El còlera és una malaltia infecciosa, avui superada a la major part del món tant preventivament com a nivell de tractament, que va arribar a Europa el primer terç del segle XIX. El seu focus irradiant se suposa que es trobava a l’Índia i a Europa va provocar milions de morts fins que el doctor Robert Kock va aconseguir aïllar el bacil causant de la malaltia. A partir d’aquí començaren les provatures de vacunes i fou el metge català Jaume Ferran Clua un dels primers a aconseguir resultats positius amb una vacuna. Davant els prop de 30.000 morts provocats pel còlera al País Valencià, de les 50.000 persones que Ferran hi va vacunar només en moriren una cinquantena. El còlera havia arribat a través del Port de València i s’havia estès a Palma, Girona i altres demarcacions provincials com Lleó, Albacete, Osca i Terol.
Com totes les epidèmies al llarg de la història -la de coronavirus avui no és excepció-, les autoritats intentaren que la població no en sabés massa coses per tal de controlar la informació i la gent. És una estratègia molt repetida però no per això menys sorprenent: els governs tracten sempre els governats com a criatures.
És per això que, tot i que la de 1865 no era la primera epidèmia de còlera que hi havia, els textos mèdics oficials de l’època no parlen de còlera sinó de «cólicos propios de la estacion estival debidos a transgresiones alimenticias, bebidas frías, helados y alimentos en malas condiciones para el consumo» o d’«enfermedad estacional» quan cal fer els recomptes de morts. Curiosament, mentre el còlera no s’anomenava per fer veure que no hi era, el Diario de Barcelona publicava anuncis de pagina sencera de productes per al guariment o la seva prevenció. En un s’hi deia que el doctor Francesc Oliveres, metge-cirurgià de Fonollosa, havia creat uns ‘polvos’ que eren preservatius i guaridors; i en un altre s’anunciava la farmàcia del Dr. Marquès, del carrer de l’Hospital de Barcelona, que venia una «llimonada sulfúrica» indicada per combatre totes les formes de còlera i per aturar les diarrees.
L’epidèmia de còlera de 1865, però, va comptar amb un relator excepcional a nivell literari ja que el 16 d’abril de 1865 havia sortit al carrer la publicació satírica Un tros de paper. L’havien fundat Albert Llanas i l’editor Innocenci López, amb la col·laboració artística del dibuixant Tomàs Padró. Tot i que Llanas tragué al carrer el número 4 de la publicació amb la intenció que en fos l’últim, ja que la feinada que suposava fer-lo, sobretot a nivell tècnic, era extenuant, les mostres de suport i la implicació de nova gent al seu voltant, sobretot pel fet que estava escrita en català, canviaren les intencions de Llanas i Un tros de paper continuà sortint fins i tot canviant la seva periodicitat de quinzenal a setmanal, amb Innocenci López com a propietari i Llanas com a director. Mentre es publicà, el periòdic reflectí la societat barcelonina del seu moment, les modes, els esdeveniments, els costums…, i comptà amb una nòmina d’autors de primera línia com Robert Robert, Serafí Pitarra, Conrad Roure, Feliu i Codina, Vidal i Valenciano, el mateix Llanas i altres.
A partir del número 13 de la revista, un tema esdevingué el principal protagonista d’una gran quantitat d’articles, poemes i textos de tot tipus. El 13 d’agost de 1865, mentre les autoritats negaven que la malaltia existís o s’hagués propagat per l’Estat espanyol, Un tros de paper parlava del còlera a gairebé tots els articles que publicava i fins i tot a les il·Lustracions. I ho feia amb l’humor i la sàtira característics de la casa. Així, el número incloïa una «Recepta contra lo còlera» que proposava el següent:
«Se posen uns mossos de l’esquadra a la frontera.
Ve lo còlera i ells l’agafen.
Immediatament l’afusellen, fent veure que tractava de fugir,
I ve’t aquí lo ‘cuento’ acabat.»
Sovint, la sàtira és l’única manera d’aguantar el menyspreu del poder i les seves intencions de manegar-ho tot, mani qui mani. Però serveix, també, per fer més passables les situacions més terribles, en què la mort deixa de ser una paraula de quatre lletres i esdevé la fi de tot. Davant les situacions més tràgiques i d’opressió, l’humor, la sàtira, a vegades fins i tot fora de lloc si ho analitzem amb el cap fred, esdevé el refugi de la vida, l’espai on el riure i el mínim respir són capaços d’habitar. El riure contra els amos i riure’s de la mort ens fan humans, són part de la vida.
En el mateix número d’Un tros de paper, a la pàgina 3, es publicava un dibuix a tota plana de Tomàs Padró (que és el que acompanya aquest article) que representava una barca plena de pebrots, tomàquets i carbasses, amb una mena de dimoni demacrat, amb banyes i sudari, que duu una dalla damunt la qual hi ha escrita pa paraula «còlera». El dimoni es presenta a un inspector de sanitat anglès de Gibraltar darrere del qual una multitud enfurida amb bastons i escombres vol aturar el pas a l’indesitjable viatger. El peu del dibuix inclou el diàleg:
«-Facin lo favor de deixar-me entrar, que a Alexandria ja no em volen.
-‘Atràs!’
-Home, ja sóc conegut, sóc lo de l’any 35.
-‘Atrás!’
-Home, sóc lo de l’any 54.
-Ja us he dit que no.
-Ah no…? Doncs entraran pebrots i tomàquets i veurem qui hi perdrà més.»
En aquest número 13 també s’incloïa una sàtira curta sobre l’epidèmia de còlera que no em puc estar de reproduir per tal, també, que vosaltres, com a lectores o lectors que sou, tingueu accés directe al text, que no he manipulat més enllà d’adequar-lo a la grafia d’avui en dia. Un dels temes que tracta és el del títol, és clar, però no és el seu principal. Lo còlera parla de la por, la por que, tal com ens diu l’autor que no va signar l’escrit, mata més que la mateixa malaltia. La por, el gran tema amb què amos i poderosos sovint ens neguen el dret a la lectura, el dret a l’opinió, el dret a riure i, en definitiva, el dret a la vida. Lleixiu-lo i gaudiu-ne.
Lo còlera
(13 d’agost de 1865)
«En un poblot de prop de Barcelona van agafar tal por del còlera que varen posar guardes per tots los encontorns.
Al cap d’un rato se’ls presenta, no un veí de ciutat, que eren los que els feien por, sinó lo mateix còlera en persona.
-Arri allà!
-Lluny d’aquí!
-Fuera, bruto!
I tots li apunten les escopetes.
Deixeu-me entrar, només n’he de matar tres.
-Ca, ca, fora, i si t’acostes no menges mai més tomàquets.
-Si no em deixeu entrar serà pitjor, perquè un rato no vos n’adonareu, entraré i llavors vos mataré a tots.
Això va posar sobre sí els guardes, i a l’últim li van dir:
-Nos dona paraula que només ne matarà tres?
Lo còlera, colèric que se dubtés del que ell deia.
-Sí -va contestar.
-Doncs entri.
L’ endemà quasi tot lo poble havia petat.
Los guardes, veient semblant felonia lo citen a ca l’arcalde, i com tenien testimonis i tot, li pregunten:
-Cóm es que havent dat paraula d’honor, no l’has complerta?
-Sí, senyor, contesta el còlera, jo només n’he mort tres, los altres s’han mort de por.»
Referències
-Article no signat (1865). 'Lo còlera.' Publicat al número 13 d’Un tros de paper, el 13 d’agost de 1865, pàgina 2. (https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1042485)
-J. Corbella i Corbella (1985). El còlera a Catalunya abans de l’obra del Doctor Ferran. Conferència de la sessió inaugural del Curs 1985-86, pronunciada a l’Aula Magna de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, el 17 d’octubre del 1985. (Treb. Soc. Cat. Biol., Vol. 40, 1989). Pàgines 77-90.
-Joan Torrent i Rafael Tasis (1966). Història de la premsa catalana. Editorial Bruguera SA. Barcelona. Pàgines 62 a 68.
