Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"Em pregunto quantes morts més calen perquè la Unió Europea, i els Estats que en formen part, facin un canvi en les polítiques migratòries"
Joseph i la vergonya europea
20/11/2020 Hemeroteca

El 2 de setembre del 2015 moria ofegat l’Aylan, un nen kurd de tres anys que fugia de la guerra Síria amb la seva mare i el seu germà, també morts en aquell naufragi a la costa turca. La seva foto a la platja ens va remoure enormement. Pantaló blau, samarreta vermella, vida que no s’ha viscut. A Europa, per primer cop, es va parlar de crisi dels refugiats. Es van discutir quotes i es van tancar fronteres. El continent dels drets humans esdevenia una fortalesa i la Mediterrània la frontera més mortífera del planeta. Des d’aquell 2015 hi han mort ofegades 15.380 persones, 804 enguany. El nostre mar d’estiu és una gran fossa comuna i els governs continuen sense fer-hi res.

En Joseph era un nadó de sis mesos que ha mort ofegat quan la pastera en què viatjava amb la seva mare s’ha partit en dos en algun punt entre Líbia i Itàlia. Dir-ne el nom és no voler oblidar les vides, les històries, les pors i els somnis d’aquells que s’atreveixen a embarcar en la precarietat. Vida i mort sense sentit al mar dels abandonats, que almenys no siguin anònims. Sort d’alguns fars en la foscor a qui agrair la llum i els rescats, com l’Open Arms.

Preguntem-nos què porta a una mare a emprendre un viatge així, perquè la desesperació del seu lament enregistrat en vídeo no es pot confinar. I lose my baby retronant un i altre cop a la consciència, amb un cor trencat d’impotència. Recordem-ho: ningú posa el seu fill en una pastera a no ser que l’aigua sigui més segura que la terra. Ràbia envers aquells que decideixen que no podem acollir, que casa nostra no pot ser també la seva.

Em pregunto com es pot dormir tranquil després d’escoltar el so d’un naufragi. Em pregunto quantes morts més calen perquè la Unió Europea, i els Estats que en formen part, facin un canvi en les polítiques migratòries. Em pregunto per què el govern més progressista de la història no només incompleix la seva promesa de tancar els CIE sinó que aposta per reobrir el d’Algesires. Em pregunto quant val una vida i si totes tenen el mateix preu. I no, no el tenen. El privilegi atzarós d’haver nascut en una riba determinada de la Mediterrània en marca el valor i fa que uns siguem persones i els altres només xifres que s’enfonsen.

 

Canàries. Quatre-cents vuitanta joves morts ofegats en només una setmana quan intentaven creuar l’Atlàntic des del Senegal. Ni rastre de noms, cognoms, il·lusions, plans de futur o persones que les estimaven. Més números. Em pregunto com ens afectaria això si a les notícies s’anunciés que el seu passaport és el mateix que el nostre. I els que arriben, amuntegats dormint als ports, sense assistència jurídica, fent cua sense saber-ho per ser deportats als seus països en vols d’Air Europa, la recent rescatada amb 475 milions de diner públic. Crit d’auxili canari, reacció inexistent des de Moncloa. La vergonya no té fi. Potser és hora de deixar de parlar de morts i començar a parlar d’assassinats.

Mentre esperem indignats, l’extrema dreta, des dels faristols parlamentaris i mediàtics, difon missatges xenòfobs aprofitant la crisi sanitària i econòmica que tenim aquí. El feixisme disfressat de populisme. La deshumanització de l’altre, del diferent, del que arriba. El discurs de la por en un món amb fronteres imposades, les administratives i les de classe. El sac de la indiferència que es va omplint en una societat autòmat que normalitza la mort i l’omissió de socors diària i sistèmica a les costes mediterrànies i atlàntiques. Si només ens mirem el melic, no veiem la magnitud del perill, ni de la tragèdia. Deixar morir és una forma de matar, la història ens ho hauria d’haver ensenyat.

Cultivar l’alteritat és un valor en desús en un món governat per la immediatesa, l’individualisme i la lògica capitalista. Revoltar-nos contra el patiment i la mort d’altri comença per canviar els números per noms, per escoltar les històries de vida i deixar així de contribuir a considerar-los mercaderia a la deriva. Xarxa. Comunitat. Família. Si nosaltres no som la seva veu davant els governs, el silenci del fons marí els continuarà engolint. Si ens guanya la indiferència, nosaltres no ens ofegarem, però ens marcirem com a persones.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid