Ultres fantasmagòrics

El fet que els partits independentistes no sàpiguen/puguin oferir una estratègia d’emancipació d’aquest país està generant un fenomen grotesc. La qüestió és que si, com sembla evident, la qualitat d’independentista no és el que defineix un partit, què és el que ho fa, en aquest país i en aquest context? Doncs la resposta és el que queda, que vol dir el ventall ideològic esquerra-dreta. Això i el posicionament progre-carca en qüestions de llibertats individuals i multiculturalisme social. Dit d’una altra manera, si el conjunt de l’independentisme considera –amb la boca grossa o petita– que cal retornar al peix al cove pujolista, raó de més per accentuar la distinció ideològica i marcar perfil amb vista a les eleccions successives. La paradoxa és que el partit més pròxim a l’herència convergent, JxCat, és el que més se’n vol distanciar –almenys verbalment–, i és ERC qui més proclama la necessitat de reprendre el diàleg permanent amb els successius governs espanyols, tornant a l’estratègia clàssica del catalanisme autonomista. El resultat és una mena de guerra civil entre socis en la qual uns acusen els altres de botiflers, col·laboracionistes i abandonistes i els altres als uns de trumpistes, identitaris i ultres. Els casos més evidents són el retorn de dues exiliades (Meritxell Serret i Anna Gabriel), que –malgrat el sacrifici personal que han assumit– ha estat caracteritzat com a derrotisme i rendició, i, de l’altra, un parell d’esdeveniments públics amb Laura Borràs on n’hi ha hagut prou amb dos o tres crits de persones sense identificar per acusar-la de tots els mals del populisme i l’extrema dreta identitària. Un exemple més de la degradació de les direccions dels partits, que conviuen perfectament amb onze diputats neofalangistes al Parlament i, en canvi, teatralitzen la suposada amenaça que encapçala una única regidora a Ripoll. Tot plegat, comèdia per a distracció del personal.