Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Entre la tragèdia i la farsa
16/06/2021 Hemeroteca

Deia Karl Marx: “La història sempre s’esdevé dues vegades: la primera com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa.” La tragèdia fou allò que en Xirinacs anomenà “la traïció dels líders”, és a dir, el procés de desmobilització popular i de legitimació del règim monàrquic espanyol hereu directe de les essències del franquisme. Fou perpetrada pels dirigents polítics i sindicals que donaren suport a la Constitució Espanyola de 1978, als Pactes de La Moncloa que suposaven la rendició del moviment obrer als dictats del capital, i a l’operació de maquillatge d’uns aparells de l’Estat i uns poders fàctics filofeixistes i hostils a qualsevol intent de democratització real o de redistribució del poder i la riquesa.

Després de 30 anys, el règim monarquico-autonòmic va entrar en risc de fallida per una triple crisi que tenia unes arrels ben profundes, intrínsecament lligades entre si i als fonaments de l’Estat: la corrupció ha estat un element clau per al desplegament de les polítiques antisocials i d’acaparament de la riquesa a mans d’una minoria que han caracteritzat els governs tant del PSOE com del PP. Alhora, aquestes polítiques extractives i el sustent de l’aparell de l’Estat s’han fonamentat en l’espoli econòmic dels Països Catalans, emparat en el discurs catalanòfob i excloent utilitzat com a vàlvula d’escapament per les corruptes elits econòmiques, polítiques i mediàtiques espanyoles.

L’empobriment de la classe treballadora i la marginació progressiva de la petita i mitjana burgesia catalana dels centres de poder van dur al desplegament d’un ampli moviment que propugnava la superació del règim hereu del franquisme i la construcció d’un nou marc polític més just i democràtic, que permetés donar resposta als anhels i necessitats del nostre poble: la República Catalana. Així, l’independentisme català ha estat, aquest darrer decenni, un exemple de mobilització democràtica i d’apoderament popular únic a Europa. Mentre arreu creixien el feixisme i l’individualisme, els catalans construíem una sortida a la triple crisi basada en més democràcia, més justícia social i més participació política.

El Primer d’Octubre del 2017 fou la constatació del poder del poble organitzat, i, des d’una perspectiva independentista, la data que hauria de marcar el punt de partida i no-retorn. La data en què es va confirmar la tesi sobra la irreformabilitat de l’Estat espanyol i el seu caràcter intrínsecament autoritari, demofòbic i excloent, llargament sostinguda per l’independentisme d’esquerres i combatiu d’aquest país. La data en què a ulls de tot el món va quedar clar que la independència, la construcció republicana, no podia ser sinó la culminació d’un procés de ruptura democràtica.

I, novament, la tardor del 2019 el poble català va demostrar la seva disposició a prendre el poder i a desempallegar-se finalment de les cadenes de l’autonomisme… el poble sí, però, i els seus representants polítics? Doncs, en bona part, preparant la repetició de la història. I, així, el que havia de ser el “govern de la restitució” de la legitimitat prèvia al cop d’estat del 155 va esdevenir “el govern de la restauració” del règim autonòmic, de la submissió als dictats de l’Estat i dels poders fàctics.

I a partir d’aquí, anar fent: de lluitar per l’amnistia total a donar per bo un indult parcial i reversible per a només 13 dels més de 3.000 encausats independentistes i legitimar així la repressió. De denunciar l’espoli i el xantatge econòmic de l’Íbex i l’oligarquia a fer-los la gara-gara i distreure el personal amb la fal·làcia dels fons europeus que l’Estat repartirà entre les multinacionals de costum. De plantejar la sobirania econòmica a retornar a la (més irreal que mai) xerrameca pujolista del peix al cove… Vet aquí la miserable farsa d’aquesta història d’una traïció repetida! Hi ha, però, una diferència respecte a l’any 1978, i és que qui ha tastat la llibertat d’una vegada difícilment pot tornar enrere. Més encara quan l’establishment autonomista, malgrat tot l’entramat mediàtic que el sustenta, i dels centenars d’estómacs agraïts en forma de càrrecs polítics i tècnics d’una mediocritat esgarrifosa, no disposarà ni dels mínims recursos per fer-nos empassar la restauració. Avui som molts més que fa 43 anys els qui no estem disposats a combregar amb rodes de molí, però ens cal organització i intel·ligència col·lectiva.

És necessari superar l’actual partitocràcia i articular des de la base, des de l’autoorganització i la mobilització, un moviment popular independentista sustentat sobre allò que ja hem après: que la ruptura és l’única via a l’autodeterminació, la República i, en definitiva, la democràcia.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid