Anar-hi

El president Aragonès no anirà a la manifestació de l’Onze de Setembre convocada per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC). Al·lega que té un to contra el seu govern i no pas contra l’Estat espanyol. No troba, diu, coherent el plantejament dels organitzadors. Així, doncs, si anés contra l’Estat espanyol ho trobaria coherent? Diria que tampoc. S’ha de criticar l’Estat si és qui ens ho solucionarà tot? No va dir ell mateix que la solució no vindria d’Europa sinó d’una negociació amb el govern espanyol? M’ensumo que el president Aragonès es veia venir una xiulada monumental i se la volia estalviar. La xiulada i la mani també es volia estalviar, per l’enganyifa de la taula de diàleg. Aquest diria que és el motiu de la seva absència a la mani. És massa recurrent que alguns dirigents polítics siguin tan poc rigorosos amb els seus arguments i alhora siguin tan tergiversadors amb els arguments de qui els critiquen. És mentida que la mani de l’ANC no sigui contra l’Estat espanyol. Aragonès fa un joc retòric per no haver d’enfrontar-se a la crítica. Certament la mani de l’ANC critica l’estratègia d’ERC de renunciar a la unilateralitat, però és mentida que no critiqui l’Estat. Aragonès s’inventa una falsa dicotomia; és evident que a més de criticar el gir neoautonomista d’ERC també crítica l’Estat espanyol. Em resulta difícil entendre que digui, justament ell que ha pactat reconduir dins l’estricta legalitat espanyola tota acció sobiranista, que la manifestació només va contra ells i no pas contra l’Estat. A veure si amb sort en la pròxima reunió de la taula de diàleg arribem als 25.000 milions de dèficit fiscal. Serà un altre dels grans èxits d’aquesta taula, després d’haver-los entregat la competència en la gestió d’incendis i arraconar el Servei Meteorològic. I ara, després del gir neoautonomista, d’haver-se obert una nova etapa a Catalunya, segons el ministre espanyol Bolaños, toca desactivar el carrer. Els d’allà –Madrid– no volen que es vagi a la manifestació, i alguns d’aquí sembla que tampoc. Així que només queda anar-hi. Perquè, com deia Antoní Massaguer, “per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi”.