Què va passar a les residències?

Amnistia Internacional (AI) recull el testimoni: “M’he sentit abandonada i decebuda i no puc entendre com és que s’ha produït una massacre tan immensa i que no s’han pres mesures per fer justícia i perquè no es torni a repetir.” Ho diu la filla d’una de les víctimes de les residències madrilenyes durant la primera onada de la covid i, com ella, n’hi ha moltes més arreu que comparteixen sentiment i indignació, ja que els ancians morts als centres en aquells dies sumen 35.000. I no, tres anys després de l’inici de la pandèmia no s’ha fet justícia ni s’han determinat les circumstàncies de les defuncions, segons un contundent informe presentat per l’entitat esmentada. Al contrari, les institucions han tendit a girar full i arxivar casos. AI denuncia que ni el govern estatal ni cap dels autonòmics, ni el Congrés, ni la Fiscalia General de l’Estat, ni la Defensoria del Poble, ni el Consell General del Poder Judicial, han fet els seus deures, que són activar una investigació a fons, atendre les famílies i comprometre’s en la reparació dels drets violats de les persones afectades: a la vida, a la salut, a la no-discriminació, a la privacitat i a una mort digna. És important que es conegui la veritat, que s’esbrini, per exemple, la relació entre l’elevat nombre de morts i els protocols seguits a Madrid, a Catalunya, a Castella i Lleó que van excloure de l’assistència sanitària els més grans pel fet de viure en una residència, o si es patien discapacitats o patologies greus. No es pot girar full sense justícia i sense justícia –i els canvis necessaris– tard o d’hora els fets es repeteixen.