L'educació, d'un dret a una mercaderia

La Covid-19 ha accentuat les mancances del sistema educatiu, que en cap cas són noves. Són mancances que fa temps que arrosseguem i són fruit, en gran part, de la mercantilització de l'educació. Un concepte que vol dir, literalment, convertir l'educació en una mercaderia, és a dir, posar aquest dret, que hauria de ser universal, per tant sota control públic, sota les lleis i les necessitats del mercat.

Consta de diferents processos utilitzats pel neoliberalisme: 1) la liberalització, introduir valors propis del mercat al sistema educatiu, donant lloc a la competència entre centres); 2) la privatització, el procés pel qual augmenta la provisió privada de serveis en detriment de la provisió pública; i 3) la comercialització, que implica la compra i la venda de serveis educatius. S'aconsegueix fomentar la competència introduint formules de finançament competitives o limitant el finançament públic directe per forçar a recaptar fons de forma independent.

Per un Estat l'educació és un recurs estratègic. Per tant, fins i tot un govern neoliberal pot mantenir un cert percentatge de fons públics al sistema educatiu. Tot i això, cal tenir en compte una sèrie de mesures que han conduït una tendència cap a la mercantilització: l'augment dels preus del crèdit, la substitució de beques per crèdits bancaris o la investigació subordinada a empreses en són alguns exemples.

Tot això desemboca a l'exclusió de la classe treballadora de la universitat. Les abusives taxes universitàries són tot el contrari de garantir el dret a l'educació. A aquestes altes taxes, se'ls hi ha de sumar la gran quantitat de sobrecostos que suposen el transport, l'habitatge i els materials; si no es garanteixen aquests serveis, no podem dir que l'educació pública estigui garantida.

Segons dades de l'IDESCAT, des de la pujada dels preus públics l'any 2012, uns 10.000 estudiants han abandonat els estudis universitaris; i caldrà veure com evolucionen aquestes dades després de l'actual crisi. A més, als barris obrers només hi ha un 42% d'universitaris vers el 94% dels barris més rics. Quan el moviment estudiantil ha lluitat per la defensa de l'educació pública, els interessos dels rics han passat per sobre i ha sigut reprimit.

La mercantilització de l'educació, però, no afecta només a tot el conjunt d'estudiants, sinó que les universitats públiques tenen una evident manca de finançament, que provoca una situació d'autèntica emergència pressupostària, i que veiem reflectida en investigadors en precari o professors associats que cobren poc més de 300€ al mes.

És evident que actualment no només estem vivint una crisi sanitària, sinó també una crisi econòmica, social, i educativa. La mercantilització de l'educació no és un fenomen nou, la pública fa temps que pateix una manca d'inversió pública, i en conseqüència una manca de recursos. La pandèmia mundial ha evidenciat les ràtios altes i la manca de personal i d'espais a les escoles i instituts, qui causa això, no és el virus de la Covid-19, sinó el capitalisme, qui no té cap mena d'interès en garantir el dret a l'educació als fills de la classe treballadora.

I és que les retallades en educació ens han deixat totalment al descobert. Del 2010, any de les primeres retallades en el sector, al 2018, la inversió per alumne va passar del 3.535€ a 3.232€, és a dir que va disminuir 303€; això és degut a que els alumnes i els professors han augmentat, però el pressupost ha disminuït. Observant les dades d'aquest mateix període de temps veiem que de l'any 2010 a l'any 2018, la despesa pública en educació respecte el PIB ha disminuït un 0'67%, passant d'un pèssim 4'34% a un ridícul 3'67%.

Així doncs, cal assenyalar els veritables culpables d'aquesta crisi educativa, que són els mateixos responsables de la precarització de les condicions de vida de la classe treballadora. En serien exemples les entitats financeres, els fons voltors, les grans empreses, les residències d'estudiants, les empreses de transport o el departament de treball. Però també el departament d'educació, i el mateix conseller Josep Bargalló, en tant que responsable d'aquest, les escoles concertades i privades o les empreses que formen part dels consells socials a les universitats.

L'educació no és un negoci, no s'ha de transformar en una mercaderia, els interessos del capital privat sempre són antagònics als de la classe treballadora. L'educació és un dret, i aquest dret només es garanteix quan tota l'educació és pública i de qualitat.