Gabriel Boric Font es va convertir aquest passat diumenge en el president electe de la República de Xile, després de vèncer a la segona volta de les eleccions presidencials a José Antonio Kast; fill d'un exoficial nazi i representant de l'extrema dreta “pinochetista”.
Boric Font, d’arrels croatocatalanes, i que a l’1 d’Octubre de 2017 va solidaritzar-se amb el poble català davant la violència policial, ha aglutinat entorn la seva candidatura els suficients suports per esdevenir President. Tot i no quedar exempt de crítiques provinents dels sectors més vinculats amb l’esclat de revoltes socials iniciades a l’octubre de 2018, va acabar rebent el seu suport davant d’un rival amb posicions d’extrema dreta, que va tenir sobre aquests sectors un al·licient per contenir l’avenç al govern del pinochetisme més desacomplexat.
En la primera volta de les eleccions celebrades el passat 21 de novembre, per sorpresa de molts, Kast va guanyar en nombre de vots, un fet impensable després de l'esclat social (estallido social) que es va produir al país andí a partir del 18 d'octubre de 2018. Recordem que una de les consignes i lemes més utilitzats en els episodis d’aquella revolta popular va ser una frase de Baptista Van Schouwen, desaparegut durant la dictadura militar i exdirigent del MIR (Movimiento de Izquierda Revolucionaria), una de les organitzacions més actives contra la dictadura i més perseguides: “Fins que la dignitat es faci costum”. La paraula “dignitat” es va marcar en la lluita col·lectiva d’un poble que va ser víctima de la violència de l’Estat, amb una forta repressió que va deixar desenes de morts als carrers i centenars de mutilats i empresonats.
Amb l'esclat social i les conseqüències que aquest va tenir, el règim polític i econòmic va entrar en un fort qüestionament enfront les principals demandes populars: la creació d’una Assemblea Constituent i la dimissió del President Sebastián Piñera (Renovación Nacional). La Constitució xilena, provinent directament de la dictadura del General Pinochet, havia perdut ja tota legitimitat.
Des de les pròpies institucions es va buscar una sortida a través d’un acord parlamentari, i que finalment es va segellar entre el Ministre de l'Interior, Andrés Chadwick (UDI) i el llavors diputat del Frente Amplio Gabriel Boric. En aquest acord signat el 15 de novembre de 2019, es va permetre que Piñera es mantingués al càrrec fins a la fi del seu mandat a canvi d’iniciar un procés que havia de culminar amb una nova Constitució democràtica, posant fi a la de Pinochet.
La demanda de crear una Assemblea Constituent com a mecanisme democràtic i que era l’altra principal reclamació de la revolta, tampoc va reeixir com es pretenia ja que el que es va acabar creant va ser una Convenció Constitucional encarregada d’elaborar una nova Constitució sempre i quan tingués un suport mínim de 2/3 parts dels seus integrants; aspecte on la dreta va pensar que li facilitaria boicotejar el procés.
En el plebiscit celebrat per ratificar el procés constitucional, el sí a aprovar-lo es va imposar pel 79% dels vots; provocant que la dreta, defensora del rebuig al procés quedés acorralada arribant tant sols a un 21% dels vots.
Endarrerides per la pandèmia, les eleccions dels representants que redactarien la nova constitució es va efectuar el 15 i 16 de maig de 2021. L’acord del 15 de novembre no va modificar el règim electoral ni el sistema de partits xilè, fet que suposava un avantatge pels partits tradicionals. Tot i així, els resultats van deixar a la dreta per sota del 25%; impedint-li així poder actuar com a minoria de bloqueig respecte al procés constituent, al no assolir el terç de la cambra.
Dins un context on la pandèmia va ser utilitzada com a control social pel govern de dretes, la repressió es va intensificar i paulatinament les protestes del carrer van disminuir d’intensitat, en nombre, radicalitat i quantitat de participants. La revolta semblava haver arribat al seu final i la dreta, que seguia controlant el govern i els principals estaments de l’Estat i tots els aparells repressius i els principals mitjans de comunicació, agafava aire i era capaç de rearticular-se. En aquest context i amb una abstenció del 53% de l’electorat es van realitzar conjuntament les eleccions parlamentàries i la primera volta de les eleccions presidencials. La candidatura de Apruebo Dignidad liderada per Boric, conformada pel Partit Comunista i el Frente Amplio, va quedar segona amb només el 26% dels vots, sent incapaç d’aglutinar tot el vot d’esquerres i especialment el de l’esquerra més revolucionària que es va quedar majoritàriament a casa. La desmobilització d’aquests sectors que havien sostingut l’esclat de les protestes, va tenir a veure amb un sentiment de desengany i de rebuig cap als acords que parts de l’esquerra, com Boric, havien arribat amb el Govern de Piñera, i que en certa mesura havien emparat la continuació de la repressió amb l’aprovació de noves lleis repressives per contenir les mobilitzacions al carrer.
La segona volta va portar Boric a enfrontar-se amb el representant del pinochetisme, amb fortes connexions amb Bolsonaro a Brasil o el PP i VOX a l’Estat espanyol. De fet, el discurs d’ultra dreta desacomplexat de Kast, que en més d’una ocasió s’havia mostrat simpatitzant i admirador de Pinochet, van generar una amenaça suficient perquè aquells sectors que s’havien abstingut en la primera volta sortissin massivament a votar per Boric.
Principalment han sigut els joves de les perifèries populars de les grans ciutats com Santiago, Valparaíso i Concepción, que paradoxalment identifiquen Boric com a “groc”, els qui li han acabat donant la victòria, justificant-ho pel fet de barrar el pas al retorn del pinochetisme.
De fet, durant la campanya electoral d’aquesta segona volta, Boric ha fet importants aproximacions al centre polític; ressaltant per un costat, els suports rebuts dels expresidents Ricardo Lagos i Michelle Bachelet del Partit Socialista i d’importants càrrecs de la democràcia cristiana xilena, i per l’altra, ignorant els que anava rebent dels sectors populars més combatius. És el cas de Fabiola Campillai, una pobladora de la zona sud de Santiago que va perdre l’ull en les mobilitzacions per l’impacte d’una bomba lacrimògena llençada pels Carabineros, la policia militar xilena. Fabiola va sortir escollida com a senadora per Santiago amb més de 400 mil vots, la votació més alta en tot el país. Aquesta va donar suport públic a Boric a canvi d’un compromís d’aquest per alliberar els presos polítics de la revolta, però que mai va arribar.
Durant la celebració de la victòria de Boric, la multitud va tornar a exigir l’alliberament dels presos polítics, alguns dels quals porten 2 anys empresonats de forma preventiva sense haver tingut judici ni condemna o immersos en procediments irregulars. A hores d’ara encara no ha arribat cap compromís polític en aquest sentit.
Passats 3 anys de l’inici de l’esclat social, el país andí continua immers en un procés de canvi i amb molts interrogants encara per resoldre. En els popers mesos, la Convenció Constitucional ha de continuar fent treball per comissions amb l’objectiu d’elaborar una nova constitució que sigui garantista amb els drets fonamentals i que resolgui el conflicte territorial amb els pobles originaris; com per exemple el maputxe, que actualment té una alta conflictivitat ja que diverses zones del seu territori estan fortament militaritzades. Altres qüestions que es troben damunt la taula són l’alliberament dels presos polítics, la reparació del dany produït per la dictadura, la justícia social, la nacionalització dels sectors estratègics i els recursos naturals, la revisió profunda de les forces armades i l’aparell policial i, en definitiva, la democratització de tots els estaments de la República.
Queda per veure si el suport incondicional del Partit Socialista a Boric es traduirà en la seva entrada al govern per així tranquil·litzar mercats i donar una imatge de govern progressista però allunyat de les reclamacions més transformadores i d’aquells sectors, que tot i haver-li donat suport ho van fer des d’una perspectiva estratègica i no per un convenciment programàtic. També cal acabar de veure el paper que hi jugarà la Convenció Constitucional, amb una majoria d’esquerres i de sectors representants de la revolta popular més crítics amb Boric i que és on realment es poden arribar a posar les bases per una nova institucionalitzat que aprofundeixi en la democratització al país.
