Misèria dels superpartits

El govern de Sánchez és el resultat d’una amalgama d’interessos tan afins com contraposats, teixits entre vuit partits. Per a alguns el pacte va ser un tràmit previsible, però per a d’altres va costar molt pels antagonismes extrems de partida. El pacte no es va forjar només com un front contra el PP i Vox. Hi va haver dos condicionants més importants. Un era el risc real del PSOE de desaparèixer com a partit si s’haguessin repetit les eleccions i restava a l’oposició orfe de recursos materials i governamentals. El segon era el pes de la repressió en les files de l’independentisme. Multes milionàries i anys i anys de presó. La paraula estel·lar que ha imperat aquests darrers anys era desjudicialització. El pacte entre ERC i el PSOE semblava un mer pacte retòric perquè la repressió seguia creixent mentre “estabilitzaven” els seus governs. Ara el PSOE s’ha hagut d’empassar una “desjudicialització” definitiva, l’amnistia. I el reconeixement de la causa de la persecució política, la negació de la nació catalana i el dret fonamental que li pertoca com a tal. La negociació segueix en dues taules separadament. Vist des de fora resulta surrealista. S’explica perquè venim d’un passat immediat en què l’odi sectari impera i preferien perdre un ull a canvi que el contrincant perdés els dos. Alguns fins i tot defensaven els del 155 per sobre els seus exsocis. Cal dir-los que ja n’hi ha prou d’aquest color. No heu sabut fer front a la repressió fins ara, ni heu aconseguit que podem usar la nostra llengua amb plena normalitat ni a l’escola ni que recaptem i administrem els nostres impostos. Seguireu igual? Seguireu venent que sou un superpartit? O esdeveniu eines efectives pels drets i el benestar de la ciutadania de Catalunya o no sou res.