Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’advocat generalíssim i nosaltres
13/08/2022 Hemeroteca

La causa dels catalans només ens té a nosaltres. Mentre que altres ideals, això ho deia el president Companys, tenen infinitat d’adeptes, la nostra és ben poca cosa, gairebé res, si hi pensem un xic, una micona. La nostra causa no és gairebé res si no fos que els catalans volem ser catalans de la mateixa manera que el gat vol ser gat i que l’estiu vol ser estiu i que la mentida vol ser enganyosa, perquè les coses són com són. Ens retreuen que som massa independents i que anem només pel nostre camí. Fins i tot ens tracten d’egoistes, perquè sobre el paper sembla que l’ecologisme o la defensa del Tíbet o la defensa dels drets LGTBI o la batalla pel dret a la informació, totes aquestes són causes més brillants que la nostra, més endreçades, més productives. Semblen causes molt millors que la causa de Catalunya, almenys sobre el paper, si no fos que al final, a la part de dins d’un amic de les balenes, del Dalai Lama o d’un defensor de la llibertat d’expressió hi acabem trobant, també, un independentista. L’independentista sempre és defensor de les causes perdudes i de les causes trobades, com la causa de la justícia, que és la nostra. Cosa que no passa quan mirem el que trobem sota d’un tricorni de guàrdia civil, on cap idealisme no acostuma a florir-hi sinó depredació de la piràmide tròfica. I de la catastròfica també. A França, per exemple, fins i tot trobem generals que escriuen bé, millor i després tan bé com el general De Gaulle, que d’això se’n diu escriure bé, arreu del planeta. Espanya, en canvi, no només no té generals de la Guàrdia Civil que escriguin, últimament ni escriptors que escriguin no té. El dia que falti Mario Vargas Llosa Quim Monzó o Enric Casasses us semblaran més grans, sòlids i enlairats que el Potala.

Per aquest camí la causa de Catalunya ha esdevingut la causa de moltes altres coses, com ara la causa de la llibertat i de la identitat. Que són les causes més importants que té la humanitat al segle XXI. I, en sentit contrari, passa el mateix, que hi ha persones que s’han compromès amb la causa de Catalunya perquè eren lluitadors en altres coses i han acabat abraçats als catalans perquè dos i dos fan quatre. Julian Assange podria ser-ne un nom i Gonzalo Boye un altre. El cas judicial dels polítics independentistes a l’exili ja ha deixat de ser un cas individual, un cas com un altre, per esdevenir un problema major a la Unió Europea, una batalla per la llibertat i per la justícia de tots els éssers humans. Fins i tot per la llibertat i la justícia dels espanyolistes més fanàtics, que voldrien veure Carles Puigdemont com un natzarè, descalç i pixant sang pels carrers de la Sevilla dels mil dolors. El debat que s’està produint en el tribunal de la Unió Europea ha acabat esdevenint una lluita del bé contra el mal, de la justícia contra la injustícia, de la dignitat humana contra la submissió dels éssers humans. Si mai un votant de Vox podrà rebel·lar-se contra una determinada injustícia de l’estat espanyol, serà gràcies a la jurisprudència del cas de Puigdemont i dels catalans. De la mateixa manera que Andalusia o Aragó tenen una bonica autonomia gràcies a la persistència dels catalans quan hem reclamat la nostra.

El debat entre l’advocat general i Boye, per simplicar-ho molt, és el debat etern entre el dret i la justícia, per una banda, i el reglamentisme burocràtic per una altra. Perquè segons Richard de la Tour, Bèlgica, Alemanya, Escòcia, i tots els jutges que es van negar a extradir els exiliats catalans van equivocar-se. De manera que el que haurien d’haver fet és simplement empaquetar-los cap al Tribunal Suprem espanyol sense fer-se més preguntes, rentar-se’n les mans, perquè segons Richard de la Tour un jutge no pot fer de contrapès d’un altre jutge ni pot vigilar que aquest altre jutge estigui fent bé la seva feina. No fos cas que la causa dels catalans li trenqués els esquemes. Demà en continuarem parlant.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid