El dia de Sant Jordi es va produir un fet al TN-Migdia de TV3 que viola els principis d’ètica i equitat que ha d’observar una cadena pública. En el decurs de l’informatiu, no sols es va publicitar el llibre del seu presentador, sinó que se’l va entrevistar. No tinc res en contra d’aquesta persona, ans al contrari, sempre he pensat que és un molt bon professional i li desitjo totes les vendes possibles. Entenc, a més, que no va ser ell qui ho va decidir, sinó altres persones de la casa. Vull dir que ni es va autofilmar ni es va autoentrevistar. Però no és qüestió de noms, és qüestió d’ètica periodística, perquè el que va succeir és molt greu. Una televisió que es queixa (amb raó) de la ingerència sistemàtica de la Junta Electoral Central, que li dicta què pot dir i què no pot dir, no pot, paral·lelament, oblidar la seva condició de mitjà públic i convertir-se en una plataforma de difusió de les activitats privades dels seus presentadors i col·laboradors. Això és nepotisme, i el nepotisme és corrupció.
Aquesta praxi de TV3 relativa al món literari ja fa anys que dura i és escandalosa. Al llarg de l’any, a través de diversos programes, es publiciten les novetats literàries de persones que mantenen una relació laboral amb l’empresa, com si fos el més normal del món, cosa que s’agreuja a mesura que s’acosta Sant Jordi fins aconseguir que els llibres més venuts siguin, ves quina casualitat, llibres de cares conegudes de la casa. És tan immoral aquesta pràctica, que si les editorials respectives haguessin de pagar en euros el munt de minuts durant els quals TV3 ha publicitat els seus títols, els resultaria impossible. Les hores, per exemple, que TV3 i Catalunya Ràdio van dedicar l’any passat a publicitar el llibre del presentador del TN-Vespre, van determinar la seva posició al mercat, i especialment en la diada de Sant Jordi. Tot un circuit publicitari d’entrevistes repartides a la graella de programació (avui aquí, demà allà...) que si el quantifiquéssim en euros ens posaríem les mans al cap. I encara més si hi suméssim els ingressos editorials que la publicitat, encoberta o descarada, va generar. Xifres d’escàndol.
Ara pensem què costa un anunci qualsevol a Catalunya Ràdio o a TV3. A Catalunya Ràdio, segons l’espai i l’hora del dia, oscil·la entre els 400 i els 1.000 euros; i a TV3, entre els 500 i els 10.000. És a dir que (agafant la tarifa més baixa), si cada anunci de mig minut costa 500 euros, és obvi que una publicitat encoberta en forma d’entrevista que ocupi vint minuts en costa 20.000. Vint mil euros que no paga ningú.
Però la publicitat encoberta és un frau. Tant si la fa una empresa pública com privada. Si la fa una pública, ha de ser denunciat al Parlament, ja que suposa un ús fraudulent dels mitjans públics per difondre productes que no hi tenen res a veure, com és el cas esmentat del TN-Migdia. El preu d’un anunci dins d’aquest informatiu és d’uns 8.000 euros. És a dir, que si algú vol difondre el seu producte en el decurs de l’informatiu ha de posar 8.000 euros sobre la taula. De franc, impossible. Llevat, pel que sembla, que sigui algú de la casa. Doncs bé, encara és l’hora que la direcció de TV3 hagi demanat excuses per la utilització del mitjà com a plataforma de venda dels productes privats dels seus treballadors. Per això és pertinent preguntar al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) quin dictamen en fa. Estem parlant d’una institució, el CAC, que té, entre els seus principis, garantir el compliment de la normativa reguladora de la programació i la publicitat.
Amb tot, ens equivocaríem si ens concentréssim en aquest cas específic de Sant Jordi tot oblidant l’entorn que el propicia. En dir entorn no em refereixo a persones, sinó al marc mental, ja que aquesta propaganda dels llibres del personal de Catalunya Ràdio i TV3, amb la complaença del CAC, és una constant al llarg de l’any que suposa un greuge comparatiu amb el col·lectiu d’escriptors no mediàtics del país, molts dels quals són sistemàticament ignorats per aquestes emissores, talment com si no existissin. Els col·legues, existeixen tots.
