Contra la guerra i els seus apòstols… NO A L’OTAN!

Per a la majoria del mortals, el curs polític internacional comença amb un sobresalt: la possibilitat d’una guerra oberta a l’est d’Europa amb intervenció directa de l’OTAN, és a dir, amb la implicació no només dels EUA i el Regne Unit, sinó també de la resta d’estats europeus… com és possible aquesta escalada en un conflicte que fa tot just un any i mig semblava en vies de resolució?

En l’article Sis reflexions arran de l’espectacle del Capitoli publicat a La Veu el gener de l’any passat repassàvem dues qüestions clau per entendre la situació actual: el paper jugat per Hillary Clinton i Victoria Nuland en la insurrecció armada i el cop d’estat perpetrat a capella per mercenaris de l’OTAN i paramilitars feixistes a Ucraïna el 2014, i el retorn al poder polític als EUA dels principals valedors del “Partit de la Guerra” (el lobby de la indústria militar) de la mà de Joe Biden, qui ràpidament va restituir Victoria Nuland, la colpista de Kíev, en els seus càrrecs a exteriors. Recordem-ho:

[…Kiev, 2014. Uns personatges es disposen a assaltar la seu del govern ucraïnès. Van armats i blindats, posen orgullosos mostrant fotos del criminal de guerra Stephan Bandera, duen banderes del partit d’extema dreta Svoboda i de les seves escindides forces de xoc, Pravi Sektor, organització agermanada amb la grega Alba Daurada, i responsable de pallisses, assassinats, violacions, atacs a sinagogues, i de la massacre a la seu dels sindicats d’Odessa, on cremen vives i rematen a cops 48 persones i en fereixen 250.

Semblaven nazis i eren nazis! Però algú va sentir la paraula “nazi” per referir-se a uns personatges que, evidentment, són una de les mostres més repugnants i descarades de nazisme deprés de la segona guerra mundial? No, encara avui bona part de la premsa els tracta d’herois de la democràcia.

I és lògic, ja que van ser premiats amb reponsabilitats importants en el govern sorgit del cop d’estat, com per exemple en el cas de Yuriy Mykhalchyshyn, qui fou nomenat cap del servei de propaganda i anàlisi del Servei de Seguretat d’Ucraïna. Es dóna la circumstància que el 2005 Mykhalchyshyn havia obert un blog anomenat “Centre de Recerca Política Joseph Goebbels”. Més preguntes, senyories?

Recordar també que aleshores, Victoria Nuland, Secretària d’Estat Adjunta de l’administració Obama, va reconèixer en una conversa telefònica filtrada, que els EUA havien gastat milions de dòlars en finançar aquell cop, entre altres coses (com va confessar un dels mercenaris georgians – Alexander Revazishvili- ) pagant milers de dòlars a cada un dels franctiradors que van sembrar el terror a la plaça de Maidan disparant sobre policia i manifestants indiscriminadament. (aquest és el tros del manual que Gene Sharp va oblidar posar en el seu llibre). …]

[…Als EUA, un resultat no-previst de la globalització va ser la desindustrialització i l’adquisició de grans companyies nord-americanes per part de capital estranger. D’aquesta manera, l’economia dels EUA té com a agent principal, a banda de l’especulació financera, el seu complex d’indústria militar i la seva capacitat coercitiva per seguir saquejant recursos arreu del planeta. És, en darrer terme, la indústria militar qui, a través de diferents tentacles, talla el bacallà, qui posa i deposa Presidents i Secretaris d’Estat, qui dicta o veta lleis, i qui condiciona la política internacional.

L’escàndol de Florida en les Presidencials de 2000 va dur George Bush (fill) al govern contra tot pronòstic, davant un Al Gore que havia fet de la seva agenda ambiental el seu cavall de batalla. Però aquesta agenda ambiental era, de fet, l’excusa per acabar amb la dependència de les aliances amb les Dictadures del Golf i proposar una pau perdurable a l’Orient Mitjà, recuperant els acords d’Oslo i l’esperit negociador i multilateral. Un pla inacceptable per als poderosos.

El resultat d’aquell escàndol? L’administració Bush va ser la responsable de la cínicament anomenada “guerra contra el terrorisme” en la que els EUA, aliats precisament amb les dictadures del Golf i el terrorisme wahabita, van perpetrar les pitjors agressons imperialistes, massacres i violacions dels drets humans des de la Guerra del Vietnam.

Encara fou més escandalosa la manipulació perpetrada per l’aparell del Partit Demòcrata en les primàries de 2016 contra Bernie Sanders per assegurar la candidatura d’una de les principals representants dels interessos del complex militar-industrial, Hillary Clinton, qui, recordem, havia estat imposada pels grans grups de poder com a Secretaria d’Estat de l’administració Obama (junt amb un altre element de l’ala més dretana dels Demòcrates, Joe Biden, com a Vice-President)

Hillary Clinton (junt amb la seva fidel Victoria Nuland), va dissenyar la campanya de falsedats i la conseqüent agressió contra Líbia -perpetrada coralment amb els serveis secrets francesos i els mercenaris contractats per Qatar- , va pactar amb Aràbia Saudí, Qatar i Turquia la insurrecció islamista, la destrucció i el repartiment de Síria (frustrat a darrera hora per la intervenció russa i la recapacitació del mateix Obama), va armar les milícies neonazis ucraïneses provocant una guerra sectària que encara dura, i, un fet qualitativament dramàtic i perillós: va generalitzar l’ús dels killing robots (drons assassins) per perpetrar atemptats terroristes arreu del món -cínicament anomenats assassinats selectius– sense exposar vides de militars o sicaris de la CIA. En resum, l’administració Obama-Biden-Clinton va ser una de les més fidels servidores del complex militar.

Donada la seva retòrica fatxenda i xovinista, semblava que l’administració Trump s’embarcaria o promouria encara més conflictes militars arreu del planeta, però paradoxalment, els números no diuen això (…) Evidentment això no fa bona ni de bon tros l’administració Trump, però sí que posa de relleu que, contràriament al que l’estètica i la xerrameca fatxenda d’ell i dels seus seguidors faria pensar, en realitat la seva administració, a diferència de les precedents, no ha estat el gran negoci per al complex militar-industrial que alguns esperaven. Els seus dies, doncs, estaven comptats.]

Què ha passat, doncs, aquest darrer any i mig?

ZELENSKY, LA PROMESA DE PAU, I LA PRESSIÓ DEL FEIXISME

Després de la caiguda de la URSS, l’OTAN busca aliats a l’est d’Europa i, com sempre, tira del pitjor que corre per la zona: l’extrema dreta. Defenestrat Kuchma, el primer president de la Ucraïna independent (comunista i contrari al saqueig i les privatitzacions que estava fent Ieltsin a Rússia), Ucraïna entra en un perìode d’inestabilitat permanent, amb diferents clans d’oligarques lluitant pel poder.

Mentrestant, durant més de 15 anys d’inestabilitat, a Lviv, (la Galitsa) on es centren les inversions occidentals, es reforça Svoboda, un partit neo-nazi, agermanat amb l’Alba Daurada grega i altres grupuscles-milícia de caràcter ultradretà. Es reforça tant que aspirarà a governar junt amb la fracció de l’oligarquia que viu de les inversions occidentals, la ”dreta pro-europea”, cosa que els obliga a “externalitzar” les seves forces de xoc “Pravi Sektor”.

A Kíev, entre el 2012 i 2013, a la seu del govern nacional, hi ha un gran dilema: gas rus o inversions europees?1 Quan el president electe Yanukovich opta pel gas rus, comencen una sèrie de protestes dels qui preferien mirar cap a Europa (Maidan original)… que són ràpidament aprofitades pel tàndem Clinton-Nuland per dur a terme el pla curosament treballat durant anys: perpetrar un cop d’estat recolzant-se en els feixistes ucraïnesos i en mercenaris franctiradors (que van matar desenes de policies i manifestants), instaurar un règim russòfob i ultraconservador (com a Polònia i Lituània) i arraconar Rússia.

Immediatament després del Cop d’Estat de 2014, la Nova Ucraïna, sota estricta tutela externa de l’OTAN, combinada amb la promoció de l’entramat feixista a l’interior, viu una de les més grans farses electorals de la història: unes eleccions on tant el partit que havia guanyat les dues darreres conteses (el Partit de les Regions, dels oligarques del gas, i partidari de la federalització) com un dels principals partits de l’oposició (el Partit Comunista) són prohibits! De manera que finalment les opcions es redueixen en la pràctica als oligarques pro-occidentals i a l’extrema dreta.

Com era desperar, la dreta “civilitzada” s’imposa en els comicis, però des d’aleshores el feixisme no ha parat de mirar d’assolir l’hegemonia no només a la Galitsa, sinó a tota Ucraïna. La clau és un procés de revisionisme històric i de bombardeig de propaganda xenòfoba i anticomunista sense precedents, que supera de llarg al dut a terme per l’extrema dreta lituana, polonesa o georgiana, combinada amb el tancament d’emissores de ràdio i televisió, nomenament de membres d’Svoboda com a alts càrrecs, privatització de serveis públics a mans de militants de Pravi Sektor, pallisses i persecucions…

Tot i això, el 2019 guanya les eleccions presidencials Zelensky, un outsider que es presentava amb un punt programàtic fonamental: negociar la pau amb Rússia per poder encarar la regeneració les estructures de l’estat ucraïnès, que, en molts aspectes, especialment pel que fa a temes de corrupció i protecció de drets bàsics, es troba sota mínims. Zelensky obté gairebé el 70% dels vots en tota Ucraïna… excepte a Lviv i la Galitsa, feu del feixisme ucraïnès, que, des del primer dia es dedicarà a fer-li la vida impossible2.

Val a dir que, tot i les dificultats, Zelensky comença el seu mandat intentant complir les seves promeses, i fruit d’això es convoca de nou la reunió del Quartet de Normandia (Alemanya, França, Ucraïna i Rússia), congelat des del 2016, per al desembre de 2019… però aquesta reunió acabarà sense un nou acord de pau… per què?

BIDEN-NULAND: L’IMPERI CONTRAATACA, MENTIDES I TRAÏCIONS

El retorn dels falcons del Partit de la Guerra al poder polític als EUA, té una conseqüència immediata: just després de les eleccions guanyades per Biden i fins i tot abans que aquest prengui posessió, fan saber a Zelensky tres coses:

• que Victoria Nuland serà restituïda en el seu càrrec.

• que si Zelensky vol obtenir ajuda financera dels americans, té l’obligació de fer marxa enrere en el seu pla de pau i proclamar als quatre vents la ucraïnitat de Crimea (recordem-ho de nou, una aberració històrica deguda únicament al despotisme de Khrushev i Stalin), i la intenció d’acabar amb les Repúbliques de Donetsk i Lugansk.

• i que, evidentment, en aquestes condicions, el millor que pot fer és demanar l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. (El vell somni imperial de dur la sisena flota a Odessa i els míssils americans a les portes de Moscou)

A banda de provocar l’alegria de l’extrema dreta, combinada amb milers de desercions en l’exèrcit ucraïnès (que n’acumula més de 100.000 des de 2014), i un nou boom migratori i d’exilis forçats, el xantatge de Biden a Ucraïna ha comportat dues coses: la inevitable reacció de Rússia i, l’objectiu primordial: l’augment exponencial de la venda d’armes americanes tant a Ucraïna com a la resta de països de l’Europa de l’Est.

Arribats a aquest punt, és necessari recordar el llarg historil de mentides i traïcions que han caracteritzat l’actuació dels EUA vers Rússia d’ençà del 1990, acompanyades d’una campanya permanent d’intoxicació. Per això ens permetem reproduir les paraules de Thomas Harrington en un molt recomanable article a Vilaweb3:

“L’acord per a la unificació d’Alemanya negociat entre James Baker i Eduard Shevardnadze el febrer del 1990 incloïa un jurament molt explícit –l’existència del qual ha estat confirmada tant per Gorbatxov com per l’ambaixador nord-americà en aquell moment, Jack Matlock– dient que els EUA no expandirien l’OTAN ni un centímetre més cap a l’est. (..)

Els russos van viure com una traïció brutal la decisió d’ampliar l’OTAN per a incloure tres dels països més importants de l’anterior zona d’influència soviètica –Polònia, la República Txeca i Hongria– tan sols nou anys més tard. I el fet que això passés just en el moment culminant del saqueig a l’economia ex-soviètica per part dels magnats russos, que treballaven amb l’ajuda imprescindible dels banquers occidentals, ca afegir un toc humiliant més a la maniobra (…)

L’addició de Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia al pacte militar l’any 2004 es va viure com la continuació d’una campanya d’humiliacions sense fi per part dels nord-americans i els seus súbdits europeus de l’OTAN.”

Per acabar-ho d’adobar, l’OTAN ha desplegat durant els darrers anys les seves bases i míssils en nombroses repúbliques frontereres amb Rússia, va promoure fins i tot l’atac a territori de la Federació Russa per part del feixista georgià Sakhasvili l’estiu del 2008, i ha enviat missions navals a maniobres militars a la Mar Negra en aquests darrers mesos… i com s’espera que reaccioni Rússia?

Doncs a hores d’ara, davant l’amenaça evident que suposa la possibilitat de que míssils nuclears americans s’instal·lin a escasos 500km de Moscou, Rússia tan sols ha fet moviments de tropes dins les seves fronteres, i manté un pressupost militar que segueix essent minúscul al costat del de l’OTAN, i té unes forces militars (segons valoracions dels experts) dissenyades per a la defensa i el contraatac… qui és l’amenaça? quina hauria de ser la resposta? potser la de JFK, amenaçant amb desencadenar la tercera guerra mundial si la Unió Soviètica desplegava míssils a Cuba4?

A hores d’ara és evident que l’OTAN, com a braç executor d’un imperialisme decadent i de les polítiques militaristes dictades pels poderosos lobbies armamentístics nord-americans, és la principal amenaça per a la humanitat. Una OTAN que, omplint-se la boca de democràcia, s’alia arreu del món amb els sectors més reaccionaris i criminals per imposar la política de la guerra i el pillatge. Una OTAN que genera conflictes per imposar la venda d’armes a països com més va més endeutats i empobrits pels dictats de l’imperialisme i la globalització neoliberal. I una OTAN disposada a evitar a sang i foc el desenvolupament econòmic de les nacions que no es sotmetin als dictats de l’oligarquia nord-americana… Una OTAN que té previst preparar les seves properes agressions a gran escala en la conferència de Madrid del proper mes de juny.

LA UNIÓ EUROPEA, CAPTIVA DE L’IMPERI: LA PROPAGANDA DE GUERRA

El paper de la Unió Europea en la present crisi només pot qualificar-se d’una manera: suïcida! Amb el Regne d’Espanya jugant com és habitual el paper d‘alumne avantatjat a la classe dels tontos útils (paper que no depèn de si governa el PP o els molt progressistes PSOE-Podemos), la UE ha estat incapaç de marcar un perfil propi davant la brutalitat nord-americana i defensar els seus interessos i la seva pròpia seguretat.

Així, en plena crisi energètica i espiral inflacionista, el gruix més important de líders europeus han donat cobertura a l’estratègia bel·licista de l’OTAN, fins i tot sabent les conseqüències que això pot tenir de manera immediata en les economies del continent, tant a nivell micro, com macro. La subordinació ideològica i estratègica als dictats de l’imperialisme ha dut molts dirigents europeus a donar via lliure a una guerra a les portes de casa, guerra que, en els menys espantós dels casos, després de russos i ucraïnesos, tindria a la ciutadania europea com a principal perjudicada, i que en el pitjor supòsit podria costar milions de vides humanes.

Tot això enmig d’una ofensiva propagandística brutal, superior en intensitat a la dels anys 70 i 80 del segle passat, on la pràctica totalitat de la premsa i els mitjans de comunicació repeteixen de manera cnstant els mantres dictats per l’imperialisme. Aquest “periodisme de guerra”, de bons i dolents, que ja havíem vist abans en els casos de Líbia, Síria, Irak, Iugoslàvia, Afganistan, etc. es veu cada vegada més agreujat per un fet insòlit que demostra l’escasa qualitat democràtica de les tant lloades societats occidentals: la unanimitat, el pensament únic, i la criminalitzció de la dissidència.

Ni tan sols portals pretesament progressistes, demòcrates o fins i tot d’esquerres s’escapen de l’esperpent, de les simplificacions barroeres, de les mentides i comparacions insultants, de l’ocultació d’informació, de l’asimetria escandalosa en les anàlisis… ningú o pràcticament ningú qüestiona avui a Europa el discurs (i la praxi) imperialista.

Com és possible que precisament en la fase més decadent de l’imperi atlantista des dels punts de vista moral, intel·lectual i fins i tot econòmic sigui quan menys veus crítiques s’alcen contra la seves polítiques criminals?

Com és possible que després de rebre en forma de crisis humanitàries les conseqüències de la destrucció de societats senceres a mans de l’imperialisme en les guerres i agressions l’Àfrica del Nord i l’Orient Mitjà, Europa segueixi donant cobertura i suport acrític a les salvatjades de l’OTAN?

Com és possible que tant els poders polítics com mediàtics del continent segueixin atiant el foc de la confrontació amb els països i societats més properes, amb que caldria construir espais de cooperació, en ares d’acontentar els lobbies nord-americans i la dreta més tronada i fanàtica?

Tot plegat ens obliga a la reflexió i l’acció.

LA LLUITA PER UNA PAU JUSTA I PERDURABLE.

Avancem, doncs, alguns elements per revertir la situació i treballar per un futur en pau.

I. Recuperar la mobilització i la capacitat crítica. Com en la resta de moviments populars, la desfeta ideològica i la completa esterilització de l’esquerra espanyola i els seus satèl·lits ha deixat tocat el moviment pacifista. Cal reprendre el camí en unes circumstàncies difícils (pressió propagandística extrema, desmobilització, pandèmia…), i per fer-ho caldrà desplegar urgentment les eines adequades d’agitació i propaganda.

L’amenaça és ben real i imminent, i caldrà, des dels centres d’estudi, des del teixit associatiu, des dels entorns intel·lectuals, impulsar tant el discurs crític com la mobilització popular amb un programa reivindicatiu ben clar:

• Cap més agressió imperialista
• Sortida immediata de l’OTAN i dissolució d’aquesta
• Tancament de totes les bases militars
• Cancel·lació de tots els acords de compra-venda d’armes.

II. Posar al damunt de la taula del debat polític no només la sortida de l’OTAN, sinó també qüestions fonamentals com:

• La sortida/dissolució de la Unió Europea si aquesta no és capaç de convertir-se en una eina al servei de la seva ciutadania.

• L’aposta per un marc de cooperació euro-mediterrani que promogui el desenvolupament de societats on les persones tinguin garantits els seus drets fonamentals, des del Bàltic al Sàhara i de l’Atlàntic als Urals.

• La defensa i exercici del Dret d’Autodeterminació com a mecanisme per a l’establiment de fronteres estatals.

• L’establiment d’organismes internacionals multilaterals de mediació, prevenció i resolució de conflictes

• La desmilitarització de l’economia i la societat.

III. Impulsar els mitjans necessaris (portals, canals, productores multimèdia, revistes digitals, etc) per combatre la intoxicació, la desinformació i la propaganda de guerra. Implicar el màxim de sectors polítics i socials, així com la intel·lectualitat consqüent en l’elaboració i difusió dels continguts. Establir xarxes internacionals de suport i difusió de l’anti-militarisme i l’anti-imperialisme.

Finalment, com a objectiu concret, pensem que cal preparar una resposta europea massiva a la cimera de l’OTAN de Madrid del proper mes de juny. Cridem a la coordinació del màxim d’esforços en aquest sentit i al conjunt de forces d’esquerra i independentistes a impulsar aquesta lluita imprescindible.

NOTES