Tot i que estem enfitats del gavadal informatiu al voltant de la treva definitiva d'ETA, no em puc estar d'afegir unes poques reflexions als milions de paraules que s'hi han dedicat. Primera reflexió: Zapatero ha tingut millors assessors sobre el País Basc que els que va tenir Aznar. Quan hi va haver eleccions basques, Aznar va escoltar els antibascos, l'única targeta d'identitat dels quals és, oh ironies del destí, la seva sang basca; els teòrics de la "nació inventada", de les "tàctiques nazis" (sic), de l'Rh com a argument polític, li van pintar a l'aleshores president espanyol la seva particular visió del País Basc, que era precisament la que volia sentir Aznar. Per això estava segur que guanyaria Mayor Oreja. I per això es va equivocar. El segon gran encert de Zapatero és haver retirat les tropes d'Iraq de seguida d'arribar al poder, cosa que va envoltar-lo d'una certa simpatia des dels àmbits abertzales; i la tercera és la prudència que -directament i indirecta- està tenint en l'espinós tema dels presos bascos.
Segona reflexió: vaig captar un lapsus en les escasses paraules d'Aznar -que estava presentant un llibre en el moment de saber-se la treva- que el retraten millor que un manual polític. Va dir, referint-se a ETA, que "son los que hace cuarenta años quieren acabar con la democracia". Quaranta anys! És a dir, parla del franquisme. Se li veu el llautó cada cop que obre la bigotuda boqueta.
I tercera reflexió: ¿no seria ara el moment de revisar l'escàndol amb què va ser rebuda l'entrevista de Carod-Rovira a Perpinyà? Potser va ajudar molt més del que els anticatalans estan disposats a reconèixer.