En aquest sentit, van ser molt il·lustratives les declaracions del presentador del TN-Migdia en ser entrevistat a RAC1 la nit del 23 d’abril passat (precisament per haver estat una de les ‘estrelles’ de Sant Jordi). Honestament i amb bonhomia, va confessar que ell no s’havia proposat escriure cap text i que va ser l’editorial La Campana qui el va anar a cercar perquè fes un llibre sobre el que li vingués de gust amb la seguretat que li publicarien. Com veiem, no importava el contingut del llibre, només importava el nom que hi havia al darrere, un nom associat a una cara que penetra diàriament a les llars i que, per aquest motiu, era una aposta segura. Seguríssima. La manca de regulació sobre aquesta qüestió està desvirtuant cada cop més la diada de Sant Jordi, ja que la desigualtat a la graella de sortida entre autors mediàtics i la resta, llevat d’alguna petita excepció motivada per un premi, és abismal. De fet, dels llibres dels autors mediàtics les tertúlies i els programes en parlen fins i tot abans que es publiquin.
És cert que en el Sant Jordi d’enguany, ateses les queixes de molts escriptors, es va decidir no facilitar les dades dels autors més venuts per tal d’evitar la falsa concordança “més venut igual a més bo”. Però no ha servit de res. Absolutament de res, perquè les llistes s’han esbombat igual i tothom ha pogut veure com, seguint la tònica de cada any, les cares de l’star System de TV3 i Catalunya Ràdio han estat les més reeixides. N’hi havia una, de cara, que encara signava sota la llum d’un fanal quan les parades ja havien tancat. Algú s’imagina una cosa semblant, per exemple, amb un meravellós escriptor com Jesús Moncada, si encara fos viu? Un dia de Sant Jordi vaig veure en Moncada assegut al costat d’un mediàtic de TV3. El mediàtic tenia una multitud davant seu esperant-ne la signatura; Moncada, mentrestant, completament sol i sentint-se un intrús, es preguntava “què hi faig, jo, aquí?”.
Quan redueixes la literatura a la categoria de producte converteixes els autors en firmes comercials i els llibres en articles de supermercat; espai, aquest, en què els articles més venuts són aquells que “més sonen” al consumidor. Però, quins són els que més li sonen? Els que li són més familiars, és clar; els que li entren fins a la cuina o al sofà de casa a través de la ràdio i la televisió. En altres paraules, cada cop que l’autor en qüestió apareix a la pantalla –ja sigui parlant de Gaza o d’Ucraïna o de pluja o de neu–, esdevé un anunci permanent de la seva persona que, en aquell mateix instant, de manera indirecta, publicita i sobredimensiona tot allò que porta el seu nom al mercat. En aquest cas, un llibre. El mitjà és el missatge. En l’entrevista que he esmentat abans, RAC1 va arribar a preguntar al presentador del TN-Migdia si, atès l’èxit del primer llibre, ja tenia al cap el segon (!).
El 6 de maig passat, el TN-Migdia va dedicar un reportatge de dos minuts al llibre recent publicat de la seva corresponsal a Palma, a més de vint segons en el sumari inicial. I la pregunta immediata és: no hi ha ningú a TV3 que s’adoni que aquest tracte de favor és escandalós i inadmissible en una empresa pública? Ningú? Francament, regles de joc tan immorals com aquestes, que dicten quins llibres tenen la visibilitat garantida a Catalunya i quins restaran sistemàticament amagats, fan venir ganes de plegar d’escriure. Mentrestant, el CAC es fa el desentès. I també ho fa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Cap reflexió, cap regulació, cap reprovació. Res de res. El màxim que faran aquests organismes i les empreses esmentades serà ignorar aquest text o intentar desqualificar la persona que l’ha escrit.
