El diàleg amb l’Estat es reprèn dimarts vinent amb el judici que tenim els membres de la Mesa del Parlament i jo mateixa al TSJC. És la peça separada de la causa del Tribunal Suprem que ha condemnat a tants anys de presó als Jordis i membres del Govern. De fet, l’únic diàleg que entenen és aquest, a cop de judici, a cop de sentència, a cop de repressió. En el nostre cas és especialment greu perquè se’ns jutja pels vots, opinions i iniciatives legislatives que vam tenir al Parlament durant la passada legislatura. La Constitució per sobre de la inviolabilitat parlamentària. És a dir, condemnar-nos significarà que la via del diàleg parlamentari es blinda per protegir l’Estat i que, a la cambra catalana, la dels representats de la ciutadania, cap altra iniciativa que parli d’independència serà legal, per molt que els programes electorals ho digui i la gent que vota ho vulgui.
Mentre celebrem el tercer grau dels presos i preses polítics, sabent, espero, que no és llibertat sinó part de la condemna, la setmana vinent al TSJC se’ns farà saber que qualsevol diputat o diputada del Parlament serà jutjat per desobediència si tramita iniciatives legislatives que parlin d’independència. El totalitarisme sobre la democràcia representativa. Davant d’aquest blindatge del diàleg parlamentari només hi ha dues opcions: deixar de parlar d’independència o parlar-ne reiteradament, fins que es cansin de la via repressiva i ens deixin parlar-ne, fins que ens condemnin a tots per fer-ho. Sí, aquest és un avís als futurs diputats i diputades: si no esteu disposats a desobeir només ocupareu una cadireta al Parlament.
Paral·lelament, fa temps que la guerra bruta de l’Estat contra l’independentisme català s’ha mediatitzat i acapara titulars als mitjans de comunicació. Recordem l’anomenada Operació Catalunya i la brigada politico-policial que conspirava a les ordres del ministre Fernàndez Diaz per frenar el moviment independentista amb actuacions d’intel·ligència al marge de la llei, movent-se sinuosament per les clavegueres de l’Estat. Malauradament aquests darrers dies seguim veient com aquest modus operandi és encara vergonyosament vigent.
Aquesta guerra bruta de l’Estat, articulada des de les zones grises de l’aparell policial i a través dels seus tribunals més polititzats, fa molts anys que existeix. L’Esquerra Independentista i molts moviments socials i populars, tots aquells que construeixen contrahegemonia, ho saben prou bé, perquè molts d’ells han patit invencions, detencions, infiltracions, seguiments i, fins i tot, tortures i assassinats. L'Estat espanyol persegueix sistemàticament tots aquells moviments que qüestionen de manera clara l'status quo, i seguirà fent sempre perquè, en part, els hi funciona.
Operacions Catalunya n’hi ha hagut moltes, a la d’ara li’n direm Pegasus, i, segurament, moltes més vindran, doncs moure’s pels laberints del clavegueram és la manera d’entendre la democràcia que té el poder a l’Estat espanyol. Però, si durant el 2016-2017 ja consten seguiments parapolicials i telèfons punxats als líders independentistes, per què surt ara aquesta informació, ara que encara el moviment independentista està llepant-se les ferides? Hauríem de tenir tendència a pensar que res és casual i que les reials societats panamenyes on consta Felip VI com a beneficiari hi tenen alguna cosa a veure. Un escàndol sempre tapa un altre escàndol. La vella estratègia del Règim de desviar l’atenció mediàtica per protegir la monarquia. I nosaltres hi seguim caient de quatre potes: en lloc de parlar de telèfons punxats i corrupció monàrquica caldria tornar a posar al centre allò pel que ens jutjaran a tots la setmana vinent, la nostra sobirania, la independència.
