L'acord de la "Ley del Derecho a la Vivienda": un pas endavant i un pas enrere

L’Acord del 13 d’abril del 2023 que ha de facilitar l’aprovació de la nova “Ley del Derecho a la Vivienda” a nivell de l’Estat espanyol ha estat inicialment benvinguda per la població afectada i, sens dubte, és un pas endavant en la lluita pel dret a l’habitatge. Finalment, gràcies a les lluites dels col·lectius i sindicats de l’habitatge, l’Estat espanyol disposarà per primera vegada d’una llei marc que pretén protegir un dret constitucional, tot i que en realitat hagi estat inspirada en la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya, aprovada el 2007, és a dir, 16 anys abans, i en les successives lleis que diverses autonomies ja havien desenvolupat.

És un pas endavant que l’Estat faci un reconeixement explícit de la necessitat de la regulació dels lloguers; la contenció de rendes, obligant a la continuació dels preus dels contractes anteriors; les pròrrogues addicionals i la limitació dels increments interanuals al 2% de l’IPC el 2023 i el 3% el 2024; disposar d’un parc públic d’habitatge de lloguer regulat, una coresponsabilitat de la iniciativa privada; la incorporació de noves formes de cooperació i tinença; la cessió de competències a les autonomies per declarar les àrees tensades i, en definitiva, la intervenció dels poders públics en el mercat de l’habitatge. En aquest sentit, la novetat rellevant ha estat l’anunci per part del govern espanyol d’un Pla de construcció d’habitatge assequible i la cessió d’un volum considerable d’habitatges de la Sareb, aspectes que incideixen en la necessitat urgent i imperiosa de construir un parc públic d’habitatge de lloguer i sortir de la cua d’Europa.

Però també és un pas enrere, per a les entitats socials que treballen a Catalunya, en molts aspectes. La Llei del Dret de l’Habitatge de Catalunya va possibilitar el 2020 l’aprovació de la Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge, incomprensiblement suspesa parcialment el mes de març de 2022 pel Tribunal Constitucional. El sistema de la Llei catalana va ser molt efectiu i sense fissures, dissenyada per limitar els preus i no permetre continuar les pujades, i per aquest motiu es va aconseguir baixar els preus entre un 4% i un 6% en els municipis regulats com a àrees tenses.

Si no s’introdueixen canvis substancials abans de la seva aprovació, ens podem trobar que la llei sigui inaplicable a causa de les pujades de preus permeses, la possible imputació de despeses addicionals en el preu i la manca de controls de les Administracions. Perquè en definitiva, no es tracta de regular els preus dels lloguers, sinó de regular el conjunt del mercat, i en conseqüència, de reformar un conjunt de lleis que afecten als diferents mercats de l’habitatge: els de propietat, de lloguer, de lloguer de temporada, el turístic i de lloguer per habitacions; mercats que estan interconnectats, dificultant la seva regulació. Cal reformar la “Ley Hipotecaria” i la “Ley de Arrendamientos Urbanos”, entre d’altres.

Els mercats de l’habitatge, lluny de considerar-se uns mercats “lliures”, estan actualment intervinguts i monopolitzats per la presència de les socimis i els que s’acullen a la Golden Visa i a altres societats patrimonials com les sicavs, que disposen de privilegis fiscals d’Hisenda concedits per llei, un aspecte que, per si sol, podria ser considerat tot un atemptat a la lliure competència. Els anomenats “visats d’or” no requereixen ni tan sols residir a l’Estat i es concedeixen en vint dies. Des que van entrar en vigor, el govern espanyol n’ha concedit 14.801 a canvi d’una inversió immobiliària de 500.000 euros o superior, sense que cap organisme de l’Estat fiscalitzi l’origen i final dels capitals.

Les distorsions introduïdes en els mercats han portat a processos d’expulsió de la població del centre de les ciutats o gentrificació, a través de promocions d’habitatges de luxe, prèvia compra de finques senceres, buidatge, reforma i subdivisió dels pisos, que posteriorment es venen o es lloguen per temporada, i la concentració de promocions en el centre de les ciutats que es converteixen en un dels motors dels increments dels preus. Només cal seguir la línia de treball d’altres ciutats europees com Amsterdam, que l’1 d’abril del 2022 va aprovar una llei per la qual, en qualsevol adquisició d’habitatge, el propietari estarà obligat a residir durant quatre anys; o Canadà, que ha aprovat una llei en vigor des de l’1 de gener del 2023, per la qual es prohibeix la compra d’immobles residencials als no canadencs durant dos anys, exclosos els refugiats i els residents permanents; i finalment, el cas de les ciutats de Lisboa i Oporto, que han estat excloses de la llei que regula la concessió de les Golden Visa, des de gener del 2022.

REGULAR implica CONTROLAR per part de les Administracions, que han de dotar-se d’estructura i de personal amb capacitat per gestionar els Registres de Contractes, l’oferta dels mercats, la veracitat i la publicitat, més enllà del que diuen els portals immobiliaris. I finalment, observar que una Llei del Dret a l’Habitatge no pot ser aprovada sense una llei d’acompanyament pressupostari pel finançament del Parc públic de l’Habitatge, amb dotacions anuals per llei del 2% del PIB com reclamem les entitats socials, i l’aprovació dels preceptius Plans Sectorials Territorials d’inversió amb un objectiu mínim del 15% del parc, tal i com indica la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya.