Es tanca l'escletxa d'oportunitat

Que capritxosa és la Història. És just acabar-se una dècada i començar un nou cicle polític. Si la dècada de 2010 es va caracteritzar per moviments (el del 11-S i el 15-M) que van obrir "escletxes d'oportunitat" per a buscar vies ràpides i fàcils d'acabar amb el Règim del 78 ara, amb la nova dècada, comença la via de la reforma que tanca aquestes escletxes.

Per fer memòria: el 15-M del 2011 sorgeix, precisament, contra el PSOE. Enmig del govern Zapatero i de nombroses protestes socials contra la reforma laboral i pensions, i la significativa primera protesta a Internet contra la "Llei Sinde". L'única alternativa de govern era el PP que, precisament, feia costat a aquestes reformes. Per això el 15-M apuntava contra el "bipartidisme" i el moviment va canalitzar-se, anys després, en propostes polítiques com la CUP, Podem o candidatures municipalistes. Totes aquestes propostes polítiques van tenir un ascens organitzatiu i mediàtic meteòric que es van transformar en èxits electorals. Tot això aprofitant l'"escletxa d'oportunitat" que va obrir el 15-M.

El mateix va passar amb el moviment independentista. Aprofitant l'escletxa d'oportunitat oberta amb les retallades de l'Estatut de 2010 i l'èxit de la consulta per la independència d'Arenys de Munt de 2009, es va saber canalitzar l'ampli descontent impulsant una organització popular que feia de la desobediència civil la seva principal arma. Sense això no tindríem les massives mobilitzacions del 11-S ni la victòria popular al Règim l'1-O.

Però ara, i fins que el Poble no digui el contrari, les escletxes d'oportunitat s'han tancat. I el fet simbòlic que ho tanca és el pacte de les esquerres espanyoles i dels partits de les diferents nacions de l'Estat per fer president Pedro Sánchez.

Compte, que l'escletxa d'oportunitat s'hagi tancat no vol dir que s'hagin d'abandonar objectius. Ni tan sols m'atreveixo a dir que els que han pactat amb el PSOE hagin desistit dels seus objectius. Però la via ràpida i fàcil d'acabar amb el Règim del 78 s'ha acabat.

Ni Podem ni ERC són uns traïdors als seus principis. Cap votant d'ERC o Podemos pot dir que se senti enganyat per aquest pacte. Han estat força transparents. De l'únic que se'ls pot acusar és de fer girs dialèctics a cada campanya electoral, de no explicar mai què consideren què ha fallat i perquè de la via d'aprofitar l'escletxa d'oportunitat. Ni l'esquerra que es reclama del 15-M, amb les nostres experiències municipalistes, ni l'independentisme ha fet una reflexió pública, serena i profunda, sobre com vam aprofitar (o no) les nostres escletxes d'oportunitat. Sense aquest balanç consensuat d'experiències, tothom té via lliure per a provar coses noves amb les forces de les quals disposa.

Podem i ERC ara poden provar la via de la reforma pactant amb el sector del règim més conservador (el PSOE) per evitar aprofundir la derrota que suposaria reforçar el sector del Règim més reaccionari. No per això són uns traïdors. Però ara bé, qui mantingui la via de la ruptura amb el Règim no és tampoc cap immadur ni hiperventilat. No poden titllar d'immadur a qui vulgui continuar defensant que el cel no es pren per consens, sinó per assalt; ni poden atacar qui defensa que no s'ha de votar cap govern espanyol que no accepti un referèndum d'autodeterminació per Catalunya. Bàsicament, ni Podem ni ERC poden atacar ara qui aixequi les banderes que ells aixecaven no fa ni dos anys.

I l'excusa de l'extrema-dreta no val. Mentre l'esquerra i l'independentisme abracen la real politik no podem regalar la bandera de la coherència i autenticitat que aixecàvem al 15-M a l'extrema-dreta. Perquè si la via de la reforma fracassa, l'escletxa d'oportunitat s'obre, però per al feixisme. I els que ara critiquem el pacte haurem de fer alguna cosa més que estar esperant el moment de dir: "jo ja ho deia".