Estem en una fase crucial de la vida del nostre poble. Inclús del nostre planeta. Noam Chomsky, per exemple, considera que estem en el moment més decisiu de la història de la humanitat. Quan mirem enrere i pensem com hi hem arribat fins aquí, se’ns ocorren mil tesis i teories, mil moments en què aquest o aquell altre factor hi hagi pogut jugar un paper important en dissenyar-nos el futur. Jo ho sento, però en el cas català, quan miro enrere, només em ve al cap un sol moment, un moment absolutament decisiu, en què es produeix un fet clau per decidir el nostre futur. El moment refundacional del règim del 78. I dic refundacional, i no simplement fundacional, perquè allò simplement va ser refundar el règim franquista amb un vernís constitucional, amb una benedicció “democràtica” però en el fons conservant fins a la darrera essència de l’ADN del Deep State franquista, amb qui es va pactar, perquè “colés” a Europa. Van quedar intocables el poder de l’exèrcit, església i el nacionalisme d’Estat de matriu “castellana” (pobres castellans). I els catalans van cometre l’immens error d’entrar-hi de ple, sentint-se protagonistes d’un “canvi històric” de la què, en la seva miopia, fins i tot se’n van sentir “protagonistes” (sic), mare de Déu quanta santa innocència! Però els qui vèiem ja aleshores que allò era un parany monumental vam ser silenciats i ridiculitzats. Ens tractaven de gent disruptiva del “gran acord democràtic”, d’il·lusos, de perillosos fins i tot, mentre que la gran abstenció basca va ser infinitament més sàvia i en va recollir uns fruits immensos.
¿No estaria bé que avui es fes un homenatge als qui van avisar de l’immens error que cometien els catalans i als qui veien que dins el marc polític que ens ficaven, ni el fet nacional català seria reconegut (com ha estat), ni el català tindria futur (com està passant), ni els catalans trobaríem justicia (només cal veure l’aberrant judici de l’1-0), ni controlaríem la nostra economia, ni la Constitució espanyola significaria cap mena de porta oberta al futur dels catalans. Era la mort dels catalans aquella Constitució, i ara ho veiem.
