Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"Si haguéssim de resumir en una frase el principal problema social de Catalunya seria “treballar per dos i cobrar per mig”
Un país precari
12/06/2021 Hemeroteca

Si haguéssim de resumir en una frase el principal problema social de Catalunya seria “treballar per dos i cobrar per mig”. De fet, semblaria el lema que defineix l’absència de contracte social, que explicaria allò que Vicenç Navarro ja denunciava feia dècades com a “subdesenvolupament social” i que resumiria les relacions de classe en un país molt desigual, que rere certa retòrica de l’emprenedor i ètica del treball ha amagat i amaga moltes misèries evitables. 

No són opinions, són fets freds corroborats per les estadístiques. Catalunya no és cap país pobre. El seu PIB per càpita (2019, IDESCAT) ens correspondria uns 32.658 € anuals, cosa que ens situaria en el 33è lloc, just per sota d’Israel (32.769 €) i no massa lluny d’Itàlia (35.597), França (37.872) o el Regne Unit (38.452) (Dades del Banc Mundial). El problema, i un dels principals factors que propicien aquest “viure per sota les nostres possibilitats” té a veure amb l’escassa participació dels salaris en la renda del país. Traduït en xifres, si el salari mitjà anual dels catalans és de 25.558 € (2018) això representa un escàs 78% del PIB per càpita, la qual cosa indica que bona part de la riquesa és heretada, financera, patrimonial o, en altres termes, que no prové de l’esforç, sinó del rendisme.  Si ho comparem, la participació dels salaris en la renda dels italians és del 88%, dels francesos, un 96%, dels finlandesos un 108% i dels israelians un 122%, amb un salari anual superior als 40.000 €. La cosa és més greu si tenim en compte que el salari medià dels catalans, és a dir, el més freqüent, és de 17.428 € anuals que, repartits en 14 mensualitats es tradueix en 1.244 € bruts al mes -és el que explica la baixa recaptació fiscal absoluta i l’esquifida despesa social–. Si això es combina amb el fet que el lloguer d’habitatge mitjà a Catalunya és de 713 €  (898 € a Barcelona), i afegim cistella de la compra, preu de serveis oligopòlics de llum, gas, electricitat, podem entendre perquè som un país ric amb catalans pobres (i altres que viuen en base a privilegis heretats). Tot això explicaria que Catalunya és un dels països europeus amb major taxa de risc de pobresa (24,6%) (IDESCAT) respecte, per exemple, Itàlia (19,9%), Regne Unit (16,7%), França (13,6%) o Finlàndia (11,6%). 

Alguns diran… això és fruit de l’estructura econòmica… Segur? Més aviat hauríem de parlar de decisions conscients i no tant d’un problema de formació dels treballadors (la cantarella habitual que oculta una diàspora creixent de professionals qualificats) com de deficient cultura empresarial. El 22% dels treballadors catalans és precari, una taxa només superada per la França del neoliberal Macron, Croàcia i Espanya. I és escandalós  especialment entre els treballadors joves, que segons un informe d’UGT aquest fenomen s’enfila fins al 88,3%, situació especialment dura si afegim que a Catalunya la desocupació juvenil és d’un 33%. Pels que treballen de manera més o menys estable, les coses tampoc són per tirar coets. Segons dades de l’OCDE, la jornada mitjana d’un treballador espanyol (i no crec que hi hagi massa diferència amb els catalans) incloent-hi jornades completes i parcials és de 32,7 h setmanals. Massa, si comptabilitzem 29,2 h. de britànics i francesos, 27,2 h d’holandesos o 26,2 h d’alemanys. El problema, a més, és que alguns informes sindicals consideren que els treballadors catalans a temps complet, que solen fer hores extres, normalment no pagades, fan una mitjana que s’acosta cap a les 44 hores. Com dèiem al principi, treballar per dos (cosa que explica l’atur) i cobrar per mig (cosa que explica la pobresa, especialment si considerem els preus abusius de l’habitatge i els serveis bàsics) sembla un dels nostres fets diferencials. Torno a repetir-me: la majoria dels catalans viuen per sota de les possibilitats del seu país

Si s’ha dit que “Espanya ens roba” (16.000 M € anuals, segons consensuen els economistes), als catalans també els roben renda, temps, benestar i perspectives. I no és tant fruit d’un espoli fiscal aliè com d’un espoli social propi. Un dels tabús catalans és que no es qüestiona l’escassa qualitat de l’economia catalana –especialment un empresariat refractari al pacte social–, i per extensió, la connivència amb els poders públics i privats perquè això sigui i continuï així. No és tan complicat fer contractes estables, ni tampoc pagar salaris decents –com demostren economies semblants a les nostres–. L’estructura econòmica del país respon a una estructura social fonamentada en el capital econòmic heretat, i encara més lamentable, un capital social que és el que ofereix veritablement oportunitats laborals. En aquest país, per tenir una bona feina i ben pagada, resulta més útil un bon cognom que un parell de doctorats. Perquè, no ens enganyem, el propi sistema educatiu, que té com a una de les seves principals funcions atorgar igualtat d’oportunitats en base a la meritocràcia, és un dels més segregats (l’índex de segregació és d’un 0,30, només superat per la Comunitat de Madrid, Hongria i Turquia). En altres paraules, hi ha una hipòcrita voluntat, a còpia de martingales discretes i mecanismes subtils per propiciar una reproducció de diferències socials, generant guetos escolars de rics i de pobres. O, en termes alternatius: els grups benestants no trien escola, sinó companys de classe –i una agenda de contactes útils– als seus fills. Per cert, que una de les sociòlogues catalanes més reputades, Marina Subirats, ja va desmentir fa alguns anys la creença que Catalunya fos un país de classes mitjanes. Per a Subirats, i centrant-se en l’àrea metropolitana de Catalunya, dibuixava una piràmide social amb un 1% de classe alta, un 39% de classes mitjanes (de les quals, un 10% es podria considerar mitja-alta o “classes professionals”), i un 60% de classes populars o treballadores. La creença, molt arrelada en el camp polític, es fonamenta, en tot cas, en la invisibilització mediàtica i política d’aquests estrats més fràgils i deficitàries en representació.  

Ja a principis del segle XX, d’acord amb els magnífics estudis estadístics en base al padró elaborats per José Luis Oyón per a la ciutat de Barcelona es constataven problemes similars als actuals: escassa mobilitat social, l’habitatge més car d’Europa (en capacitat adquisitiva) i els salaris, en capacitat de compra, dels més baixos del continent. Això s’ha mantingut, i només algunes circumstàncies excepcionals –el creixement de 1960-1974, l’entrada a la Unió Europea i l’adopció efímera de polítiques keynesianes i forta inversió pública entre, més o menys, 1987-2001)- han permès autoenganyar-nos. En qualsevol cas, en una societat classista com la nostra, l’arribada d’onades d’immigrants, ha permès importar treballadors barats –i omplint els estrats més baixos en la base social– en la mesura que alguns estrats de classes populars han pogut experimentar tímids i fràgils ascensos socials, sense alterar-ne els equilibris preexistents. 

Sovint es fa la (justificada) crítica a l’independentisme d’obviar aquest problema. I de fet, determinades opcions polítiques unionistes han jugat a explotar aquesta fragilitat social, generant un discurs pervers i esbiaixat que associaria catalanisme a burgesia, i catalanoparlant, a ric egoista. Qualsevol observador mínimament rigorós sap de la fal·làcia d’aquesta creença. Tanmateix, què pot fer la raó dels fets en contra de la fe dels prejudicis? El problema és que el catalanisme no s’acaba de creure massa aquest mantra d’”eixamplar la base”. Aquesta idea sovint es limita a tractar d’infiltrar-se en les antigues xarxes clientelars de PSC o l’espai post-PSUC per poder manipular-les electoralment i obtenir alguna base social per articular localment els respectius partits. El problema és que no existeix un veritable projecte socialment igualador, cap proposta mínimament elaborada i atractiva per anivellar sociològicament el país. Determinats prejudicis –com ara, certa cultura antisindical– persisteixen entre els ideòlegs i responsables polítics independentistes. Encara no sento ningú amb prou valor que entengui que, a tall d’exemple, els impostos a les herències o al patrimoni, els drets laborals, el paper fonamental dels sindicats independents, les polítiques expansives, la creació de centenars de milers de llocs de treball  públics, la reducció de l’horari laboral o l’expansió dels salaris, no només acaba beneficiant globalment l’economia d’un país –com històricament han demostrat les societats nòrdiques–, sinó que precisament han generat una cohesió social que també ha acabat propiciant una cohesió nacional. Difícilment podrem ser República, si des d’ara no som capaços de trencar amb les regles del joc que ens han arrossegat fins a aquest país precari.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid