Quan es va formular la possibilitat que els residents al Principat de Catalunya ―’residents’ perquè ningú va voler entrar a parlar d’un cens raonable― triessin quin havia de ser l’estatut polític del país, va justificar-se la iniciativa en nom d’un genèric “dret a decidir”. Fent-ho es pretenia evitar parlar del dret a l’autodeterminació, contra el qual de seguida s’hagués argumentat en termes legals i que, per tant, difícilment hagués servit de cobertura a cap proposta política sorgida des d’institucions subestatals. Adduint, però, a un inconcret dret a decidir el futur es portava el debat al terreny dels valors morals i dels principis polítics, on la resposta es feia més difícil. Més difícil, però possible.
Així, no van trigar gaire a dir que el dret a decidir tenia límits, i que no tot es podia votar.
Val a dir que, en principi (però no justament en relació amb la qüestió que en aquell moment era sobre la taula), tenien raó. No tot es pot votar; hi ha coses que queden per damunt del sufragi i de la democràcia mateixa perquè constitueixen el seu fonament, allò que justifiquen aquesta darrera i fan convenient el recurs al primer. I la democràcia no pot girar-se contra allò que la legitima, perquè, si ho fes, es qüestionaria a ella mateixa, posaria en dubte el seu mateix sentit.
Em refereixo allò que els filòsofs han anomenat ‘drets naturals’ i que ara solem conèixer com a ‘drets fonamentals’, aquells que de manera explícita, però sovint també, per causa dels inevitables equilibris que fan possible l’aprovació dels textos legals, de manera implícita, recullen les declaracions internacionals de drets.
En relació amb el ‘dret a decidir’ es va dir que, formulat així, sense més precisions, era pròpiament indefensable, perquè, d’admetre’s, podia fer-se servir per a justificar referèndums sobre qüestions que, de considerar-se opinables, atemptarien contra la mateixa dignitat humana. Concretament, recordo que Alfonso Guerra va posar l’exemple que des d’un hipotètic dret general a decidir podrien justificar-se votacions sobre "si els marits poden pegar les seues mullers" o "si expulsem els gitanos d’Espanya". I efectivament, seria del tot inacceptable que es posessin a votació eventualitats com aquestes, perquè fer-ho implicaria relativitzar el principi sobre els quals descansa la mateixa democràcia: la igual dignitat de tots els membres del ‘démos’, i en darrer terme, la igual dignitat de tots els humans, i, per tant, la radical impossibilitat de convertir-ne uns en instruments de l’interès d’uns altres, o dit d’una altra manera: la impossibilitat d’admetre que n’hi hagi alguns de més iguals que uns altres.
Oblidem-nos ara del dret a decidir i centrem-nos en l’argumentació del senyor Guerra, perquè, si bé no es pot fer servir per a oposar-se la dret a l’autodeterminació (de fet és ben bé al contrari: justament aquest dret serveix per a evitar abusos com els que esgrimeix), il·lustra de manera perfecta una cosa que efectivament passa pel cap baix almenys cada quatre anys a Espanya, i és que en aquesta part de món, cada cop que es duen a terme eleccions generals, el grup que constitueix la majoria cultural i lingüística de l’estat, és a dir, el grup castellà, decideix de fet quines polítiques cal aplicar a minories estructurals com la catalanovalenciana, què cal fer-ne de les característiques que les identifiquen i, molt especialment, què s’ha de fer amb les seus llengües. Es pren la llibertat de decidir, per tant, sobre matèries que constitueixen per als espanyols no castellans un dret fonamental.
Siguem més precisos: l’estatut del castellà es troba garantit (a terres castellanes i més enllà), a recer de tota votació, però el del català sempre és precari i sotmès a la voluntat de majories parlamentàries que, en darrer terme, decideixen els castellans. No voten si ens expulsen (si bé no es pot dir que no se sentin, ací i allà, veus que trobarien aquesta eventualitat com a desitjable), però poden perfectament triar una majoria de diputats que legisli per a relegar la nostra llengua fins a convertir-la en residual al seu mateix domini lingüístic històric, a l’escola, a l’Administració, als espais públics o als mitjans de comunicació.
La nostra llengua és cosa nostra, diuen, i ells n’han de poder quedar ben al marge, però el seu estatut el decidiran ells precisament (ben mirat, com podríem restar-ne al marge si no ens agranessin a casa nostra mateix fins a amagar-nos ben bé sota la catifa).
El català és cosa nostra però propietat seua, dels qui, entre iguals, es reconeixen com a més iguals que els altres.
I aprofundint en aquest dret que s’arroguen d’expulsar la llengua ―i per tant els parlants que s’hi vulguin mantenir―, no del país, però sí de la vida pública, arriben a creure’s amb dret, no ja de negar-nos una escola en la nostra llengua, com la que a Castella tenen en la seua, sinó de posar a subhasta el seu grau d’arraconament i fer que es voti la possibilitat que el castellà sigui la llengua vehicular principal de referència dels centres de les poblacions del domini lingüístic històric del català.
