De manera imminent, el govern espanyol presentarà una nova reforma de les pensions. Una reforma que, segons tots els indicis, caldrà complementar-la amb una altra de nova, i encara més regressiva a finals d’any, per les pressions europees, com no pot ser d’altra manera. S’observa en els mitjans de comunicació, un intent de semblar una reforma progressista, que rectifiqués el rumb de les retallades de l’època del ultraneoliberalisme del PP que es va carrega l’anomenat “factor de sostenibilitat”. Aquest es pot entendre com a la desvinculació de la revalorització de les pensions amb la inflació, cosa que podria generar, en una sola dècada, una disminució d’entre el 15 i el 30% de la capacitat adquisitiva dels pensionistes. Sembla que això ha canviat. El que no ho ha fet ha estat l’objectiu: disminuir el còmput global de la despesa de la seguretat social. I això es pot aconseguir incrementant l’edat real de jubilació, que a Espanya s’ha fixat als 67 anys amb l’excusa de l’increment de l’esperança de vida.
Cert. L’esperança de vida ha crescut, com també ho ha fet la productivitat (de fet, s’ha multiplicat) o el PIB. Ara bé, l’increment de l’edat de jubilació efectiva persegueix el mateix que totes les polítiques econòmiques d’ençà que Margaret Thatcher va afirmar que “la societat no existeix”: la baixada d’impostos i càrregues econòmiques als rics i megarics. I com que els salaris (i per tant les cotitzacions a la seguretat social) no han deixat de disminuir en les darreres dècades a còpia de polítiques neoliberals, és obvi que cal “estalviar despesa” anant erosionant un dels pilars de l’estat del benestar.
Com dèiem al principi, atacant el factor de sostenibilitat s’aconseguia una reducció de diners destinats a les pensions. Apujant l’edat de jubilació, s’aconsegueix exactament el mateix, encara que d’una altra manera. Diríem, a més, que d’una manera més eficaç. És evident que perllongar la vida laboral en uns quants sectors deteriora la salut de les persones, i redueix també la seva esperança de vida. I no parlem exclusivament de miners o picapedrers. Les condicions laborals en els darrers anys han empitjorat ostensiblement com s’ha incrementat el nivell d’explotació. Això genera un deteriorament psicològic en què el burn out o la síndrome del treballador cremat esdevé un factor cada vegada més present. De fet, als Estats Units s’ha detectat una veritable epidèmia de morts prematures, entre els quaranta i cinquanta anys, entre treballadors de coll blanc, pel consum d’opiacis que és, al seu torn, el que permet rendir al màxim nivell en un món laboral ultracompetitiu. I això comença també a passar aquí, per exemple, entre el món dels docents, treballadors socials o advocats. En un percentatge significatiu, als seixanta-set anys, les capacitats de molts pràcticament s’han extingit. Encara més greu, una determinada cultura empresarial que ho fia tot a la sobreexplotació fa que molta gent de quaranta-molts o cinquanta-pocs anys siguin acomiadats, i que sigui pràcticament impossible tornar a tenir una ocupació de qualitat, de manera que és habitual que molts treballadors desocupats, que sobreviuen amb subsidis simbòlics, acabin, també amb menors cotitzacions, amb una quantitat molt més baixa del que en justícia els haguessin comportat. I això, després d’haver passat dècades de pobresa, que ja sabem que és el principal factor de la disminució de l’esperança de vida.
Tampoc no hi manquen propostes profundament antisocials i escassament ètiques, per a aquesta enèsima contrareforma de les pensions. Les possibilitats d’allargar la vida laboral de manera voluntària, només passarà en llocs prou atractius perquè el treballador tingui el seu incentiu. La qual cosa provoca, certament, un tap generacional i restringeix les ocupacions atractives entre els més joves.
Anem a pams. El problema no són les pensions. És el deficient mercat laboral i la pèssima manera en què es distribueixen els recursos a dins la nostra societat. D’una banda, no té cap sentit que la gent es jubili a edats avançades amb un atur estructural endèmic elevat i una població activa reduïda. Amb un 14% d’atur oficial a Espanya, un atur juvenil que representa el 37,7% , que s’allargui l’edat de jubilació és un insult a la intel·ligència.
El problema, evidentment, és el finançament de les pensions, que és un factor molt lligat a una recaptació insuficient, lligada a una insultant política de sous baixos. Catalunya és un país ric amb treballadors pobres, i un atur que no es correspon a l’activitat econòmica. Si els salaris s’adeqüessin amb la renda per càpita, aquests haurien de pujar una mitjana d’un 25% i situar-se amb una normalitat de 33.000 € anuals. Si la jornada fos com la d’alemanys o holandesos, la desocupació baixaria de 12% actual al 8-9%, la qual cosa, al seu torn, propiciaria salaris a l’alça. Això tindria un efecte fàcil de deduir: les cotitzacions a la seguretat social s’incrementarien de l’ordre del 25-30%, i s’esvairia en poc temps el dèficit de la seguretat social. No cal tenir molta imaginació que són les 35h de jornada a França la que ha permès tenir una edat oficial de jubilació als 62 anys d’edat.
Evidentment, mesures d’aquest estil, tindrien damnificats: bona part de les empreses, els beneficis de les quals estan sotmesos a una càrrega fiscal molt més baixa que els salaris, veurien disminuïts els beneficis… al nivell dels seus homòlegs europeus. Recordem que la càrrega impositiva a les empreses és teòricament d’un 25-30%, quan en realitat, tot indica, en base a estudis del sindicat de gestors d’Hisenda, que la cotització real per a les empreses de l’Ibex se situa entre el 7-8%, fetes deduccions i martingales diverses, la majoria, legals.
Hi ha un altre factor encara més greu: una deficient cultura empresarial. Convé molt seguir a les xarxes socials els “mierdajobs”, on hi ha exemples de la mena d’ofertes de treball, amb condicions que recorden l’era de la servitud, que corren entre els caps de personal. O les amenaces de mort que reben alguns inspectors de treball quan investiguen tot aquest món dels jornalers a Múrcia. O les queixes hipòcrites d’alguns restauradors que no troben cambrers… no disposats a cobrar una misèria! És cert empresariat, que també és un dels beneficiaris del franquisme i la transició, el principal problema. És la distribució de la renda, el principal problema. És el fet que hi hagi treballadors pobres el principal problema. I com que ningú, en base a una coneguda impunitat, no té el valor de combatre tot això, és normal que ho acabin pagant els pensionistes, o els qui no arribaran mai a ser-ho.
