Eric Forcada (Perpinyà, 1975) és llicenciat en belles arts per la Universitat de Montpeller III i en història de l’art i estudis catalans per la Universitat de Perpinyà. Especialitzat en l'art del segle XX a la Catalunya del Nord és també impulsor de la revista Mirmanda, nascuda fa quinze anys amb un peu a cada costat de l'Albera.
En què consisteix el projecte de Mirmanda?
Les coses han anat canviant. El món ha anat canviant des del naixement del projecte. Ara s’utilitza molt la paraula disruptiu i, de fet, és un projecte disruptiu. Mirmanda ha volgut capgirar la realitat. No marxar de la realitat real, sinó de marxar de l’imaginari d’un territori. Érem bastant conscients en l’àmbit de la investigació, de la reflexió, del pensament existien unes pautes. Una mena de comarcalisme, un diputacionisme que sortia de les diputacions i un nacionalisme que era més un regionalisme disfressat de nacionalisme. És a dir, per què el Museu Nacional d’Art de Catalunya es diu nacional si no té res de nacional? No té la tasca de ser un museu nacional, en tot cas.
Hem vist que aquests diputacionisme, comarcalisme o regionalisme, de fet, són provincialismes. Nosaltres partim de l’ultralocalisme, intentant agafar un territori que ens sembla coherent i defugint de les dinàmiques administratives que lliguem a l’estudi del territori. Per què dir Pirineus Orientals o comarques de Girona, per què dir Catalunya Nord o Catalunya del Nord? Nosaltres agafem com a territori d’estudi un territori que potser va existir o potser no que és el Nord de Catalunya. Un nord de Catalunya biestatal si en vols dir així. Multicomarcalista. Sobretot és veure com podem ser conscients per agafar aquest territori amb una visió d’imaginari o fins i tot d’amistat. I, sobretot, no patir el centralisme de Barcelona que ho agafa tot. Amb lògiques que ho transformen tot en lògiques caricaturesques de provincianisme, com el cosmopaletisme. No defensem un anticosmopolitanisme, però sí veure una realitat més arrelada al territori.
Ens mirem el territori de forma disruptiva. També som tots universitaris i volem deslligar-nos d’aquestes normes. És una revista que no és una acumulació de coneixement, sinó que vol agafar temes que obrin la reflexió dels que llegeixen els articles. Volem obrir camp.
És poc comú trobar sinergies entre catalans del nord i el sud de l’albera, com sorgeixen en el seu cas?
Pensem que és poc comú, però si anem un segle enrere, era molt més comú que ara. És veritat que les institucions ens fan creure la frontera. Hem entrat en lògiques, després de tot un treball europeu d’esborrar fronteres, que tornen a dir que les fronteres són útils, fortes, protectores i que cadascú ha de quedar al seu costat de la frontera. Veiem a la vegada un mainstream que diu que les fronteres no existeixen i un dia a dia on tothom et recorda el món passat on les fronteres tenien utilitat. Jo crec que fa dos segles, o el segle passat, un pagès de la Cerdanya o de l’Albera comunicaven normalment amb els pagesos del sud. La invenció de la modernitat ens ha distanciat. Ara cal tornar a la normalitat, i la normalitat d’una nació pagesa és tornar a parlar amb qui comparteixes ganes, projecte o necessitats, com comprar un camp per fer una producció de vinya. És una construcció mental que tenim des de fa poc. La creença en una frontera és del 1939. Quan veiem tots els estudis sobre migració… el cas mateix de Perpinyà, si ho mirem, la ciutat guanya un terç de la seva població entre el 1920 i el 1930. Un 99% de la gent ve de comarques gironines. S’arriba a 70.000 habitants. Crec que 25.000 arriben a aquest període, després de la 1a Guerra Mundial. És un moment clau. Hi ha dos moments claus a la història de Perpinyà. En l’àmbit arquitectònic, quan era part del Regne de Mallorca i tenim un gòtic molt ric. També tenim una arquitectura fantàstica en l’àmbit d’Art Déco, perquè aquells anys 20 i 30 van ser molt bons. Que aquests catalans vinguin aquí, això té impacte durant la retirada, el 39. No arriben a França, arriben a un territori on ja hi ha solidaritat. No sé si aquesta visió de proximitat interessa o no? O millor quedar-nos amb la caricatura de la frontera. Hi ha un imaginari de l’exili en què després de passar la frontera hi ha el no-res. Què és l’exili? Una realitat que cal mirar com cal.
I les sinergies de Mirmanda com sorgeixen?
D’amistats. Les amistats entre investigadors fan pujar gent al carro i anem fent un grupet. Comencem amb un primer número fa quinze anys. A poc a poc ens hem adonat que aquesta revista s’ha transformat en un grup de reflexió. Hem decidit dir que som un grup de mirmandians. El dia 1 de maig el dediquem a fer la Festa del Treball pel País. Ens trobem i decidim com fer el següent número. Determinem la temàtica i comencem a mirar qui podria escriure de la temàtica. Després, també fem xerrades per enriquir el debat.
Pot sobtar que un producte així opti per incloure articles en francès...
Podríem incloure també articles en anglès, no hi ha cap problema. Podrien ser en castellà també. El punt de partida és el territori i d’aquí anem cap al món. Si el món ens porta un article en castellà, perquè no mirar-lo amb interès. Sabem de totes formes que no volem ser provincians de Barcelona ni de París. Som conscients de qui som i de la diversitat que podem personificar. Som oberts al món, perquè som a un territori que s’ha d’obrir al món. Sobretot, no se l’ha de tancar perquè és un lloc que té una frontera. Encara, com a catalans, integrem la lògica que ens poden dividir els Pirineus. Quan, de fet, sabem de sempre que les valls són els llocs d’unió dels pobles. D’una banda i l’altra de l’Albera és la mateixa gent que hi viu. Veure com a punt d’unió una muntanya és bastant clar. Tenim el Canigó, el Montseny, Montserrat... Les muntanyes són claus en la geografia de l’imaginari català. Potser més que qualsevol frontera entre dues comarques, que sovint són bastant estúpides. Funcionem amb espais a partir de muntanyes com a referents. Mirmanda és dins el poema Canigó de Verdaguer. Tenim clar que des de Figueres també es miren el Canigó. Per què una duana ens crea diferències si hem mirat sempre la mateixa muntanya per saber el temps que farà demà?
La darrera revista la dediquen als fake. Quins creus que són els fake més rellevants que pesen sobre el món contemporani?
Dins les converses de la revista hi havia la lògica del procés català i el contraatac fet de fake. Fins i tot començaven a parlar de Rússia. Fins fa vint anys podíem creure el que escriuen els mitjans, ara hi ha un dubte sobre la ciutadania. A Catalunya del Nord també m’havia trobat jo confrontat amb la lògica de quadres falsos. Vivim amb el fake, tot és fake i d’altra banda el que és important és el que et creus tu i saber què vols construir. Qualsevol tema nacional és un fake, una invenció del XIX o el XX. En qualsevol cas, cal veure com mirem aquests fake, fem que la gent se n’adoni i que la gent faci les tries de manera conscient. I nosaltres denunciem sempre el fake, però sent conscients que nosaltres mateixos fem fakes.
Quins són els principals fake que pesen sobre els Països Catalans?
El principal és la cultura de l’autonomisme. Parlant de Catalunya, es va crear la idea del jardinet, aquest triangle que surt de logotip a TV3. La gent s’ha cregut que això era el seu país, el seu jardinet, que s’havia de cuidar com calia, amb una cultura pròpia i impostos propis. Això ha creat un distanciament amb els altres països catalans. Jo estic fart que em preguntin si soc català. Sí, soc català. Segons el diccionari Larousse, el català és una persona que viu l’autonomia dita Catalunya i als Pirineus Orientals. Ara hi ha hagut una creença tan forta de dir que un català és algú que viu a Catalunya, que se’n va a la lògica de l’autonomisme. Això fa que l’imaginari català visqui en el perill d’estancar-se en un món postautonomista, molt lligat a l’autonomisme. En el cas de les Illes Balears, que és una mica diferent perquè són illes, i el País Valencià, on tenim pocs contactes entre nord-catalans i valencians. Tenim moltes coses en comú, però cadascú està en aquest tros de món que li va regalar l’estat i es queda allà.
Què vol dir el concepte afrontera al que dediquen un número de la revista?
Posem fronteres on volem posar fronteres o està acceptat posar fronteres. Quan traiem aquestes fronteres, es veu el món de forma diferent. Sense negar les fronteres, desplaçar una frontera ens permet, potser, trobar més solucions pel dia a dia i els territoris. En l’espai afronterer, veiem que si traiem la frontera entre Catalunya del Nord i l’Empordà aquesta ens diferencia de moltes coses, però tota la resta és quasi semblant. Si feies venir una fada i treies l’element lingüístic que ens diferencia molt -perquè aquí el català s’ha perdut molt- després la manera de menjar és la mateixa, els productes són els mateixos, la manera de viure és la mateixa potser… No sé per què ens hem de creure la frontera que hi ha entre els dos territoris.
Aquest és el concepte d’afrontera?
És el concepte que diu que no cal negar la frontera, però sí judicar, veure perquè existeix i si cal intentar-la superar. Superar, encara ho dic, és molt complicat. Estem mirant el món amb els nostres ulls i una herència en què la frontera és molt important. Per explicar-ho faig servir la història del més gran escultor català de la història.
Qui?
Arístide Maillol. Era de Banyuls de la Marenda. Ell, quan llegeixes els llibres del Pla, et diu que de petit anava més sovint al mercat de Figueres que no pas al de Perpinyà. Perpinyà li quedava lluny. El seu espai natural, des de Banyuls, no era Perpinyà. Ell es forma a París, com gairebé tots els artistes de finals de XIX, després de Rodin esdevé el més gran escultor viu. Participa en una exposició a Barcelona i allà tots els escultors s’espanten perquè “parla com nosaltres”. El seu imaginari es trenca. Al Museu Nacional d’Art de Catalunya només hi ha una estàtua. Al MoMa, als EUA, hi ha una sala amb vuit obres. A Barcelona, capital de Catalunya, l’única que hi ha és a l’exterior del MNAC i la van regalar uns empresaris el 1992 per agrair l’organització dels Jocs Olímpics. Maillol, que diu a Prudenci Bertrana que la seva pàtria és Catalunya. Tens un dels més grans escultors del món que parla la teva llengua i és de la teva cultura, que anticipa el noucentisme i no tens cap política d'adquisició, de compra. És curiós veure això. En canvi, Teresa Camps Miró, professora d’història d’art de la Universitat Autònoma de Barcelona, explicava que “vivia tan a prop de la frontera que la gent es pensava que era català”. És fantàstic això. És com negar-nos a nosaltres el dret a ser català. Això fa part de la paradoxa catalana d’autoodi o limitacions. O d’aquest autonomisme. És tan complicat.
En l’actualitat, com descriuria la relació entre la cultura feta a la Catalunya del Nord i la feta a la resta dels Països Catalans?
Hi va haver un gran moment als anys vuitanta de fer l’Enciclopèdia Catalana i que en aquests temes es comptés sempre amb persones del nord, del País Valencià o les Illes. Això els va acostumar a treballar junts, però es va desfer als anys noranta. Nosaltres sem els hereus d’un buit total. Hi ha pocs projectes comuns, de fet. Excepte els institucionals, perquè hi ha finançament públic. Però, no hi ha un gran projecte. Ni a Viquipèdia, perquè no treballem junts. I això és culpa nostra, perquè a escala digital Catalunya del Nord no té tanta potència. Això és clar. Parlàvem del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Si és nacional, no hi ha cap representant del País Valencià, les Illes Balears o del nord. Si és nacional, és nacional d’una Catalunya autonòmica, s’acaba aquí. Cal una concepció més oberta i menys administrativa sobre la cultura i el coneixement.
Ha estat sempre així la manca de relació?
Fins als anys noranta hi ha moltes relacions. És quan s’institucionalitzen les relacions que es perden. Del 77 fins al 87 hi ha un període on es podia produir i fer junts. El segon Congrés de Cultura Catalana es va fer en part al nord. Però, era un procés de construcció d’una autonomia. Quan entrem dins de la legitimació o el poder d’aquesta mateixa autonomia es perden les ganes de treballar junts.
Des de Mirmanda han notat el poder de la frontera a l’hora de treballar junts per fer el projecte?
No. Crec que no hi ha hagut cap dificultat. És natural i fàcil. El punt de partida és que ens entenem. Les coses van fàcils. Que s’hagi d’enviar un correu electrònic o un Whatsapp només, fa que la frontera de cop s’esborri. Després, les tradicions acadèmiques sí que són diferents. Els nord-catalans tenim una formació més francesa i els sud-catalans una més espanyola, perquè no hi ha una formació catalana.
El món digital és una oportunitat per enfortir els vincles entre el nord i el sud o és un risc perquè la globalitat difumina allò territorial?
Hem d’utilitzar les tecnologies per arribar al punt de l’ultralocalisme i el mundialisme. Els passos intermedis, l’autonomia o el futur estat, bo, són estadis necessaris. En tot cas, hi hem d’arribar. Ara, el que s’ho menja tot és un ideari mundialitzat. Però, nosaltres hem de ser clars en guardar el nostre ultralocalisme d’acció, de pensament, d’imaginari viu i interactiu. Sense això, serem com tots els altres, un mainstream total. L’autonomisme ha portat a un mainstream intel·lectual desastrós.
Ha mancat capacitat d’articular relat?
El relat de l’autonomisme que s’explica a Catalunya és un fake des de fa quaranta anys. Ara hem entrat a un altre relat, que pot ser un fake també. A veure, jo em sento més còmode amb el nou relat que està defensant la ciutadania de Catalunya que és més lliure a l’hora de pensar projecte i futur, fins i tot territorial.
Fins a quin punt es nota al nord el centralisme barceloní?
Nosaltres, els nord-catalans -ens podem adjudicar també els figuerencs- representem el 2% de la població dels Països Catalans. Tenim un premi Nobel de Literatura, Claude Simon -que escrivia en francès, però en tot cas al seu últim llibre hi ha tres o quatre paraules en català-, tenim un Pascal Comalada, tenim un Dalí. Tenim un món intel·lectual, una riquesa. Maillol és un gran escultor català, Rigau, un gran pintor… Tenim la meca del cubisme, Ceret, el lloc on va néixer el fauvisme, Cotlliure. Tenim el lloc on el surrealisme ha tingut la màxima importància a Catalunya, Cadaqués. Per un petit territori, déu-n’hi-do l’aportació que podem fer a la cultura catalana. És clau. Per què ens hem de posar sota les ordres d’una cultura barcelonina feta amb gent que no té sentit, excepte el fet de tenir el poder de la cultura? El nostre territori funciona i és ric i és dens. Si el ball nacional és la sardana, aquesta ve d’un lloc i és del nord de Catalunya. És un èxit total. Què fa la resta del país?
L’exili dels anys 30 i 40, com contribueix a la cultura transfronterera?
És molt complicat. El món de l’exili queda com un mite total, per vosaltres i per nosaltres. Hi ha hagut gent amb bona fe que va venir aquí. Crec que és injust com es tracta l’exili del 39. Es parla dels camps de concentració de la costa rossellonesa, però es parla poc dels camps de Franco. O passes la frontera i tens una possibilitat de salvar-te o et quedes a un lloc amb batallons disciplinaris, camps de concentració, passaràs gana durant anys i no podràs tenir una trajectòria ni d’artista ni de pensador. Estàs totalment aïllat del món dins l’univers franquista. Tinc dificultats amb el món de l’exili perquè està molt idealitzat. Després de dos anys o tres de camps de concentració i la guerra mundial, s’obre una altra etapa. A Perpinyà teníem un de cada cinc habitants que era del sud. En aquell moment sí que hi ha aportacions. Al món de l’exili, qui està pitjor? El que s’ha quedat que s’està menjant el franquisme i la seva nina ha anat a escola a les monges i no té llibertat sexual? A qui hem d’idealitzar dels dos? El que arriba que alliçona l’altre perquè es queda a un país franquista? Quan ell ho té tot guanyat a l’Europa dels anys 50 i 60? És fantàstic viure a aquesta època, no hem tornat mai a viure un període tan gran de prosperitat. Aquests dos anys de camp de concentració s’estan facturant ara. Perquè hi ha una generació que diu que els seus pares van patir. Però els seus pares van patir dos anys, després van viure bé. Hem d’escoltar el relat d’aquests dos anys o un relat de cinquanta anys? Quan parlem dels llocs de memòria, ens fan creure que la frontera és important, perquè agafem un moment concret. Fem una contramemòria del món actual. És molt curiós perquè els que defensen la memòria de l’exili són fills d’exiliats. Ho defensen quan tenen 60 o 70 anys, de jubilats i la majoria han viscut a l’Estat francès. Ara es permeten criticar l’Estat francès perquè va acollir malament els seus pares. Això és vergonyós. És antirepublicanisme que hi hagi una aristocràcia memorial que perquè els seus pares van ser exiliats siguin els que poden parlar d’això. No és perquè ets el fill de què en saps més. Aquest és el gran problema del món memorial. No els hem vist en setanta anys i ara ens diuen que s’han maltractat els seus pares. És veritat que hi ha hagut dificultats entre el 39 i el 42, amb els camps. Però, del 40 al 44 Catalunya del Nord viu la guerra, les restriccions, l’anar al front a lluitar. Això entra dins el relat català. Claude Simon va ser un dels presos dels alemanys.
Hi ha iniciatives referents per normalitzar una relació cultural entre el nord i el sud de l’Albera?
No s’ha de normalitzar, s’ha de fer. Això d’una institució amb l’altra institució ha fracassat durant quaranta anys. Una cultura no entra en la lògica del dirigisme. Mirmanda és diferent perquè són amistats, gent que es troba…
Hi ha altres iniciatives culturals populars?
