Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les lliçons d’Arenys de Munt

Article de Patrícia Gabancho, publicat al diari El Punt el 22 de setembre de 2009

03/09/2023 El fil roig
El senyor Rubalcaba va donar les claus de la consulta d’Arenys de Munt. Va dir el ministre, amb la voluntat d’amenitzar l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional, que ell estava convençut de la constitucionalitat de l’Estatut perquè –amb perdó, va precisar– se l’havia “currat”. I és ben veritat: Rubalcaba, amb el seu aspecte de frare franciscà, va dedicar moltes hores a encaixar el text proposat pel Parlament dins de la fèrula espanyola. I per això l’altre dia va aclarir el significat de la paraula nació. La vam treure del text, va dir, per tant li vam treure tota conseqüència i derivació, i la vam deixar al preàmbul, on serveix perquè en el futur els estudiosos sàpiguen en quin context es va redactar la cosa. Això va dir, com qui es delecta veient com els antics van deixar escrit que la terra és plana i s’aguanta a lloms d’un elefant. Aquesta és la consistència de la nació catalana per a un espanyol de rang: el pensament (extraviat) d’una colla de diputats, l’expressió d’un moment polític. En podríem dir, doncs, que ens ha fet la carícia amb un guant de punxes, però és que a Espanya, quan grates una mica, surt això: el menyspreu i la ignorància essencial per la realitat catalana.

Per això la realitat catalana els irrita. Si només és un context, i no una nació, no hauria calgut la resposta histèrica a la consulta d’Arenys. Però la senyora Teresa Fernández de la Vega es va veure obligada a recordar, en roda de premsa, que a Espanya no hi cap el dret a l’autodeterminació, que és una manera de dir clarament que a la Constitució espanyola, a la democràcia espanyola, li falta espai per les bandes. Que només en el mig de l’espectre i fent bondat tens els drets reconeguts. Però el cas és que els drets existeixen al marge de si es reconeixen o no. Eren preceptius els drets humans en situacions de gran iniquitat com l’apartheid sud-africà (o avui a Darfur o a Gaza) i estava en guaret l’autodeterminació en les terres colonials de l’Àfrica, perquè els drets són inherents a la condició humana, i un govern els pot reconèixer o no, segons sigui més o menys civilitzat. En tot cas això és una qüestió de democràcia: d’eixamplar els límits de la democràcia.

Té molta gràcia, el que ha passat a Arenys. Una iniciativa que no passava de ser un joc divertit i interessant però sense més ha canviat l’agenda de tots els polítics catalans i ha sacsejat els fonaments de l’Estat. Potser el terme nació és alguna cosa més que un context, senyor ministre. La primera lliçó d’Arenys és que la societat civil, la gent, té un poder immens, que desborda la pràctica prudent i de curt abast de la política catalana. És la gent la que ha llençat la pedra a l’estany i ha provocat un tsunami. Precisament perquè la gent es mou per preceptes –emocions, conviccions, reflexions– més lliures que no pas aquells que tenallen el futur polític. Aquest és el poder: posar en marxa, que ja ho estava, un moviment que passa immediatament per la manifestació de resposta a la sentència, però que a llarg termini continuarà condicionant la vida catalana, i ja veurem què més. Ja no es pot ignorar que aquesta realitat està viva i és autònoma: que és profundament civil.

La segona lliçó d’Arenys és que el mapa polític català és mal·leable: que s’entesten els líders a repetir la sonsònia de la crisi –com si estigués a les seves mans resoldre gaire coses–, perquè queda bé, però la realitat els torna a posar en el carril del conflicte entre Catalunya i Espanya, perquè la crisi també és part d’aquest debat, com ha posat de manifest el conseller Castells amb una valentia –i una impertinència– que l’honora. Recordem que, en prendre possessió, el president Montilla va apel·lar a la sacrosanta gestió per fer callar qualsevol debat que passés per l’eix nacional i, malgrat això, ha estat cada minut d’aquests anys situant-se amb relació a Catalunya i Espanya: a la desafecció i a la seva submisa relació amb el PSOE, que li desgavella sense pietat totes les declaracions i advertències. Vol dir que el conflicte nacional és avui el tema que mou la part més dinàmica de la societat, no pas el conjunt dels catalans, però sí aquells que són motor i pensament, el que jo en dic la minoria qualificada. I és interessant notar que, cada cop més, el PSC, el PP i C’s s’arrengleren en una banda del debat, i els partits estrictament catalans, CiU i ERC (més la CUP) a l’altra. El món, malgrat les lleis de la termodinàmica, es clarifica.

I és a causa d’aquest procés clarificador que tenen molt de pes les declaracions del conseller Castells, que en pocs dies li ha dit al president Zapatero que no està fent bé els deures pel que fa a la crisi i l’hi ha dit perquè les erràtiques mesures del govern espanyol no estan servint de res al teixit productiu català, avui amb un estol de pimes ofegades per la manca de crèdit (i les voreres aixecades pel pla E que fa que els paletes continuïn fent de paletes, com si calguessin tants paletes en el futur!). I li ha dit al president que no és moment d’apujar impostos, i potser li estava dient que dir que es farà “pagar als rics” passa per tocar les SICAV de les grans fortunes –ai, no, que ens fugiran els capitals!, diu la senyora Salgado– i no pas el mercat captiu de l’IRPF o l’IVA de les classe mitjanes; altrament, és demagògia.

Però és que en tercer lloc
ha recordat a la senyora De la Vega que la realitat existeix i que un govern la pot fer callar, la pot tancar, la pot ignorar, però no pot fer que deixi d’existir, excepte que prengui mesures polítiques que solucionin el problema. Déu n’hi do, el senyor Castells. Sembla tenir en el pap l’amargor d’haver hagut de beneir un sistema de finançament que no canvia el model i que deixa la major part dels acords estrictament en l’aire; però això són suposicions i les deixo estar. No és casual que la resposta a en Castells, Madrid a part, vingui de la senyora Manuela de Madre, que encarna l’estricta disciplina d’un PSC que considera que la seva feina en aquesta vida és donar aire al govern del PSOE, perquè el projecte espanyol és de jerarquia superior a qualsevol projecte català. Hi ha poc PSC fora d’aquesta disciplina, però haberlo haylo. I resulta que la sagnant frivolitat de Zapatero i la presència d’una urna a Arenys de Munt estan posant en contradicció la que semblava ser una fortalesa de pedra picada al carrer Nicaragua de Barcelona.
Valora
Rànquings
  1. Fem pinya -tothom, tothom i tothom- amb l'ANC !!
  2. Ha mort l'Encarna Jordan, veterana independentista
  3. Comunicat de la CACG en relació a la manifestació d'ahir a Lloret de Mar
  4. Esther Lucea: "...experimentem una mena de sensació profètica malastruga, com si els nostres germans del nord exercissin de viatgers del temps per advertir-nos de quin pot ser el futur de la llengua catalana"
  5. Escola de Formació Toni Villaescusa (1984-2024)
  6. La CACG es manifesta a Lloret contra la presència dels Borbons i l'entrega dels premis Princesa de Girona
  7. “Sense independència Catalunya no té projecte de futur possible”
  8. Edicions del 1979 anuncia "Diccionari del fet i la qüestió nacionals" de Ferran Lopescu
  9. 7 diputats de formacions independentistes de Còrcega, Polinèsia, Bretanya, Nova Caledònia i Euskal Herria al Parlament francès
  10. El Departament d'Educació ajudarà un any més a extingir la llengua catalana
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid