Sota el títol de «L'imperi de la llei» aparegué a la secció «Diàleg» del 27 de gener un article signat per Pau López Castellote. La seva exposició d'arguments, al cap i a la fi per a justificar la necessitat d'una llei més humana, m'ha semblat d'allò més metafísica.
I és una llàstima perquè aquesta qüestió, abordada des d'una perspectiva social i política, deixa de ser inofensiva perquè toca de ple el cor de qüestions que ens afecten ara i aquí molt directament.
No és aconsellable parlar de la llei i la justícia en termes abstractes i absoluts perquè en la realitat històrica concreta —que és la que vivim— són conceptes relatius, que vivim en la nostra pròpia carn. La llei i la justícia depenen de la correlació de forces socials i polítiques d'un moment històric determinat i en definitiva de qui —classe social i poder nacional— deté el poder. Diem això perquè pensem que López Castellote estava parlant de lleis humanes, ja que per nosaltres lleis naturals només ho són aquelles que s'han descobert en el món de la física i de la química.
Així llei i justícia per nosaltres sempre estan al servei d'un Estat i al servei d'una classe.
Si fem un tractament de la llei i la justícia en termes abstractes el que fem és una evasió —poc correcta— de la realitat que vivim. L'evasió no porta mai a la clarificació que tant necessitem Avui, si volem parlar de llei i de justícia, ens cal fer-ho en termes concrets, és a dir, aquells que es donen avui a casa nostra. Hi estem obligats.
L'Estat espanyol ha estat i és un sistema de lleis i normes que ara i en la història ha segregat una ferotge persecució contra tota resistència popular —fos estrictament obrerista, fos nacional— que el posés en perill com a sistema social i polític. L'Estat espanyol, en canvi, s'ha distingit ara i sempre per una beatifica benignitat envers la corrupció, l'especulació i el cop d'Estat... en definitiva, la base del seu sistema social i polític.
La llei de l'Estat espanyol i la justícia que se'n deriva sóc al servei d'un Estat i d'unes classes. És per això que es donen aparents contradiccions com una sentencia ridícula pels fets dels Alfacs i una sentència molt dura per als patriotes del cas Batista i Roca. És per això que es dóna una manca de justícia, des de la perspectiva popular, el cas dels assassinats de l'oli —que no figuren com a tals ja que en lloc de parlar d'enverinaments es parla de «síndrome tòxica»— i en canvi s'aplica la llei antiterrorista als obrers de la Llagosta que defensen els seus llocs de treball. Perquè l'Estat espanyol mai no s'ha sentit ni solidari ni responsable de la salut, la higiene, la pedagogia, el consum o el treball del poble. Les seves solidaritats i responsabilitats han anat sempre per camins oposats.
Fetes aquestes breus consideracions inicials, voldria encara anar més enllà en la reflexió sobre la llei espanyola per situar una sentència que avui ens preocupa a tots els independentistes.
La llei espanyola, per ser l'expressió d'uns interessos de classe, no reconeix altres drets que els individuals —malgrat que a la pràctica tampoc no tots els individus són iguals davant la llei— individus són iguals davant la llei—, oblidant-se completament dels drets col·lectius. Així, posem pel cas, són considerats delictes tots aquells atemptats o agressions contra la propietat privada. Tanmateix els atemptats contra la propietat col·lectiva (la llengua, la història, els costums... la cultura d'una comunitat) no són considerats delictes. A més a més, la llei espanyola, per l'expressió de l'opressió d'Espanya sobre els Països Catalans, no reconeix cap dels drets que, per la força de les armes, li foren arrabassats al poble català.
La llei espanyola no reconeix el dret a la resistència contra l'opressió, ni el dret a la llibertat i el seu exercici, per esmentar tan sols dos dels drets explícitament reconeguts a la Declaració Universal dels Drets de l'Home de les Nacions Unides.
Pregunteu-ho, si més no, a en Francesc Xavier Barberà, n'Antoni, en Ferran, n'Abel i na Dolors, els cinc patriotes catalans del cas Batista i Roca jutjats el proppassat dia 12 de gener a Madrid per l'audiència nacional, que, sense proves jurídiques i per unes confessions arrencades sota tortures de tota mena, tant físiques com psicològiques (admeses fins i tot pel mateix tribunal), han estat condemnats a vuitanta-vuit anys i mig de presó i al pagament de deu milions de pessetes. Aquesta sentència té el clar propòsit d'aconseguir frenar el poble català en la seva justa lluita contra l'opressió, en la seva justa lluita per la independència. Vet aquí, doncs, el sentit del títol d'aquet article.