Fixem-nos en la proposta de llei que fa l’actual Consell de la Generalitat Valenciana: a les comarques castellanoparlants, la llengua vehicular de l’escola serà el castellà. Si volen fer matèries en anglès, s’accepta. El valencià, però, es preveu que només sigui una matèria, i encara optativa. Si tanmateix resultés que en alguna escola hi hagués més del 25% dels pares que, sorprenentment i per primer cop a la història, volguessin que els seus fills rebessin l’ensenyament majoritàriament en valencià... ja es veurà. L’Administració mirarà si hi pot fer res. A les comarques valencianoparlants, però, la cosa és ben diferent. El castellà és matèria obligatòria (això en realitat ja està legislat per defecte). Així mateix cal fer, sense excuses, un mínim de matèries no lingüístiques en aquest idioma. Més enllà que se’n puguin fer també en anglès (que sempre vesteix molt), la resta seran majoritàriament (a la pràctica, vista l’experiència, totes) en castellà per als fills de les famílies que així ho demanin, o majoritàriament (cosa, vista l’experiència, no gens segura) en valencià per als fills, de les famílies que així ho vulguin... sempre que aquestes famílies representin almenys el 25% de la demanda, del contrari castellà també per a ells.
Es dirà que a l’inrevés també passaria: que si resultés que més d’un 75% de les famílies demanessin valencià, no hi haurà a l’escola línia en amb el castellà com llengua base, i en principi seria veritat, però posem-ho en context: les comarques castellanoparlants podran tenir una escola íntegrament en la seua llengua, les valencianoparlants, però, només podran aspirar, com a molt, a una escola a mitges en valencià, encara amb condicions i mirant d’eximir-ne tants castellanovolents com es pugui (que, en qualsevol cas, sempre podran examinar-se i, per tant, fer tota la feina escolar en castellà). Per descomptat, el castellà hi serà matèria obligatòria. A més, a les comarques castellanoparlants, la retolació i les comunicacions de l’escola podran ser en castellà, mentre que dels centres de les comarques valencianoparlants no podrà sortir ni una paraula en valencià que no estigui acompanyada de la seua traducció al castellà (a l’inrevés no caldrà).
Si no es va més enllà i no prohibeixen directament l’escola valenciana, és perquè no veuen com fer-ho. De totes maneres, pensen que amb aquestes mesures aconseguiran l’efecte sense que se’n noti la cura, d’una banda perquè suposen un embolic, i tothom sap que, en cas de dubte, en castellà (que és l’idioma dels qui tenen el garrot), i de l’altra, perquè fan comptes que l’opció pel castellà serà clarament majoritària després que hagin afegit al seu plat de la balança tantes mesures legals com han pogut per a llevar-li tot valor a la llengua del país, que s’acumulen al passiu ―que no dubten a donar per bo― de segles de menyspreus i prohibicions (és a dir, de segles d’atemptar contra la llibertat lingüística dels valencians). Per si fos poc, pensen que la immigració —sobretot castellanoparlant— que arriba al País Valencià des de fa un segle és tan desproporcionada i s’integra tan escassament a la comunitat històrica del país (com podria ser altrament, atesa la situació d’imposició sistemàtica del castellà?) que als valencianovolents no els sortiran els números. La banca sempre guanya.
Diuen que es tracta d’una llei que avança "cap a la concòrdia i la llibertat", i sí, hi avança, concretament cap a la llibertat del llop i la ‘pax’ castellana. Per això preveuen que a les comarques castellanoparlants l’escola sigui en castellà, i reserven tot l’arsenal llibertari per als centres de les comarques valencianoparlants. Llibertat que per a tu no vulguis...
Són tan liberals els nous governants valencians que preveuen que ―si no hi ha lletra petita que no hagin destacat o un canvi de darrera― a les votacions sobre la llengua de l’escola hi participi tothom, fins i tot aquells que, per no tenir la nacionalitat de l’estat no poden votar en les eleccions. Persones a qui, per raons de nacionalitat, per no formar part del ‘démos,’ no es reconeixen drets de participació política podran decidir sobre el futur del valencià a l’escola. No és formidable? I per descomptat hi podrà votar qualsevol família amb fills matriculats en un centre valencià procedent de qualsevol altre indret de l’estat (a l’inrevés no, no en caldria d’altra!), perquè els castellanoparlants viatgen amb els seus drets lingüístics territorials a l’esquena (mentre que els catalanoparlants només tenim drets lingüístics personals i encara condicionals), perquè els castellanoparlants tenen dret a exigir als qui arriben a casa seua d’integrar-se lingüísticament, i alhora tenen dret a no integrar-se quan són ells qui van a casa d’un altre.
Es podria donar perfectament circumstància que algú arribés al País Valencià, matriculés els seus fills a escola, expressés la seua preferència lingüística, determinés així el projecte lingüístic escolar i, passats uns mesos, marxés, deixant el regalet al darrera. Que sempre es podrà esmenar l’any següent, però, perquè, la precarietat de l’escola valenciana passarà a ser de tal grau que, a partir d’ara, no es podrà saber del cert la llengua vehicular principal de l’any vinent.
Excepte a les comarques castellanoparlants, és clar. Les úniques amb drets lingüístics no votables.
Si legisles per als altres allò que no vols legislar per a tu, és que estàs convertint en llei un abús.
Vés per on, Alfonso Guerra tenia una mica raó.
