Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’espai (pan)català de comunicació com a urgència nacional
14/10/2021 Hemeroteca
“Les llengües, per definició, són per a usar-les” (Pere Mayans)(1)

Fou el gran Josep Gifreu qui, entorn de 1980,(2) encunyà el concepte d’espai nacional de comunicació; d’espai (pan)català de comunicació, aplicat al nostre cas concret. Suposem el lector mitjà prou familiaritzat amb el concepte, però explicitar-ne la definició sempre és un exercici saludable de clarificació conceptual i, per tant, ideològica. Així, doncs, l’espai nacional de comunicació és la nació com a mercat comunicatiu autosuficient i autocentrat; és a dir, un territori lingüístico-cultural homogeni organitzat com a mercat coherent. Dit amb major precisió: és l’àmbit de creació, distribució i consum de producció cultural i informativa (llibre i premsa, espectacles, radiotelevisió i cinema, edició digital, ciberespai) que funciona en la llengua nacional, coincideix territorialment amb la nació (el domini lingüístic) i respon a referents i criteris autocentrats, de manera que cohesiona el país i hi garanteix la normalitat lingüística, la sobirania cultural i l’autocentrament (normalització conceptual inclosa), amb la projecció exterior consegüent i el desballestament de les relacions de dependència

És impossible exagerar fins a quin punt l’espai nacional de comunicació és un element vital d’estructuració de la comunitat lingüístico-nacional; de fet, és indispensable per a garantir-ne la viabilitat i el futur. Reflexionem-hi: tota nació existeix, sobretot, com a espai de comunicació territorialment delimitat per la llengua i la cultura; o, dit altrament, una nació és un poble que es comunica en una mateixa llengua, i segons unes pautes culturals compartides, sobre un territori determinat. Sempre ha estat així; però encara més avui dia, en l’era d’Internet. En conseqüència, les tasques de construcció nacional consisteixen, en bona mesura, a consolidar aquest marc eminentment oral en suplementar-lo amb tot el ventall d’eines comunicatives en llengua i amb referents propis que corresponguin al moment històric (el llibre i la premsa al segle XIX, per exemple, amb l’escola com a eina de suport infrastructural). L’alternativa és la provincianització, la dilució gradual i a l’últim l’absorció; tot plegat en profit, no pas de cap presumpte cosmopolitisme, sinó d’un altre espai nacional de comunicació que s’expandeix per invasió.

Perquè, dialècticament, tot Estat-nació es configura com a espai “nacional” de comunicació consolidat i sobreblindat; i, alhora, els espais comunicatius dels estats opressors ocupen, colonitzen i subsumeixen les nacions oprimides, en fragmenten el mercat, les supediten culturalment, n’alienen els referents, els bloquen la construcció d’espais comunicatius propis i, en definitiva, malden per absorbir-les mitjançant “polítiques d’uniformització cultural, neutralització jurídica i disgregació comunicativa”, com ha sintetitzat amb lucidesa Miquel Nicolàs (3) tot referint-se, explícitament, a l’acció etnocida de l’Estat espanyol contra els Països Catalans, i específicament sota la fèrria pseudodemocràcia que coneixem com a règim postfranquista. Una política emanada directament de la Constitució espanyola de 1978, la qual, per a dir-ho en mots de Xavier Lamuela, “nega el caràcter plurinacional de l’Estat i subordina l’ús d’una sèrie de llengües innominades a la de l’espanyol, estableix les bases d’una política sistemàtica de coerció sobre l’ús social del català i de les altres llengües atrapades dins de l’Estat borbònic.” (4) Com constatava Josep Murgades temps ençà: “Si abans calia que ens avinguéssim a la supremacia de l’espanyol en nom de l’Imperio, la unidad de destino en lo universal i la dictadura de torn, ara cal que ho fem en nom de l’Estado de las Autonomías, la unidad de mercado i la democràcia on sempre n’hi ha de més iguals que uns altres”. (5) “O sigui, la democràcia formal del capitalisme al servei d’anàleg objectiu històric de subordinació i, a la llarga, d’extermini de les llengües no espanyoles de l’Estat, que la dictadura feixista del franquisme”. (6) De l’Estat francès, ja ni cal parlar-ne, i de l’estafa coneguda com a Estat italià caldrà parlar-ne algun dia…

En definitiva: en el camp dels mass media, la colonització de l’espai mediàtico-comunicatiu (en llengua i referents) és l’equivalent de la bilingüització substitutiva en el camp de les relacions interpersonals; dues cares d’un mateix règim d’ocupació sociolingüística i sociocultural.

