Tot veient les imatges de l'anomenat macrojudici a l'entorn d'ETA, la primera sensació que tens és que estàs contemplant un anacronisme. Has de recordar les èpoques més dures i més arbitràries d'Aznar per fer-te'n una composició mental. Tot aquest judici és una farsa, iniciat pel PP però no oblidem que aprovat i aplaudit pel PSOE i pel jutge estrella Baltasar Garzón. No tinc cap dubte, sense ser jurista, que la llei ha estat obviada. En primer lloc, perquè no és constitucional culpabilitzar gent per la seva ideologia; en segon lloc, perquè la presumpció d'innocència ha estat menyspreada; i en tercer lloc, perquè el terme entorn és ajurídic. Només en plena campanya mediàtica contra ETA (contra ETA es vivia millor, oi, peperos?), i abusant d'una llei tan inconstitucional com la llei antiterrorista -i que té, ai las, molts imitadors-, hom es pot permetre fer seure ciutadans en el banc dels acusats sense cap prova i només pel rèdit polític que ocasionen.
Sumem-hi la llei de partits, indefensable en qualsevol context, i sumem-hi el tancament de mitjans de comunicació, que no s'han atrevit a imitar ni els més porucs dels dirigents francesos ni els més pusil·lànimes dirigents britànics. Tot plegat és especialment dolorós quan, fins ara, el mateix Estat ha estat incomplint la llei de l'acostament dels presos al seu lloc d'origen.
Ara per ara, a més, tot fa preveure, i així ho desitgem, que ETA deposi les armes. Si es dóna aquest fet, ja pot Rajoy i el trio calavera cantar maitines, que ho tenen cru davant les urnes. En tota aquesta trista història només cal destacar la dignitat dels acusats. Que no és poca cosa.
