Malgrat tot el que ha passat, el diari El País encara és el cànon fàctic a Espanya, el diari de l’estat, el paper que dibuixa el perímetre per a delimitar què hi ha dins el règim i què hi ha fora. Ja no és com abans, certament, i sort que no ho és, però en els moments més solemnes encara torna a exercir i mira de marcar la línia, com ho va fer ahir.
Ahir va publicar amb tots els honors una entrevista repugnant, fastigosa, amb l’ex-ministre socialista d’Interior i dirigent dels GAL José Barrionuevo, en què finalment assumia de manera descarada que els esquadrons de la mort que durant la dècada dels vuitanta van assassinar 27 persones al País Basc els dirigia ell personalment al Ministeri d’Interior espanyol; per tant –tot i que ell no ho diu, això–, sota el comandament de Felipe González.
En el relat complaent del diari, El País destaca un moment en què Barrionuevo explica que va ordenar que Segundo Marey fos alliberat. Aquest home havia estat segrestat pels GAL pensant-se que segrestaven Mikel Lujua, aleshores un dels dirigents d’ETA. Equivocadament, doncs. Era innocent del tot, no tenia res a veure amb ETA, simplement havia estat un error monumental. I, al cap dels dies, després de torturar-lo, se’n van adonar. Doncs bé, segons que explica Barrionuevo mateix en l’entrevista, en el moment que van saber que s’havien equivocat es va establir una discussió, en què ell va participar activament, sobre quina era la millor manera de “resoldre” l’error. I debatien si era millor matar-lo i fer-lo desaparèixer o alliberar-lo. La decisió final va ser d’alliberar-lo, quan ja feia nou dies que estava segrestat, decisió que va prendre Barrionuevo en persona. I, d’això, el diari El País en fa un gran tema en el titular, tot presentant el dirigent dels GAL gairebé com una excel·lent persona.
Amb això, el submís periodista d’El País, el diari El País com a intel·lectual col·lectiu i la societat espanyola en general assumeixen com a cosa normal i fins i tot honorable i digna d’elogi que un ministre del govern espanyol en exercici del càrrec dirigesca un grup criminal que segresta una persona innocent i que, com si res, puga haver-hi una conversa en què, com si això fos normal, el ministre sospesa si és millor deixar-la en llibertat o matar-la. Matar-la, sí. La degradació humana d’Espanya i dels socialistes espanyols s’exhibeix en tota la magnitud, en aquesta resposta del criminal útil.
Aquests dies triomfa als cinemes i a les plataformes digitals, amb raó, un film argentí excel·lent que es titula Argentina 1985. El film retrata el judici contra la dictadura, que acabà empresonant els principals responsables d’aquell règim, gràcies a la feina impressionant del fiscal Julio César Strassera i el seu equip d’investigadors.
L’Argentina va ser el primer país del món on el poder civil va jutjar i condemnar els responsables de la dictadura i això, evidentment, fa desaparèixer qualsevol possibilitat de comparar-la amb Espanya: a Espanya no s’ha jutjat mai la dictadura franquista. I el judici als GAL i les condemnes posteriors foren, ras i curt, un esperpent. Barrionuevo va ser condemnat a deu anys de presó, exactament a 3.650 dies, i només va estar noranta dies engarjolat. I després el condemnaren a passar 1.110 dies a la presó i va complir-ne nou hores i prou. Ni un dia sencer.
Però, en contrast amb això, i per afront del diari El País, del seu periodista, del Partit Socialista Obrer Espanyol i de la societat espanyola en general, hi ha paraules que són immortals i transcendents més enllà de la geografia i el temps. I no he trobat cap manera millor d’acabar aquest text que adaptant lleugerament, deslocalitzant, un fragment de l’emocionant i majestuós al·legat final del fiscal Strassera. Quan afirma que l’atrocitat dels crims comesos torna monstruosa la simple hipòtesi de la impunitat, perquè, tret que la consciència moral del país haja caigut als nivells més baixos, ningú no pot acceptar que el segrest, la tortura o l’assassinat siguen fets polítics o contingències del combat. El sadisme no és una ideologia política ni una estratègia bèl·lica, sinó una perversió moral.
