En el setmanari “El Temps” de 28 de gener de 2020 Borja Vilallonga va publicar un article titulat “La tercera hora zero dels catalans”. Hi explica que Catalunya ha patit dues hores zero: el 1714 i el 1939. Per hora zero s’entén les destruccions físiques, polítiques, institucionals i de tota mena que pateix una nació després d’una derrota total. També considera que d’ençà del referèndum del dia 1 d’octubre de 2017 s’hi pot afegir una tercera hora zero, en construcció, que estem vivint, com a espectadors i com a víctimes.
Després l’article va desgranant diverses ocasions històriques en que la feblesa i falta d’empenta de la classe política causa o agreuja derrotes polítiques. Ho considera així en el 2017, el 1939, el 1937, el 1936, el 1931, el 1713-1714, etc.
Aquest tipus de discurs voluntarista el comparteixen diverses forces polítiques actuals en diferents aspectes. Aquestes postures obliden que hi ha dos factors que ens han condicionat i ens condicionaran sempre: els interessos reals de les grans potències i el designi secular i obstinat de Castella per portar a terme i consumar el genocidi polític i cultural dels Països catalans. Aquesta obsessió genocida actua sense cap mena d’escrúpols: mata, tortura, empresona, extorsiona, roba i destrueix patrimonis al llarg de molts segles. Per tant no es pot carregar tota la responsabilitat en els nostres dirigents.
Però l’expressió “hora zero” és encertada i ens pot ser útil per analitzar la nostra història i la situació actual.
A grans trets podem considerar el nostre país com un arbre centenari al que li varen amputar totes les branques el 1714. Ara bé, aquest arbre llavors tenia sis segles de vida independent, i a més d’un tronc monumental, tenia unes arrels fondes, molt fondes. I com que no va ser arrencat de soca-rel, aquestes arrels, malgrat una ocupació militar i una persecució contínua contra la llengua i la cultura, varen aconseguir fer rebrotar noves branques, i dos segles després la mancomunitat va iniciar una represa, que tot i l’ensopegada de la Dictadura del general Primo de Rivera, va durar fins a 1936. Una segona hora zero a partir de 1939 va tornar a tallar totes les branques. Però les arrels varen sobreviure, i a partir de 1975 varen aparèixer uns nous brots, que a l’octubre de 2017 l’obsessió genocida de Castella ha tornat a escapçar.
Per tot això no podem compartir el pessimisme desolat que l’Agustí Colomines i Companys expressa en el seu article “Llepar-se les ferides” publicat en l’Avui del 29-5-2020.
És cert que no es pot continuar amb les ficcions infantilistes del “Fem república” de JxCat, la CUP, la Crida, etc. També és cert que els somnis dels d’ERC de refer un altre tripartit fan pena. El PSC-PSOE i tot el món de Podemos, Unidas, etc (Colau inclosa) participen del projecte genocida espanyol al cent per cent, encara que sigui amb alguns matisos. Per exemple sobre el PSC-PSOE, recordem un article d’Heribert Barrera que explicava que havia preguntat a un dirigent del PSC-PSOE (Eduardo Martin Tobal) quin projecte de futur veia per Catalunya, i la contesta va ser una sola paraula: “Eutanàsia”. Pel que fa a l’univers post-comunista de Podemos no hem d’oblidar que Santiago Carrillo va ser present a la reunió del 25-F organitzada pel Borbó Juan Carlos en la que es va acordar que es portaria a terme el “pacto del capó” que va tancar el 23-F amb el triomf dissimulat del cop d’Estat, i el compromís de liquidar “l’Estat de les autonomies”. La LOAPA, retocada, va iniciar el camí, i abans de l’octubre de 2017 a la pràctica ja no existia l’autonomia en el finançament i gestió del govern autonòmic. Aquestes ficcions i deslleialtats són indignes dels mateixos dirigents i militants de les organitzacions esmentades que continuen patint presons, exilis i tota mena de perjudicis.
És a dir, que els senyors i senyores de JxCat, ERC, CUP, etc, no haurien de fer més els gegants, i si els quedés un bri de sentit comú (del que abans en deien senderi), no haurien de continuar enganyant més els dos milions de votants.
Una actuació mínimament racional és posar-se d’acord per fer el que ara es pot fer i que cal fer: administrar i gestionar amb seny i patriotisme el que es pugui rescatar. És igual que alguns ho critiquin dient que això és tornar a la política del “peix al cove”. I què?
És que les engrunes que es puguin arreplegar no ens pertanyen? Això no vol dir que s’hagi de renunciar a reclamar un referèndum homologable internacionalment, o els 16.000 milions d’euros que l’Estat espanyol ens roba implacablement cada any, o el que calgui. Però a les “hores zero” s’ha de tocar de peus a terra més que mai.
Tot això no és cap impediment per a seguir denunciant l’enganyifa del “Estado social y democrático de Derecho”. Al contrari és indispensable fer-ho incansablement. Cal explicar tantes vegades com calgui que l’Estat espanyol actual, establert en el Decret de 29 de juny de 1707, està basat en el “justo derecho de conquista” i que el seu propòsit és consumar el genocidi polític i cultural de totes les terres de parla catalana.
Hem d’avançar cap a una nova renaixença. Abans hem al.ludit al respecte que cal tenir als dos milions de votants del dia 1 d’octubre de 2017. Aquest és el nostre principal actiu. Joan Crexells (1896-1926) va publicar al diari “La Publicitat” un article titulat “El cos immortal i l’ànima mortal”. Crexells hi raonava que la renaixença de Catalunya (que ara en diríem “la primera”) va ser possible perquè malgrat que les classes il.lustrades i dirigents s’havien castellanitzat i participaven (subordinadament) en l’entramat polític espanyol, (és a dir, havien perdut la consciència i la voluntat nacional) el poble s’havia mantingut fidel a la llengua.
Semblantment, ara els partits polítics que diuen que són independentistes fan el joc al poder de l’Estat espanyol en molts aspectes. Per exemple, Junts x Cat regala la presidència i el control de la Diputació de Barcelona al PSC-PSOE; i ERC va al darrera d’un nou tripartit, sabent que hi farà el paper de comparsa de dos socis que participen del projecte i les actuacions genocides que l’Estat espanyol està duent a terme contra Catalunya. En canvi, els dos milions de persones que varen votar malgrat les pallisses són la saba que farà rebrotar l’arbre centenari en una nova renaixença.
