Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El nou atac d’Espanya al president Puigdemont
25/11/2022 Hemeroteca

Sempre que m’han demanat que definís Catalunya amb un simple mot he contestat: ‘enraonar’. Que tinguéssim el primer Parlament del món ja explicita prou bé la importància que donem a aquesta paraula. És veritat que de vegades tendim a enraonar massa, fins al punt que consumim tanta energia cercant cinc peus al gat que ja no ens en queda ni gota per passar a l’acció. I si ara mateix estem com estem és precisament per això. Espanya ens té presa la mida i sap que només ha d’esmentar la paraula “diálogo” perquè hi caiguem de quatre grapes. La taula de diàleg d’ERC i el PSOE és el viu retrat d’aquesta camàndula: un parany per fer que passin els dies, els mesos i els anys mantenint-nos distrets “negociant” engrunes autonòmiques a les quals Esquerra, el ximple útil d’Espanya, atorgarà categoria de victòries galàctiques tot presentant Pedro Sánchez com un demòcrata de pedra picada en comptes de mostrar-lo com el fals i cínic polític que és.

Dit això, sempre que em demanen que respongui la mateixa pregunta canviant-ne el subjecte, és a dir, que defineixi Espanya amb un sol mot, la meva resposta és ‘cerrazón’. Tota la història d’Espanya se sintetitza en aquest mot, un mot ben lleig, per cert. Espanya no enraona mai. Mai. No li costa gens fer veure que ho fa quan tracta amb passerells catalans, però no enraona mai. No ho fa perquè no vol i també perquè no en sap. El seu fer es basa en la dominació, en la imposició, en la repressió i en l’extenuació. I és obvi que amb algú així no es pot enraonar de res, i encara menys negociar-hi, perquè un altre dels seus trets principals és la mentida. Menteix per defecte i els seus pactes, les seves promeses i la seva paraula tenen el mateix valor que un paper amb la tinta correguda per la pluja.

Un tarannà així, és impossible d’homologar amb les democràcies europees. Impossible. La prova la tenim en els casos dels polítics catalans a l’exili. Espanya topa i topa i torna a topar amb les lleis europees cada cop que vol empresonar el president Puigdemont, i, tot i així, persisteix i persisteix sense sentit del ridícul. Mira que en fa de temps que el president Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí són europarlamentaris de ple dret a Brussel·les. Doncs Espanya continua dient que no ho són. La ‘cerrazón’ no escolta, no veu, es tanca en si mateixa i repeteix la seva idea fixa com una lletania.

Ara ha estat la Junta Electoral Central (JEC) qui desobeeix la sentència de la justícia europea, que diu que els eurodiputats ho són des del mateix moment en què surten escollits en les eleccions, independentment del que digui o deixi de dir la legislació de cada Estat membre de la Unió. Així de clar. Doncs la JEC, com si sentís ploure, repeteix que no ho són perquè no han recollit la credencial a Madrid. Aquesta manca de cultura democràtica porta Espanya a creure que la representació parlamentària la dóna ella, Espanya, amb una credencial, i no pas les urnes. Per a Espanya, les urnes són un tràmit i la credencial és la finalitat. Per això respon al Parlament Europeu que els polítics exiliats només han d’anar a Madrid “en qualsevol moment”, fer el tràmit de signar i ja està. Ho entenem, oi?: “Nada, nada, un momentito de nada i listo. Puro trámite, puro trámite”. Realment fa riure. Fins i tot els nadons saben que, en cas d’anar a Madrid, els eurodiputats exiliats mai no arribarien a signar cap credencial perquè només aterrar-hi serien detinguts, emmanillats i empresonats. I amb l’odi i la ràbia que Espanya ha covat contra el president Puigdemont, no es poden excloure les tortures. Cosa normal en un Estat que, a més de torturar, condecora els torturadors.

Ser membre de la Unió significa subordinar-se a les lleis europees i acatar les seves sentències. Pretendre fer prevaldre la legislació espanyola per damunt d’aquella és un incompliment inadmissible que remarca el que dèiem abans sobre el valor que Espanya dóna als compromisos que signa. Tant li fa topar-se de cara amb la democràcia i posar-se en evidència, la ‘cerrazón’ guia les seves passes. A desgrat seu, però, el president Puigdemont i els exconsellers Toni Comín i Clara Ponsatí continuaran essent europarlamentaris.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2023 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid