Només el 2 % dels portals web oficials vinculats al Govern estatal són plenament operatius en català. Tot això passa contra una llengua que comparteixen més de 10 milions de ciutadans europeus d’Andorra, Espanya, França i Itàlia.
Fa unes setmanes, la Plataforma per la Llengua, entitat que treballa des de fa més de 25 anys per la normalització de la llengua catalana, va encetar la campanya “Som 10 milions, som una llengua”. L’objectiu és exigir una acció conjunta en matèria de llengua i cultura a les diferents administracions d’arreu del domini lingüístic. Amb aquesta campanya es vol condemnar la fragmentació lingüística fomentada per entitats públiques, com va ocórrer, per exemple, amb la polèmica de l’Advocacia de l’Estat, que arguïa que la llengua del País Valencià i la de les Illes Balears i Catalunya no era la mateixa, perquè s’usen dues denominacions diferents: valencià, emprada oficialment al País Valencià, i català, a Catalunya i les Illes Balears. Tot i això, cal recordar que la sentència 75/1997 del Tribunal Constitucional afirma que les denominacions valencià i català són equivalents i que, per tant, no hi ha cap diferència.
Dia rere dia observem astorats com el Govern espanyol ofereix les opcions lingüístiques de català i valencià separadament —com si fossin llengües diferents— als webs de ministeris i ens estatals, amb els costos addicionals, tant econòmics com d’oportunitats, que això suposa per al ciutadà, ja que les traduccions no són gratuïtes i, en comptes de tenir un nombre major de pàgines web en català, en tenim un nombre ínfim, però amb duplicacions innecessàries. De fet, la quantitat de webs institucionals de l’Estat espanyol que separen valencià i català va augmentar un 8,61 % del 2017 al 2018, i continua creixent. Aquest fenomen s’ha reproduït mimèticament en els serveis d’atenció i difusió comercials d’algunes empreses —com ara supermercats com Mercadona o entitats bancàries com el BBVA—, que també diferencien entre català i valencià i ignoren els plantejaments de la lingüística i de la romanística, així com les diferents sentències legals existents.
Rere tot això, però, hi ha la ideologia de sempre: la divisió afebleix. Per això, més enllà de les denominacions populars que rep l’idioma, per una qüestió d’immediatesa, no podem oblidar que el nom oficial i internacional és català, perquè fa referència a l’origen de la llengua. Però tant se val com en diguem mentre no deixem d’usar-la ni de vetllar pels nostres drets lingüístics.
