Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«Hauríem d'agrair que (de moment) ens ho estan dient a les bones i amb molta paciència: ens toca a nosaltres canviar de vorera»
Som els homes qui hem de canviar de vorera
02/12/2019 Hemeroteca
José Téllez. Foto: El Nacional José Téllez. Foto: El Nacional
Les feministes han aconseguit, a base d'anys de lluita, pintar de lila un nou dia al nostre calendari. El 25 de novembre facilita que el debat central, un cop l'any, sigui la violència contra les dones. Enguany, a més, s'ha sumat un nou element al debat: el paper dels homes en la lluita contra la violència masclista.

És molt fàcil, com a homes, que fem un pas endavant per solidaritzar-nos amb les feministes el 25-N sempre que l'enemic assenyalat aquell dia sigui algú més semblant a Ortega Smith que no pas a nosaltres. És més difícil imaginar-nos que, si no fem un pas endavant, estem legitimant el sistema sobre el qual Ortega Smith es permet girar la cara a una supervivent. En poques paraules: que potser som més a prop d'Ortega Smith que de Nadia Otmani.

L'Ajuntament de Barcelona, amb "El present és feminista", ha sorprès amb una campanya valenta contra la violència masclista on els protagonistes són homes que es dirigeixen a homes. Estàvem acostumats que les campanyes institucionals del 25-N fossin protagonitzades per dones violentades amb missatges com "Denúncia!", "Truca!", "Actua!" o altres imperatius dirigits a les dones. Us semblaria normal que les campanyes contra els accidents de trànsit fossin dirigides als vianants? "Si un cotxe ha intentat atropellar-te: Denúncia! No esperis que et matin!", imagineu-vos. No, les campanyes contra els accidents de trànsit van dirigides contra aquell grup que té el privilegi de conduir una màquina que pot circular a 180 km/h a escassos centímetres de pacífics vianants. Per tant, se'ls ha de fer conscients dels resultats dramàtics que poden protagonitzar si no es fan responsables de tots els seus actes.

Això és el que pretén la campanya de l'ajuntament barceloní que, a més, amplia la mirada de què vol dir "violència masclista". Les dades oficials de dones assassinades per la seva parella són dramàtiques, però són només la punta de l'iceberg d'un sistema social i cultural organitzat entorn de la supremacia (ara que la paraula està de moda) masculina; i on està legitimat reprimir amb violència qualsevol intent de rebel·lia femenina. Coi, què dur sona això no? Doncs sí: les persones que hem estat socialitzades com a homes exercim aquesta violència de manera naturalitzada, com qualsevol altre grup privilegiat. I, com a grup inconscient què som, és d'allò més lògic que l'administració pública ens faci prendre consciència del nostre privilegi, de ser-ne responsables i actuar amb conseqüència.

A vegades podem pensar (malauradament, ho fem sovint) que no cal exagerar: un acudit masclista pel whatsapp, els comentaris entre homes sobre companyes de feina... Això és comparable amb apallissar o violar a una dona? Una feminista em va dir, dilluns 25-N, que pitjor que una hòstia era tenir davant un home negant-te qualsevol agressió masclista. I què això em costaria d'entendre. I té raó, em costa. Perquè forma part de la definició de privilegi tenir-ne un enorme grau d'inconsciència i, per tant, eludir responsabilitats.

Darrere dels feminicidis i de cada dona violada, hi ha una trama terrorista organitzada que dirigeix el 50% de la població. I en aquesta trama (el patriarcat) hi som, actius o còmplices, tots aquells que hem estat socialitzats com a homes. No ens volem adonar que n'hi formem part, perquè tenim por a perdre els privilegis que comporta formar-hi part: cobrar més que una companya, que t'escoltin més, tenir més oportunitats... O coses tan simples com no tenir por a caminar pel carrer. Però ser-ne inconscients, o creure'ns aliens al masclisme, no ens eximeix la responsabilitat. Com passa amb el Dret: "ignorantia juris non excusat".

Així que, senyors, pensem que podem fer. Per exemple: escoltar els diferents feminismes. I callar mentre escoltes. Fins i tot, callar una estona més després d'haver escoltat. Parlar amb altres homes de feminisme, llegir, formar-se, debatre... Per poc que preguntem, coneixerem tallers, xerrades, formacions sobre feminisme que s'estenen arreu. Apropem-nos-hi. No ens agradarà ser-ne conscients de certes coses. Per exemple: la nostra sola presència provoca terror en moltes dones. Quan de nit caminem sols (ja no en parlem si anem en grup) i ens creuem amb una dona que va sola... ella, amb tota probabilitat, estarà aterrida. El millor que podem fer, doncs, és no esperar que ella faci el pas valent. Ens toca a nosaltres canviar de vorera.

Perquè d'això ens estan advertint. I hauríem d'agrair que (de moment) ens ho estan dient a les bones i amb molta paciència: ens toca a nosaltres canviar de vorera. Toca prendre compromisos i avaluar-los dia a dia. No només el 25 de novembre o el 8 de març.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid