El Congrés ha aprovat la llei d’eutanàsia, per legalitzar-la després de vint-i-cinc anys de lluita ciutadana i massa patiments innecessaris i no volguts. Per fi podrem exercir el nostre dret a morir dignament, a decidir com i quan fer-ho, a dir no a l’agonia. I és que, ja que encara no podem ser sobirans sobre molts aspectes de les nostres vides, almenys ser-ho de la nostra mort, trencant tabús. No exagero si afirmo que és una de les millors notícies en un any on les defuncions, les UCIs, la solitud i el patiment han estat tan presents en el nostre dia a dia de confinament pandèmic.
Celebrem la vida com un dret, no com una imposició. Aquells que aspiren a morir amb dolor, entubats i connectats a unes màquines que només prolonguen la seva agonia, podran continuar fent-ho. La diferència ara és que aquells que no ho volem puguem decidir-ho. Però no està tot guanyat encara. PP i VOX, que hi han votat en contra, han declarat aquesta llei com a inoportuna i inconstitucional. Quina sorpresa, oi? Serà doncs el ranci i ultraconservador Tribunal Constitucional qui dictarà sentència, un cop més, sobre els drets a decidir de les nostres vides, aquest també.
Que no us enganyi la dreta: la llei no obliga a morir ni a suïcidar-se a ningú. No mata, només garanteix un dret individual. Empara a tots aquells que no teníem on emparar-nos, condemnats a esperar. En una societat on l’educació cristiana encara és molt – massa – present, se’ns ha imposat durant molts anys aquella moral que ens obliga a acceptar el destí i el patiment com una prova més del bon Déu als humans. Què voleu que us digui, que cadascú faci amb la seva fe, amb les seves creences i la seva ètica. Que cadascú decideixi conscientment el dolor que és suportable. I és que, al final, no hi ha res més democràtic que poder triar, com no hi ha res més totalitari que imposar allò que no volem, allò en que no creiem. Prou d’imposar dogmes religiosos a qui no els comparteix.
L’eutanàsia és una opció digna, vàlida i respectable davant una patologia que no es pot curar mèdicament i que causa patiment excessiu al pacient. No oblidem tampoc que durant aquesta pandèmia, amb la saturació de les UCIs, molts pacients geriàtrics contagiats de COVID no han estat portats als hospitals, negant-los el dret a ser tractats, adormint-los amb morfina a les seves habitacions. Avui, haurien pogut triar. Avui, aquesta pràctica, que ja hem vist, esdevé legal i conscient pels pacients. La meva vida, la meva mort. Ni seva, ni de Deu, ni de l’Estat, ni dels metges, ni de ningú. Morir serenament, ben cuidats i amb dignitat, això podem fer a partir d’ara.
En la memòria Maria José Carrasco i la seva parella, Ángel Hernández, que la va ajudar a morir dignament quan l’eutanàsia encara no era legal a l’Estat espanyol. A ell, el van acusar de violència de gènere, quan ajudar a morir qui estimes és l’acte d’amor més gran que es pot fer. En la memòria Ramo Sampedro, que als anys noranta ja va sol·licitar el seu dret a posar fi a la seva vida. En la memòria Luis de Marcos, el primer metge que la va practicar. Agraïment infinit a tots els familiars i associacions que han lluitat per una mort digna, suportant intents fallits i baralles. Per tots ells i com tot a la vida, persistir és vèncer.
