Els costos dels «ara no toca» de la CUP

En política i en qualsevol projecte hi ha una idea clau: tant "fer" com "no fer" tenen costos. El problema, a l'hora de prendre decisions és que, gairebé sempre, els costos de "fer" són molt més visibles i previsibles que els de "no fer", els quals, contràriament, són molt més dificultosos d'analitzar. Quan tries "deixar de fer" t'exposes a dos grans problemes: 1) No analitzar les conseqüències que té aquesta inacció; i 2) No poder avaluar les conseqüències reals que hauria tingut l'acció, perquè no l'has acabat portant a terme. Quan decideixes "fer" passa a la inversa: és més fàcil debatre sobre les conseqüències i és més senzill posar remei a totes les mançanes que aquestes han generat.

Per tot això, segurament, i davant de situacions complexes, és més fàcil (i més fàcilment justificable) tendir cap a la posició conservadora: la inacció. I això és el que ha passat moltíssimes vegades en el procés de construcció, creixement i implantació de l'alternativa política electoral de l'independentisme d'esquerres, és a dir, la CUP-Guanyem. Diversos debats han travessat aquest procés i, moltes vegades, han tingut un desenvolupament semblant.

Sempre hi ha hagut un primer moment en el qual el tema era anatema: no plantejable, extraordinàriament reformista, mal vist, impur o incoherent. Un segon moment en què alguns (gairebé sempre els mateixos sectors) han portat el debat impur a l'escenari. D'entrada, el debat s'ha perdut. El purisme (un terreny ple de comoditats) cohesiona i arrossega sempre. Es fa difícil sortir-ne i ser el primer dels impurs (els llindars de l'acció col·lectiva...).

El tercer moment és aquell en què el debat s'ha anat estenent, així com la percepció de la necessitat plantejada. I a poc a poc es comença a perdre la por i a rebaixar els llindars de la impuresa. Finalment, i normalment per la influència d'algun esdeveniment polític paral·lel que n'accentua la necessitat, el debat plantejat, s'ha acabat imposant. Tot aquest procediment, feixuc i ineficient, sempre ha tingut lloc en un lapse d'entre 2 i 4 anys. Fixem-nos-hi. Tenim, per exemple, 4 debats clars:

- Un ha estat, històricament, el debat sobre la construcció nacional de l'organització. Per alguns, la CUP havia de ser una coordinadora, i no pas una organització. No calia ni alliberats nacionals (ni tècnics, ni polítics), ni una direcció clarament responsable i identificable (el poder informal ho regia tot i era infiscalitzable), etc. Molts se'n deuen recordar dels agres debats que van durar anys i que ara ja ni s'ensumen. Fa quatre dies, però, d'allò.

- El segon gran debat: presentar-se o no a les eleccions supramunicipals. En una mena de tendència pseudoanarquitzant, sempre hi ha hagut molta resistència a assumir aquest espai de lluita sense tabús. I finalment la CUP es presenta a totes les eleccions (excepte a les europees). Entremig, l'experiència del Front Republicà que obre la veda del debat sobre les eleccions espanyoles.

- El tercer gran debat: l'obertura de l'organització a amplis sectors i la flexibilització dels processos de debat i de presa de decisions. Ja tampoc ningú se'n recorda (i això sí que fa quatre dies, quasi literalment) de quan els debats i les votacions telemàtiques eren un tema implantejable. Ara s'han introduït amb una quasi total normalitat. O potser tampoc, com ho mostren els debats interns que va generar al 2015 el fet que Guanyem Badalona (per posar només un exemple d'actualitat) portés aquest nom o s'aliés amb altres actors; i les objeccions internes que s'hi posaven des d'algun sector (i parlem d'una proposta que, d'altra banda, es va demostrar tremendament exitosa). Finalment, però, com sempre, la proposta ha començat a penetrar, i amb quin èxit, també a escala nacional.

- I per últim, tenim el debat que ara ens ocupa, que repeteix l'esquema dels debats precedents i que és (ja ho heu intuït) allà on vol arribar l'article que llegiu: la qüestió del govern, com s'hi ha d'incidir o entrar-hi. Primer, en els governs municipals i en aquest moment, en el de la Generalitat de Catalunya. No us penseu, lectors no militants, que la CUP sempre ha assumit amb naturalitat les contradiccions del municipalisme. No. Hi ha hagut moments d'agre debat sobre com calia conformar governs municipals (o no). Si era legítim (o no) donar suport des de fora a un govern. Des de fora! (Sant Celoni 2007, quins records!...) O, més endavant, si era convenient entrar a formar part d'un govern essent-ne la part minoritària.

Tots aquests debats s'han anat superant de manera clara a la pràctica. I per les necessitats que es generaven al llarg dels anys. Calia una organització diversa i arrelada però forta i útil, revolucionària però que toqués de peus a terra i tingués propostes també per al curt termini, cohesionada però capaç d'admetre diferents ritmes de militància, etc (o això havíem defensat sempre alguns). I així, doncs, malgrat les reticències, després dels esculls inicials, sempre s'han acabat movent les posicions cap a les opcions que, d'altra banda, eren de sentit comú (revolucionari) per a fer créixer i madurar el projecte.

Però la pregunta clau arriba ara: a quin cost? Què ha suposat exactament aquesta reticència constant al creixement? (el per què d'aquesta reticència ja seria motiu d'un altre article). Els 2-4 anys que sempre tardava la CUP a avançar no han estat gratuïts. De fet, a vegades, han estat a punt de costar-li la supervivència mateixa. Segurament un dels primers exemples és quan decideix no presentar-se a les autonòmiques del 2010 regalant, de facto, els 4 diputats que treu Solidaritat Catalana per la Independència (que després els gestiona de la pitjor manera possible i facilita l'entrada de la CUP el 2012).

Altrament, la presència de la CUP al Parlament del 2010 li hagués suposat una possibilitat d'influir molt més sobre el nou moviment independentista que s'estava formant i que culminaria amb la fundació de l'ANC, la qual va quedar en part en mans d'altres sectors de l'independentisme. Un altre exemple d'eleccions: no presentar-se a les europees del 2014 va significar regalar tot l'electorat d'esquerra transformadora català a un llavors incipient Podem, qui va rebre una forta empenta per després articular l'espai dels comuns.

Però ja no només això. Els qui hem viscut l'organització des de dins en aquests anys intensos també sabem que la majoria dels quadres que van reconstruir la CUP a partir d'inicis del 2000 estan cremats (i la majoria ronden la quarantena). Això sol ser sinònim d'una gestió desastrosa. I els motius? No em consta que ningú s'hagi parat a analitzar-los però una mala gestió organitzativa i de l'estructura interna (deixada en mans de la informalitat) segur que n'és un d'important.

O la pressió que van viure (externa o autoimposada) moltes assemblees locals de la CUP per no entrar a governs abans o per no conformar candidatures àmplies...Quin cost electoral i polític general va tenir per a la CUP no haver format part del Govern de la Generalitat en el moment de pre-ruptura del 2017 i a les eleccions del desembre d'aquell mateix any? Altíssim, segur. I aquests són només alguns exemples.

El "cost d'oportunitat", doncs, de totes les decisions que la CUP ha pres (tard, molt tard o no ha pres) ha estat altíssim. Per això, la CUP-Guanyem ha de posar fi a les dinàmiques del passat i començar a pensar que el cost que tindrà no haver plantejat la possibilitat d'entrar al Govern de la Generalitat (ara ja i a l'inici del procés de negociació) potser és simplement inassumible. I el cost de no formar-ne part quan s'executin algunes de les polítiques acordades i que la CUP-Guanyem regali la capitalització d'aquestes a ERC o a Junts? I si s'aconsegueix tornar a plantejar un embat amb l'estat espanyol i CUP-Guanyem continua abandonant-ne el lideratge?

Un projecte d'Unitat Popular àmplia i guanyadora que pretengui transformar el país de manera efectiva i material (perquè això hem vingut a fer, oi?) i no només ser-ne la "veu de la consciència" no pot estar frenat per la llosa permanent de l'acomplexament a l'hora d'assumir contradiccions i de prendre decisions. Una cosa és el debat polític (sempre i a tothora) i una altra és autolimitar-se'l una vegada i una altra i no poder abordar-lo de manera oberta i tranquil·la, sense limitacions autoimposades. La llosa, a vegades, pot arribar a tenir un pes simplement insuportable.