L’ombra allargada de Puigdemont

Corre per alguns passadissos que tres mesos després del nomenament de Puigdemont com a president, el govern de la Generalitat era més a prop del tripartit que no pas del referèndum. I quan dic tripartit em refereixo al pacte entre ERC, el PSC i els comuns. Malgrat tot, però, l’octubre del 2017 vam votar. Sembla que la por de quedar enrere en la cursa per liderar els partits independentistes va forçar una cosa que potser des de l’acord mai no s’hauria produït. L’exvicepresident de la mesa Josep Costa (aquesta setmana en el paper d’escapista judicial) creu que, al llarg del mandat de Torra, la pretesa unitat entre partits va ser l’excusa perfecta per no fer res. I ara, finalment, i després de moltes peripècies, sembla que arriba el moment tan esperat per alguns. Si el pacte del govern Aragonès va ser difícil de gestar, ha estat impossible d’executar. Junts marxarà del govern amb trencadissa interna inclosa. La lògica ens faria pensar que, rebentat l’espai convergent, ERC hauria de recollir els orfes d’aquest centre i així eixamplar la base definitivament, però era aquest l’objectiu final? A l’horitzó reapareix una ombra allargada que, per molt que alguns implorin, mai no ha desaparegut i es manté més viva que mai. És l’ombra de Puigdemont.