hora d’entrada o sortida es pot adaptar a les necessitats de treballadores i treballadors.
Una de les coses que diferencien Iterem de la resta d’empreses és que s’hi practica la desconnexió digital. La comunicació interna es fa a partir d’un sistema intern de missatgeria, a través d’ordinador, però en cap cas es fan servir canals com el WhatsApp. A l’hora de dinar es fa una pausa per menjar i entre les condicions laborals diferencials hi ha la de gaudir d’un dia de festa per l’aniversari.
Un dels factors determinants d’aquesta empresa és que volgudament està situada en un punt cèntric de la ciutat i de fàcil accés, una circumstància que facilita que, de forma majoritària, les treballadores hi acudeixin de forma presencial.
A Iterem són dones les que organitzen la feina i el temps d’altres dones, i els funciona molt bé. Els homes no ho saben, però el món de les dones és molt millor.