Cal demanar-nos, doncs, en quin estadi es troba la construcció efectiva de l’espai català de comunicació. La resposta és massa palpable pertot: quina presència tenen els personatges públics de les Illes als mitjans de comunicació del Principat? Quanta premsa barcelonina (i en català) es troba habitualment als quioscos de València? Quina distribució té el llibre nordcatalà al sud de les Alberes? I a l’Alguer? Existeix cap mercat musical en català, estable i consolidat, que, de manera habitual i no extraordinària, faci circular de punta a punta del país cantants i grups d’Elna, Manresa, sa Pobla o Xàtiva? I d’humoristes, què? I de companyies teatrals? Més enllà d’un simulacre regional massa sovint vinclat a l’espanyolia, ¿existeix una indústria cinematogràfica catalana coherent i integrada que interactuï amb la societat del país, de Salses a Guardamar, i li serveixi de mirall reproductor, distorsionat o no, com sí que fan els cinemes francès, espanyol i italià? Quina presència i impacte públics té la cultura feta en català, en comparació amb els productes de la cultura estatal de cada fragment de mapa? Quants canals televisius i emissores radiofòniques que emetin en català tenim disponibles al dial en qualsevol punt del país? Quins referents en català tenen a l’abast els infants i els joves, al ciberespai? Quin esforç s’ha fet per a bastir referents comuns a tota la nació, per damunt de fronteres estatals i autonòmiques? I per a divulgar arreu les peculiaritats d’aquesta o d’aquella comarca, de manera que tothom pugui fer-se-les seves, ni que sigui com a referent passiu? En síntesi: en aquest país, en el camp dels mass media, com en el camp de les relacions interpersonals, ¿quina és la llengua hegemònica de socialització, la indispensable per a fer-hi vida i moure-s’hi, la llengua per defecte, i quins valors cívics (o quin incivisme) s’hi vehiculen?

Mentrestant, les fèrries fronteres autonòmiques continuen actuant com a eines de disgregació entre les diverses regions (amb reflex fins i tot en la normativa lingüística), així com de subordinació comuna a l’Estat opressor. I els estats opressors potser s’han vist obligats a fer certes concessions tímides, generalment a contracor, però no admetran mai, mentre puguin impedir-ho, que llur dominació lingüístico-cultural i político-ideològica reculi d’uns territoris i àmbits d’ús que usurpen, però que consideren nacionalment propis. És per això, i perquè els estats opressors sí que són ben conscients de l’existència real dels Països Catalans, que, per exemple, a l’Estat espanyol, independentment de qui governi, és política d’Estat, extraoficial però inamovible, impedir la reciprocitat entre les radiotelevisions autonòmiques catalanes, malgrat manifestacions multitudinàries, peticions formals amb centenars de milers de signatures, directives de la Unió Europea i recomanacions del Consell d’Europa: per a l’espanyolisme és vital sabotejar la reciprocitat, perquè aquesta insinuaria tímidament un futur espai català de comunicació emancipat. Ara bé: les autoritats espanyoles tampoc no han d’esforçar-s’hi gaire, perquè les mateixes administracions autonòmiques són les primeres a tremolar de cames davant la perspectiva de la reciprocitat, i ni per accident serien capaces de concebre un espai comunicatiu comú i sobirà, ni que fos com a especulació teòrica.

En síntesi, la construcció efectiva de l’espai català de comunicació, vital com és, dormita encara com a tasca pendent, entre pusil·lanimitat de la classe política aborigen, disgregació regional i interposició agressiva dels estats opressors. Certament, s’hi han fet avenços de consideració, en qualitat i en gruix, en bona mesura impulsats per la societat civil; però en la majoria de casos per separat en l’àmbit de cada regió històrico-fàctica, amb circulació interregional insuficient, massa sovint amb referents vacil·lants o alienats, entre buits persistents, i, sobretot, limitant-se a afegir producció pròpia en paral·lel a un mercat ja saturat pels productes de la cultura nacional-estatista respectiva, o, dit altrament, havent de competir, amb les cartes marcades, en un espai intervingut per la prepotència de la cultura estrangera imposada per l’Estat opressor respectiu i el seu mercat reblindat.

Al cap de dècades de cofoisme bilingüista pluriautonòmic, avui dia ja degradat en vichisme lingüístic de la mà del pseudoindependentisme, (7) en els darrers mesos es multipliquen les denúncies de la situació real: emergència sociolingüística, minorització social efectiva i ofensiva exterminadora desfermada, incloent-hi l’activació borbònica d’un colonat abans latent però ara desinhibit del tot (versió agressiva: “en catalán no le entiendo”; versió suau: “¿me lo puede decir en español, por favor?”). Per primera volta comença a arribar a les masses la urgència d’engegar una política de normalització (socio)lingüística activa i efectiva, en comptes de la farsa que n’ha suplantat el nom i que ha contribuït a ficar-nos en aquest atzucac. Espero que el present article contribueixi a conscienciar el lector de la urgència paral·lela de bastir un autèntic espai nacional de comunicació autocentrat i autosuficient. De fet, l’una tasca és impossible sense l’altra, i conjuntament destruirien el règim d’ocupació sociolingüística i sociocultural.

Tenim una feina múltiple i titànica per davant, si és que volem bastir un futur, algun tipus de futur, per al nostre país, per al nostre poble. L’alternativa, anar fent sense fer res, o sigui, anar fent de Pujol o de Junqueras, és renunciar a cap mena de futur, de país i de poble.

NOTES

  1. En El català, la llengua efervescent: 77 visions sobre el terreny. Barcelona: Viena, 2021. Pàg. 114.
  2. La tesi doctoral on elabora el concepte data de 1982; el llibre on resumeix la tesi, de 1983.
  3. Precisament ressenyant una obra de Josep Gifreu a Caplletra, 59 (tardor 2015).
  4. En El català, la llengua efervescent, pàg. 93.
  5. Llengua i discriminació. Barcelona: Curial, 1996. Pàg. 26-27.
  6. Llengua i discriminació, pàg. 81.
  7. Vegeu el meu article “Contra el neoindependentisme anacional”, La Veu, número 8.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid