Els estius no tendeixen a ser temps tranquils per als governants, perquè la ciutadania té, en general, més hores per debatre els desacords i mostrar-hi enuig. Aquest estiu, el preu de la llum és l'estrella i en aquest jardí s'hi ha ficat només el PSOE, que intenta de forma infructuosa buidar aigua mentre Podemos intenta aparentar que ells no en saben res i que només estan al govern una miqueta, i molt menys participant de la pujada elèctrica. I el PP fa el que un ha de fer quan se sent també responsable i no volen que l'assenyalin: callar. Una cosa que en política es practica bastant poc i que en ocasions com l'actual és la millor decisió que podia prendre.
La vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, camina amb l'aigua fins al coll, incapaç d'enviar a l'opinió pública un missatge tranquil·litzador un dia i altre mentre el preu de la llum ha vist el cinquè rècord consecutiu aquest divendres i el vuitè del mes d'agost. Per fer-se'n una idea, el preu del megawatt hora ha estat de 117,29 euros quan el preu mitjà fa un any s'acostava als 40 euros. Enmig d'aquest desgavell, a més, la vicepresidenta ha obert un gran meló informatiu en suggerir que es podria crear una empresa pública d'energia, una cosa que agrada a Podemos però que genera urticària al PSOE. Tanta, que Ribera ha hagut de baixar d'aquest tren poc després de pujar-hi per enfilar-se en un altre no menys ple d'espines, com és el canvi de tarifes.
La qüestió per al govern espanyol no és senzilla: com pot revertir la situació quan tots els experts vaticinen que el preu de la llum continuarà pujant? I és aquí on resideix el problema del govern, perquè les classes mitjanes poden ràpidament abandonar el PSOE a una velocitat que només es produeix quan la política l'afecta realment el ciutadà. Ja ho va viure Rodríguez Zapatero amb la retallada social que va dur a terme el 2011, la baixada de sous als funcionaris i la congelació de les pensions.
El veritable problema d'aquest incompetent govern és pretendre sempre viure de les expectatives generades i oblidar els problemes reals. Passa en el cas català però també en tots els altres temes. Per exemple, per pal·liar tota la inacció del govern, va difondre la idea que el mannà de les new generation solucionaria tots els problemes, perquè la pluja de diners europeus seria tan important que per què preocupar-se d'altres coses. I sí que hi haurà 140.000 milions però no pas per dilapidar-se'ls en uns quants dies.
En el cas català, també ha generat un frame que no té a veure res amb la realitat. Així explica, i els seus mitjans propaguen, que amb la tercera pista de l'aeroport i els Jocs Olímpics d'hivern el problema català està solucionat. Desconec els qui són els missatgers de la Moncloa en aquesta ocasió, però em temo molt que els visitadors són els de sempre i l'enfocament del problema igual de mal plantejat que durant aquests últims anys. Cap de les dues qüestions -tercera pista i Jocs Olímpics- no arriben a acostar-se en el més mínim al conflicte entre Catalunya i Espanya. I s'equivocaran allà però també aquí si aquest és el seu diagnòstic. Això no va d'unes infraestructures i una mica de diners. Va del que a Madrid no volen ni sentir, i Catalunya no deixa de reivindicar.
