Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«Chútate, chútate, chútate»
01/11/2019 Hemeroteca
Antoni Rubio. Font: El Temps Antoni Rubio. Font: El Temps

El mapa de les cases d’apostes elaborat per una de les empreses que controlen el joc a l’Estat espanyol s’ha fet viral i la costa mediterrània, amb el País Valencià al capdavant, no n’ix benparada. El càncer de la ludopatia s’ha estès per tot el territori com una metàstasi imparable i ja no queda ni un barri obrer, ni gairebé un municipi sense un lloc on arruïnar-se en cerca del premi gros. Mentrestant, un altaveu ressona sense control a internet, a la tele i a la ràdio: “Juega, juega, juega”.

L’epidèmia de ludopatia és l’heroïna del segle XXI, diuen. Ho comparen amb l’auge d’aquella droga miserable que, entre xeringues i fem, va arrossegar la joventut de milers de persones. Eren anys sortits d’una pel·lícula de cinema quinqui, amb descampats farcits d’ombres on la mort teixia mortalles amb una agulla esmolada, mentre la societat tancava els ulls i ningú no posava nom a les màfies que traficaven amb el cavall que va atropellar tota una generació.

Ara, però, sí que sabem qui trafica amb la nova droga i resulta quasi una obligació posar nom als qui s’enriqueixen amb la misèria i la malaltia aliena. Quan l’epidèmia de ludopatia siga imparable, recordeu els 19 equips de Primera Divisió patrocinats per cases d’apostes o a l’ACB, la lliga de bàsquet professional, i el seu suport al “joc responsable”.

Recordeu els canals de televisió que transmeten esports i fan petar els descansos amb anuncis d’apostes i, de pas, en una relació causa-efecte clara, de crèdits ràpids a preu d’usura. Un pensament també per als periodistes que camuflen la publicitat del joc en forma de notícia sobre quotes o els diaris esportius amb anuncis d’apostes a tota plana.

Poseu nom als famosos que es lucren amb la misèria fent publicitat de casinos, apostes on-line o timbes de pòquer. Són els que donen carta de normalitat a l’aposta compulsiva i els qui fan exclamar els vostres fills que, si ho fa el seu ídol d’èxit, no deu estar tan malament: Ronaldo, Piqué, Carlos Sobera, José Coronado, Casemiro, Cristiano Ronaldo, Lucas Vázquez, Navarro, Manolo Lama, Manu Carreño, Juanma Castaño, Julio Maldonado, Josep Pedrerol, Neymar, Luis Suárez, Jordi Alba, Rafa Nadal... Sí, Nadal, el gendre que voldria tota sogra, el noi consentit d’Espanya, el guardià de les essències pàtries, l’exemple on fan mirar-se el jovent...

Penseu també en els amos dels casinos i centres de joc que posen màquines d’apostar i teles a l’entrada del local perquè hi puga jugar qualsevol sense demanar-li el DNI. També els menors. Són els mateixos que regalen beguda, cafè i menjar als jugadors mentre estan enganxats a la màquina perquè hi passen més temps; al capdavall, saben que ingressaran més diners a la llarga amb la derrota inevitable que si cobraren la consumició.

No oblideu tampoc les xarxes socials, aquelles on els vostres fills i filles passen tantes hores, farcides de publicitat de joc. Com els vídeos de Youtube, on, per  accedir a qualsevol contingut has de suportar que et diguen poc menys que ets idiota per no jugar-t’hi el sou. 

Si sou docents, penseu en tots els alumnes que arriben dilluns a classe amb resguards de cases d’apostes mentre l’escola mira cap a un altre costat. I en els pares, mares, oncles, cosins i germans grans que ajuden a apostar els familiars que encara no han fet els 18. O els amos dels milers de bars amb una màquina d’apostes esportives que no miren si qui hi juga ni tan sols s’afaita.

I, és clar, els polítics, que no fan lleis restrictives —o no les apliquen— per prohibir les cases d’apostes prop d’escoles o instituts. O els alts càrrecs dels grans partits amb interessos i portes giratòries en les grans empreses de ludopatia i que boicotegen iniciatives per eliminar la publicitat del joc durant les retransmissions que veuen milions de menors.

Finalment, recordem qui s’amaga rere William Hill, 888, Pokerstars, Luckia, Codere, Kirolbet, Bet365, Marathon, Sportium, Berfair, Suertia, Bwin, Retabet, Juegging, MarcaApuestas i tants altres voltors miserables. Són els qui s’aprofiten que, amb internet i el món globalitzat, sempre hi ha algun partit d’alguna cosa en alguna banda. És el somni d’estar sempre connectat: mira el rellotge a l’espera del proper partit de futbol, de bàsquet, de criquet, de beisbol, o cursa de cavalls, gossos, motos, cotxes, o matx de tennis, o combat de boxa on poder apostar. Vint-i-quatre hores diàries de joc, d’adrenalina, d’atzar controlat per la banca, de promeses de premis, de pèrdues reals, de comptes corrents a zero i de vides destrossades.

Apostes, l’heroïna del segle XXI... Ben cert. La diferència és que abans no eixia cap famós a la tele cridant “Chútate, chútate, chútate”, ni la droga s’anunciava a la samarreta de l’equip de futbol que els teus fills es posen cofois cada cap de setmana.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid