Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«Les quotes i la presència de les dones als nuclis dels partits polítics no ha aconseguit, en absolut, trencar el masclisme»
Inconsciència masclista
18/11/2020 Hemeroteca
Dolors Sabater. Foto: Nació Digital Dolors Sabater. Foto: Nació Digital
L'octubre de 2017, en ple esclat de l'escàndol d'abusos sexuals del productor de cinema Harvey Weinstein, es va desencadenar una rellevant sacsejada mundial, el #MeToo a xarxes, que va provocar una cascada de denúncies públiques impactant, més enllà del món de les arts escèniques.

Increment significatiu de la presa de consciència. No és el més habitual. Normalment s'intenta aïllar les denúncies de casos com si es tractés de situacions excepcionals. Està passant ara amb la lenta i incipient cascada de casos de masclisme que es despullen en l'àmbit de les organitzacions polítiques, un context on el masclisme i les agressions sexuals continuen essent un autèntic tabú. La politòloga Tània Verge fa anys que amb els seus estudis sobre els rols de gènere als partits polítics amb representació institucional demostra que les quotes de paritat i la presència de les dones als nuclis dels partits polítics no ha aconseguit, en absolut, trencar el masclisme que sempre ha caracteritzat el poder.

I al recent i contundent article "No ens fareu fora" publicat a l'Ara i signat per 48 dones de l'espai polític de la CUP, es donen amb indignació lúcida moltes claus per desxifrar el fenomen, i per empènyer canvis vitals. La presa de consciència i percepció de les violències masclistes, i la ferma convicció per combatre-les requereix despertar consciències i generar un marc de sororitat comunitària i de no impunitat, que encara no tenim. O l'hegemonia de les complicitats implícites canvia de bàndol o no avancem.

La força de la lluita feminista i antipatriarcal és més imparable i revolucionària en la mesura que s'assoleix una major capacitació de cada ésser humà per detectar indicis de masclisme i patriarcat durant les 24h del dia i en tots els àmbits de la vida. No és tan fàcil com sembla. Són milers d'anys normalitzant un biaix de gènere discriminatori i agressor i són milions encara les persones que no s'han dotat de les òptiques que permeten veure-ho. A nivell comunitari, s'han instal·lat alguns sensors per activar alarmes, però l'abast és molt minoritari.

El #MeToo de fa tres anys ens va deixar algunes pistes útils, en comento tres. Hi va haver un canvi d'escala de la campanya en sumar-s'hi dones famoses i influents comunicativament, que va ajudar a popularitzar i viralitzar aquell moviment de denúncia de violències. En el món polític les matrius de poder silencien moltes veus, per això és rellevant començar a escoltar-ne.

Es va produir una massiva pèrdua de por i de vergonya sota l'empara del marc col·lectiu, que va permetre a moltes agredides trencar la solitud roent i culpabilitzadora de sentir-se víctima silenciada, convertint les experiències privades en públiques, i transformant la violència viscuda en primera persona en un fenomen social i comunitari. La falta d'aquesta empara és la que les autores de l'article denuncien: "Som conscients que dones i homes estem en una situació de partida molt diferent de l'hora de participar en un projecte polític. Les dones no només estem exposades a les violències masclistes, sinó que quan denunciem una agressió, pel canal que sigui, se'ns jutja sistemàticament a nosaltres. Se'ns qüestiona, se'ns pregunta per què ho hem permès, per què no hem fet això o allò, per què no hem denunciat per la via judicial, per què no hem denunciat abans. Mentre que als nostres agressors se'ls pressuposa un testimoni veraç i se'ls protegeix", escrivien.

I finalment, amb aquell jo també compartit de fa tres anys es va produir un eixamplament i entrenament de la mirada detectora, que va dotar a moltes dones - i pocs homes - de la capacitat per identificar comportaments i experiències viscudes que havíem desat sense etiqueta perquè el biaix hegemònic no ens havia permès categoritzar-les. Llegir les denúncies públiques de les altres dones ajudava a fer memòria de les pròpies, i permetia donar categoria a moltes experiències tristament normalitzades, fossin agressions i abusos flagrants o masclismes gairebé imperceptibles. "Sabem també que un home pot cometre una o més agressions al llarg de la seva vida sense ser-ne conscient". diu l'article col·lectiu. No ser-ne conscient no disculpa, però indica fins a quin punt toca que siguin ells els qui reaccionin no pas a la defensiva, sinó sumant esforços per combatre aquesta xacra.

Ja seria hora que siguin els homes i no només les dones els qui es capacitin per afinar la mirada detectora de tota mena de masclismes i violències, i s'escrutin a si mateixos, i a ells com a col·lectiu, en comptes de defensar-se corporativament en el seu estatus de privilegis, ja és hora que siguin ells mateixos qui comencin a categoritzar el masclisme que porten inoculat, en un esforç conjunt per acabar amb el patriarcat i les seves violències.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid