Catalunya No es Pot

M’ha costat més de cinc anys entendre per què el 2017 la coalició Catalunya Sí que es Pot alçava el cartell de “No es pot” al Parlament contra l’exercici del dret a l’autodeterminació, i ni dos anys després donava la benvinguda als vots de la plataforma de Ciutadans liderada per Manuel Valls a l’alcaldable Ada Colau. Lluís Rabell, aleshores líder d’aquella coalició formada sota l’òrbita de Podem, per ICV, Esquerra Unida i Alternativa, Equo, ara fitxat per l’alcaldable de Barcelona del PSC, m’ho ha aclarit. Rabell afirmava com a part del seu llegat pel PSC que “han complert un cert paper” per “no permetre que el govern de la ciutat caigués en mans d’una força independentista”. És exactament el mateix argument que va utilitzar Valls per investir Colau contra ERC, ara exhibit com un full de mèrits al servei de l’Estat espanyol. El sorgiment d’aquestes formacions es produeix en un moment en què el règim del 78 trontollava a causa de la corrupció que surava per tot arreu enmig d’una greu crisi econòmica i territorial a Catalunya. La resposta de l’Estat espanyol va ser jugar totes les cartes: per la dreta, sense abandonar el PP, donar suport a la regeneració que representava Ciutadans (ara ja digerits) i per l’esquerra, captar dirigents de Podem al govern del PSOE (en procés de digestió, com il·lustra Rabell). En poques hores de diferència, Colau acaba de fer dues declaracions antitètiques en relació amb l’exercici de l’autodeterminació dels pobles. Una, en referència a Catalunya, votaria no perquè no es pot i no és viable. I l’altra, en referència a Palestina, on aplica el mateix criteri invers. Polítics amb principis.