El fet català és un fet social. Un fet cultural… no ho sé.
A mi només em venen al cap els discs de Pascal Comalade amb Enric Casasses...
Sí, és veritat que fan junts. La clau és fer junts. Quan fas junts, crees la cultura. Si fas un concert al nord amb gent del sud o al revés, no hi haurà ningú. Però, quan fan junts, s’adjudiquen els públics recíprocs. Ens hem de posar a fer cultura junts per fer cultura nacional.
Quins són ara mateix els referents artístics a la Catalunya del Nord?
Vosaltres confieu en les institucions que són vostres, o us penseu que són vostres. Però, aquí, en l’àmbit institucional, no ens proposen cap relat de res. Sí que tens el museu de Ceret, però amb una realitat molt deslocalitzada. D’altra banda, tenim l’ajuntament de Perpinyà amb una persona d’extrema dreta que el seu relat no ens interessa. No vull entrar en lògiques de relats, sinó de poder fer localment i de forma oberta.
Quina gent està fent?
El més interessant està fora del món cultural. El món dels vinyataires, el món de la producció ecològica… Quan a Mirmanda parlem d’ultralocalisme, parlem també de quilòmetre zero. La pagesia ha fet el que es diu l’eclosió sostenible. Mentre nosaltres, el món de la cultura és insostenible. Els espectacles que estem fent no donen oportunitats de tenir una economia global i generosa. Poden ser espectaculars i donar ganes a la gent d’anar-ho a veure, però no és respectuós amb els artistes i els intel·lectuals. Aquests estan patint la crisi. L’esforç que es va fer per fer una agricultura sostenible, s’ha de fer per tenir una cultura sostenible.
L’estat francès inverteix en els circuits culturals perifèrics? Arriben fons institucionals per dinamitzar la cultura que no és parisenca?
En l’àmbit de la gestió cultural, hi ha una bombolla a final dels 80 i els 90. Ara hem arribat a una fragilitat dels mercats de productors culturals, que estem davant d’un monstre que és la cultura de l’espectacle. És molt globalitzat. Qualsevol poble vol una cosa globalitzada, no local. Ara, per tenir visibilitat i reconeixement, cal fer aquesta cultura de l’espectacle a tots els nivells. Barcelona ho fa molt bé, però qualsevol ciutat mitjana catalana no aspira a poder fer això. No poden ser a primera fila a escala internacional. París sí que hi arriba, és l’única ciutat-món que hi ha a l’Estat francès. Barcelona hi arriba, però a la resta ens queda molt poca cosa. Fins fa poc el 35% del pressupost de cultura es repartia a la resta de l’Estat i el 65% es quedava a París que era l’aparador de la cultura francesa a escala internacional. Què vols fer quan representes el 2% dels Països Catalans i el 0,02% de l’Estat francès? L’única cosa fantàstica és la lògica de perifèria. Van Gogh quan és bo no és quan és a París, és quan és a Arles. Cézanne revoluciona l’art modern a Provença, no a París. Gauguin és molt bo no a París, sinó a Tahití. Maillol és molt bo perquè és de Banyuls. La revolució no es viu al centre, a la capital. La capital és un lloc de discussió, de saló, d'ensenyar les obres, de mercat per poder vendre, però la creació es fa a la perifèria. Per què el nord de Catalunya és fantàstic i hem tingut el fauvisme, el surrealisme, el cubisme, el noucentisme que va néixer a l’Albera. L’alba de l’art modern és a l’albera. És perquè tenim dues perifèries que es toquen. Estàs lluny de tot i et trobes davant de tu mateix per poder crear i fer. La cultura d’espectacle que ofereixen la capital i el capitalisme no és productiva. El que és productiu és on es troben dues fronteres. Podem ser de nou un lloc de pensament i creació. Mirmanda mira de ser un eco d’aquesta voluntat. Al mig del no-res, com al mite de Mirmanda, pot sortir quelcom excepcional que pot ser la cultura del demà, no formatada pel món globalitzant.
És la nota d’optimisme?
Quan no hi ha res, quedem nosaltres. Amb gent de bona voluntat s’arriba a fer coses. Molta gent va a la capital per tenir un èxit kitsch, per sortir a la foto, però això no produeix res pel que fa a continguts culturals reals, és només publicitat. El moment de l’altre èxit és quan estàs sol produint. Però, aquí no fas una selfie, perquè és un moment complicat. Prefereixo aquest moment de creació que el moment de la representació de la creació que és poc interessant, entra dins la dinàmica de l’espectacle que la creació cultural. Confonem molt difusió amb creació.
