En una manifestació, sobretot si acaba amb incidents, hi pot haver algun periodista que prengui mal o acabi ferit. Va amb el sou.
Quan en pocs dies són 65 els periodistes agredits i ferits, alguna cosa passa. Algú altre s’està guanyant el sou.
Atacar periodistes i silenciar mitjans de comunicació és una de les primeres mesures que prenen, si no la primera, els règims autoritaris.
Recordem que els mitjans de comunicació són el quart poder, malgrat que ells mateixos massa sovint no el vulguin exercir.
Recordem que els mitjans de comunicació són un pilar bàsic de la democràcia, malgrat que el material de construcció del pilar sigui cada cop més fràgil.
Cada cop de porra que hi ha hagut aquests dies a un periodista amb armilla taronja era una invitació a que deixés de retratar i filmar la brutalitat policial.
Cada projectil de foam o bala de goma adreçada a un periodista era un projectil de foam o bala de goma adreçada als lectors i espectadors i el seu dret d’informació.
Quan la policia deté de manera violenta el fotògraf Albert Garcia i se l’endú emmanillat, està creuant una línia vermella molt perillosa.
Els excessos policials, els abusos, les detencions arbitràries i la mala praxi només són excessos, abusos, detencions arbitràries i mala praxi si n’hi ha proves gràfiques. Si no, són actuacions proporcionades.
Els policies que atonyinen un manifestant indefens a terra només deixen de fer-ho quan veuen que un periodista s’hi acosta.
Els periodistes sempre han fet nosa al poder i és obvi que aquests dies de revolta catalana també en fan.
Entre tots, hauríem de fer el possible perquè puguin continuar fent nosa.
